Epistemologia: Fonaments i Teoria del Coneixement

Introducció a l'epistemologia

Epistemologia: part de la filosofia que estudia els principis, fonaments, extensió i mètodes de la comprensió humana.

El problema de la democràcia

Problema: El problema amb la democràcia és que hi ha desinformació, perill d’extremisme o radicalisme; cada cop la gent vota menys i estan guanyant els partits extremistes. Ja que no arribem a decisions conjuntes, sempre que vulguem mantenir aquesta democràcia.

La definició de coneixement

El conjunt d’afirmacions vertaderes sobre el món (i el conjunt de coneixements que formen) ens ajuda a formar-nos una idea de la realitat. La definició clàssica de coneixement és una creença veritable justificada.

• Creença: creure alguna cosa significa, simplificant, donar el propi assentiment a una certa proposició, no només tenir-la al cap.
• Veritable: sembla absurd parlar de "coneixement" d'alguna proposició que sigui falsa. Quan una creença i un tros de món coincideixen, diem que la creença és "veritat".
• Justificada: la justificació és el procés que ens permet descriure i explicar, a nosaltres i als altres, com i per què creiem alguna cosa.

Opinió, il·lusió i veritat

L'opinió: apreciació del subjecte (subjectiva) en la qual no podem estar segurs d'un coneixement, ni provar-ho als altres. No hi ha justificació mostrable ni seguretat en aquesta.

La il·lusió: és una creença de la qual podem estar segurs i potser fins i tot tenim bones raons per tenir aquesta creença, però, malgrat això, és falsa. Veiem, per tant, que la il·lusió, una creença, pot ser justificada i, així i tot, falsa; i pot ser veritable i, així i tot, injustificada.

El problema de la definició clàssica

La possibilitat de creences veritables accidentals. Per això és necessari ser estricte sobre la justificació: perquè és possible aconseguir una veritat "per sort" i és possible seguir una justificació i, malgrat això, arribar a una falsedat.

La naturalesa de la veritat

La veritat: no pot ser definida millor que com el resultat d’un cert procés o mètode. La "veritat" en aquest sentit és el nom que donem al resultat d’una certa manera de fer les coses. Aconseguir veritats o fets del món no és un procés immediat, sinó mediat entre objecte i subjecte. El més important és com justifiquem el que sabem.

La veritat: no pot ser definida millor que com el resultat d’un cert procés o mètode. La "veritat" en aquest sentit és el nom que donem al resultat d’una certa manera de fer les coses. Aconseguir veritats o fets del món no és un procés immediat, sinó mediat entre objecte i subjecte. El més important és com justifiquem el que sabem.

Justificar un coneixement

Poder comunicar a un mateix i als altres el mètode, la manera, el mitjà amb el qual s'ha passat del no-coneixement, del dubte o de la suspensió del judici, al coneixement, la certesa, el judici. El de la justificació (epistèmica) és el problema d'avaluar si i com les nostres creences aconsegueixen un estàndard que les faci adequades, correctes o raonables. Aquest estàndard té a veure amb aquests mètodes, maneres i mitjans d'accés al coneixement.

Mètodes d'accés al coneixement

• La percepció: ens permet posar-nos en contacte amb la realitat amb representacions d’aquesta, a partir de les dades que ens proporcionen els sentits. Es construeix una imatge, però el problema d’aquesta és que no és infal·lible.
• La raó: aquesta facultat a través de la qual els humans recollim, ordenem i donem sentit a les experiències. Una llarga tradició considera que només la raó, estrictament parlant, permet el coneixement. Percepció sense raó és pura presència sensorial. És la raó la que recull les dades de la vista, per exemple, i els ordena per a donar lloc a un coneixement sobre el que s'ha vist.
• Memòria: en psicologia se sol dividir entre memòria reproductiva (recordar "de memòria") i memòria reconstructora (reconstruir un record a partir dels punts principals). La memòria es guia per esquemes o estructures organitzatives: és fal·lible, subjecta a l'engany i a l'autoengany. La memòria ofereix una còpia (més o menys exacta en el cas de la reproductiva, aproximativa en el cas de la reconstructora) de dades sensibles. En certa manera és còpia (record) d'una còpia (dades sensibles) del món.
• Testimoniatge: creure alguna cosa a partir de les creences comunicades d'un altre ésser cognoscitiu (un altre humà). Però la creença de l'altre pot equivocar-se, els seus mètodes d'accés al món poden equivocar-se. A més, l'altre em pot enganyar (volent o no volent). El testimoniatge és accés indirecte al món, amb els problemes que comporta. El testimoniatge requereix confiança.
• Introspecció: la introspecció és la capacitat d'inspeccionar el contingut present de la pròpia ment. Aquesta també pot equivocar-se.

