Epistemologia i Ciència: Coneixement i Mètode Científic

Epistemologia: rama de la filosofia que estudia el coneixement científic, la seva natura, possibilitat i fonaments. Coneixement: relació que s'estableix entre un subjecte i un objecte, mitjançant la qual el subjecte capta mentalment (aprehensió) la realitat de l'objecte. Veritat: coincidència entre una afirmació i els fets, o la realitat a la qual aquesta afirmació es refereix. Opinió: valoració de la realitat. Creença: actitud o estat psicològic pel qual ens adherim a la veritat d'un enunciat. Certesa: és una qualitat subjectiva que s'atribueix a la creença del subjecte i, en un altre sentit, és una característica del coneixement. Saber: coneixement sobre una qüestió, problema, disciplina o ciència. Concepte: representació mental i lingüística d'un objecte concret o abstracte. Judici: pensament en el qual s'afirma o es nega alguna cosa d'alguna cosa. Raonament: és un tipus de judici que usa la lògica per crear un procés intel·lectual amb les premisses o dades ja conegudes i comprovades. Dogmatisme: doctrina filosòfica tendència d'assumir certs principis o doctrines d'una manera absoluta i contundent, sense admetre qüestionaments. Realisme: Creença en el fet que existeix un món extern i que pot ser conegut. Escepticisme: Doctrina del coneixement que exigeix dubtar de tota la informació que no sigui ben recolzada per l'evidència. Relativisme: sosté que no hi ha una única veritat, immutable i universal, sinó que considera que hi ha tantes veritats com a subjectes.

LA CIÈNCIA: la ciència es diferencia d’altres formes de coneixement, té com a característiques la neutralitat o absència de prejudicis, la seriositat en emprendre els problemes i l’exigència d’intersubjectivitat. - Diferents tipus de ciències: FORMALS: s’ocupen de les relacions entre símbols, es basen en la coherència interna del sistema, com ara la lògica o les matemàtiques. EMPÍRIQUES: s’ocupen de la realitat, dels fets que passen en el món i de les seves relacions, tenen un contingut empíric que sorgeix de l’observació i l’experiència, a més les seves afirmacions han de ser comprovades. - Hi ha de naturals: que s’ocupen de la realitat natural, com ara, la física, química i la biologia. I les socials o humanes, com ara, la sociologia, economia, política, història, psicologia.

*El mètode científic: és el millor camí per a aconseguir l’èxit. Un mètode és un procediment fix i estable i el seu objectiu és explicar la realitat que ens envolta o resoldre els dubtes, interrogants o problemes que sorgeixen. - Mètode deductiu (deducció): extreu a partir de dades o principis generals, una conclusió concreta; com que la conclusió ja és implícita en les dades de partida, si aquestes són certes la conclusió ho és. - Mètode inductiu (inducció): extreu una conclusió general a partir de dades concretes, és per tant una forma de generalitzar i proporciona lleis o principis. Té un problema: la validesa dels principis assolits, i no proporciona seguretat, sinó probabilitat (Bertrand Russell). - Mètode hipotètic-deductiu: ha proporcionat millors resultats, és una combinació dels dos mètodes anteriors, ja que combina l’atenció a les dades empíriques de la inducció amb la generalitat i la consistència de la deducció. 1- observació de la realitat i formulació d’un problema: descobriment d’una situació que es presenta problemàtica. 2- formulació d’hipòtesis: es proposa una explicació o solució possible. 3- deducció de conseqüències: utilitzant el mètode deductiu, s’extreuen les conseqüències que tindria la hipòtesi si fos veritable. 4- contrastació de les hipòtesis: es comprova si es compleixen o no les conseqüències previstes. 5- refutació d’hipòtesis: no es compleixen les conseqüències previstes. 6- confirmació d’hipòtesis: quan es compleixen les conseqüències previstes. 7- obtenció de resultats: es formula una nova llei o teoria.

4.3 Hipòtesis, lleis i teories. Una hipòtesis és una explicació probable sobre el que passa en el món i les seves causes. Per tal que una hipòtesi contribueixi a l’explicació de la realitat s’ha de contrastar amb l’experiència. 2 maneres de fer-ho. La verificació: comprovació de la veritat d’una hipòtesi, per a fer-ho s’observa si el que afirma la hipòtesi passa en la realitat, l’única manera de fer-ho és per inducció. La falsació: va ser proposada per Karl Popper, consisteix en posar a prova la hipòtesi buscant fets que demostrin que és falsació. Quan una hipòtesi prou general ha estat contrastada i no s’ha pogut falsar es converteix en una llei científica. Es tracta d’una proposició universal que descriu el que passa en la realitat i que explica per què passa. La ciència pretén explicar àmbits de la realitat tan amplis com sigui possible: teories científiques. La seva validesa és provisional, dura mentre que no es contradigui. 4.4 Consideracions sobre l’avanç de la ciència - al segle XVI, la ciència ha protagonitzat un desenvolupament espectacular. KARL POPPER: el progrés continu de la ciència: era un falsacionista, no es pot considerar veritable cap teoria, ja que en el futur podria ser falsada. La ciència progressa perquè cada nova teoria s’acosta més a la veritat, quan una teoria en substitueix per una altra es considera millor. Popper, diu que falsar una teoria no és negatiu perquè ajuda a formular una de millor. THOMAS KUHN: les revolucions científiques: diu que les teories falsades no acostumen a ser abandonades i substituïdes per unes de millors. En un moment concret es produeixen nombroses anomalies que no fan que aquesta s’abandoni, és a dir poden produir revolucions científiques. FEYERABAND: anarquisme epistemològic: la ciència no és una forma de coneixement més vàlid que d’altres. Ell diu que és una il·lusió considerar que els descobriments científics són fruit de la utilització d’un mètode especial. Per aquesta raó defensa que en la ciència tot val, reivindica la necessitat de deixar als científics prou llibertat perquè investiguin i explorin.