Epicurisme i Estoïcisme: La Recerca de la Felicitat
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,77 KB
L’Ideal Epicuri
L’ideal epicuri
Epicur va pensar que el plaer era realment l’únic bé i que havia d’ocupar el primer lloc en les nostres vides.
Epicur va observar que per tenir una vida feliç cal tenir els plaers que duren tota la vida. Tampoc no s’han de buscar de manera ansiosa satisfaccions plaents, sinó més aviat evitar el dolor. Si aconseguíssim viure sense la inquietud permanent pel plaer i aconseguíssim evitar els dolors corporals, gaudiríem de la calma espiritual en què consisteix la vida feliç.
Segons Epicur cal considerar si la satisfacció d’alguns plaers compensa l’esforç i les dificultats per aconseguir-los. D’una manera semblant cal considerar si alguns dolors, fins i tot intensos, no són compensats pels béns que reporten. Epicur recomanava aplicar la prudència o racionalitat en l’elecció dels plaers.
La racionalitat també ens pot ajudar a classificar i escollir els desigs. Hi ha desigs que són naturals i necessaris: l’alimentació, la protecció davant els perills... Altres desigs són naturals, però innecessaris: els banquets, menjars exòtics... Hi ha desigs que no són ni naturals ni necessaris: la fama, el poder...
L’Ideal Estoic
L’ideal estoic
Cap a l’any 300 aC, Zenó de Cítion va començar els seus ensenyaments a Atenes. D’aquesta manera naixia una de les escoles filosòfiques més influents i duradores de l’antiguitat: l’estoïcisme.
Els estoics ensenyaven que la virtut és l’única cosa bona en la vida i ens proporciona pau espiritual, bon ànim i felicitat. La virtut és viure d’acord amb la naturalesa. Consisteix a adequar l’acció humana a la llei de la natura, identificada pels estoics. Conèixer, acceptar conscientment i viure d’acord amb aquest ordre còsmic ens fa virtuosos. El savi estoic accepta amb resignació el que ha de succeir. Sap que pot canviar la seva actitud interior i a això dedica els seus esforços.
Les virtuts cardinals són la prudència, la fortalesa, l’autodomini i la justícia, però en realitat van totes plegades. El savi estoic és més un ideal que una realitat, ja que pocs homes arriben a viure virtuosament.
La grandesa del savi estoic: no veure’s afectat per res extern i ser totalment amo de si mateix. El savi no pateix frustracions, accepta les desgràcies, dóna la benvinguda a la mort, viu sense el turment de l’angoixa i sense la por del fracàs.
La raó, la naturalesa comuna i essencial de tots els humans, ens agermana i ens fa membres de la mateixa pàtria: el cosmos. El savi estoic, ciutadà del món, sent benevolència i compassió pels seus germans humans i promou una cosmòpolis que sigui el reflex social de l’ordre racional de l’Univers.