Objectivitat, subjectivitat i relativitat

L'objectivitat

Objectiu: quan X és d’una certa forma i no es pot entendre d’una altra forma o, dit d’una altra manera, quan és un "fet" que no depèn del que tu o jo o ningú pensi, cregui o desitgi. El seu problema: els objectes no parlen, no ens diuen la seva veritat. El problema de la mediació és aquest: no hi ha "objecte" sense "subjecte".

La subjectivitat

Subjectiu: quan X és d’una certa forma per a mi, per a tu o per a qui sigui qui afirmi el coneixement sobre X, o, dit d’una altra manera, quan és una "opinió" la veritat de la qual depèn del que tu o jo o algú pensi, cregui o desitgi. El seu problema: "subjectiu" no serveix més que per indicar als altres que estem parlant de nosaltres i no del món. És impossible parlar del món sense parlar (indirectament) de nosaltres, dels nostres llenguatges, desitjos, prioritats, etc.: una altra vegada, perquè no tenim accés immediat al món.

La relativitat

Relatiu: quan a) és sinònim de "subjectiu" o b) quan el coneixement sobre X depèn de moltes coses que no són ni X (l’objecte) ni qui parla o coneix X (el subjecte). El seu problema: tot coneixement és relatiu en el primer sentit perquè tot coneixement depèn de subjectes capaços de conèixer, i tot coneixement és relatiu en el segon sentit perquè tot coneixement i tot fet del món és el resultat de la interacció entre altres fets i altres coneixements. Per tant, dir que alguna veritat és "relativa" no significa res si no som capaços d’especificar "relativa a què?".

L’altre sentit de relatiu que sí que podem trobar en filosofia i ciència és el relacional. Això és: relatiu a què? Començar a investigar sobre el tema. Si fem aquesta investigació, podríem arribar a la intersubjectivitat (un criteri comú). Dir que alguna cosa és objectiva, subjectiva i/o relativa fa que acabi una conversa.

L'escepticisme i els graus de certesa

El dubte propi és un dubte justificat sobre les mediacions. Dubtar és una bona pràctica, però si no tens justificacions correctes és dolent. Hem de tenir raons per dubtar. Justificar no significa que sigui cert.

• Si és parcial, només poso en dubte una de les mediacions.
• Si és total, cartesià o hiperbòlic, critica o posa en dubte la totalitat del coneixement.

L'escepticisme filosòfic: és la constància de l'error i la inconstància de la certesa, la qual cosa ens mou a buscar respostes. En aquest sentit, el "problema" del coneixement comença precisament davant la possibilitat d'equivocar-nos, de creure coses falses, que els nostres sentits i la nostra ment ens enganyin.

Graus de veritat

El problema del coneixement no és un problema de tot o res, de blanc o negre, ni de veritat o falsedat, sinó de graus de veritat i graus de certesa. La Veritat no és res accessible a l'ésser humà. Per sortir del relativisme extrem o de l'escepticisme cal només adonar-se que el coneixement no és una qüestió de blancs o negres, de Veritat o Falsedat. Enmig hi ha molts grisos, i distingir entre grisos útils, que funcionen, que ens permeten sobreviure o viure junts, i grisos que no ho fan, és precisament el paper de la justificació.

Dogma, fe i democràcia

• Dogma: és una creença que es considera veritable més enllà de com sigui el món. Té a veure amb la veritat.
• Fe: és la confiança en una creença més enllà de tota possibilitat de justificació (epistèmica). Té a veure amb la justificació. O tens fe, o no la tens (no és demostrable).

La democràcia és possible només si es deixen a un marge de la vida pública (és a dir, a la vida privada) els dogmes i la fe. Però, per tot el que hem vist, podem dir que tampoc la pura opinió assegura el bon funcionament, o la supervivència, de la democràcia.