L'ensenyament de la llengua catalana: habilitats i didàctica

Bloc III: L'ensenyament de la llengua catalana

Les habilitats lingüístiques

Coneixement i ús de la llengua

La concepció de la llengua que tenim a les acaballes del segle XX difereix molt de la que hem tingut durant la resta del segle i part de l'anterior. A partir dels anys 60 i gràcies a aportacions diverses com la filosofia del llenguatge, la sociolingüística, la didàctica de les segones llengües i, més modernament, la lingüística del text, s'ha desenvolupat una visiò funcionalista i comunicativa. Així mateix, els programes de la Reforma educativa adopten decididament aquest nou plantejament comunicatiu.

Fins als anys 60, la llengua s'havia considerat bàsicament com a matèria de coneixement, memoritzar i aprendre. La paraula clau era la gramàtica, era aprendre l'estructura de la llengua. A partir dels anys 60, diversos filòsofs comencen a posar èmfasi en l'ús de la llengua, en la seva funcionalitat i en el que s'aconsegueix utilitzant-la. La llengua és una eina múltiple, un instrument que serveix per aconseguir mil i una coses: "un tallat, si us plau!". Cadascun d'aquests objectius és un acte de parla i consisteix en la codificació o descodificació d'un missatge oral o escrit.

L'ús i la comunicació són el veritable sentit últim de la llengua i l'objectiu real d'aprenentatge. Segons aquest plantejament, aprendre llengua significa aprendre a usar-la. La gramàtica i el lèxic passen a ser els mitjans tècnics per aconseguir aquest darrer propòsit. Així doncs, és important distingir entre el coneixement i l'ús de la llengua; la distinció és important en la sociolingüística i especialment en el nostre context social, immers en un procés de normalització lingüística. Les darreres estadístiques sobre el domini del català en la població apunten cap a un augment del coneixement teòric de la llengua, però cap a un estancament de l'ús. És a dir, la societat potser cada vegada sap més català, però no per això l'utilitza més.

Competència lingüística, comunicativa i pragmàtica

El primer concepte s'emmarca en el context de la lingüística generativo-transformacional de Chomsky. Segons aquesta teoria, la competència és el sistema de regles lingüístiques, interioritzades pels parlants, que conformen els seus coneixements verbals i que els permeten d'entendre un nombre infinit d'enunciats lingüístics. La competència engloba la fonologia, la morfologia, la sintaxi i el lèxic: el conjunt de la gramàtica. També, la competència s'oposa a l'actuació lingüística, és a dir: la utilització que cada parlant fa de la llengua en tots els seus usos.

El segon concepte el va proposar l'etnògraf Dell Hymes durant els anys 60, per explicar que cal una altra mena de coneixements, a més de la gramàtica, per poder usar el llenguatge amb propietat. Així, la competència comunicativa és la capacitat d'usar el llenguatge apropiadament en les diverses situacions socials en què ens trobem cada dia.

El tercer concepte és la branca de la semiòtica i de la lingüística que s'encarrega d'estudiar tots aquests altres coneixements i habilitats que fan possible l'ús adequat de la llengua. Analitza els signes verbals que fan els parlants: les situacions, els propòsits, les necessitats, els rols dels interlocutors, etc.

*Competència lingüística + competència pragmàtica = competència comunicativa.

Els enfocaments comunicatius

L'objectiu fonamental d'aquests enfocaments ja no és l'aprenentatge de la gramàtica, sinó que l'alumne pugui comunicar-se millor amb aquella llengua. Els diversos mètodes o plantejaments didàctics que segueixen aquesta nova visió de la llengua, que se centren en la comunicació, s'anomenen genèricament enfocaments comunicatius.

• Els exercicis de classe recreen situacions reals o versemblants de comunicació amb textos complets.
• La llengua que aprenen els alumnes és una llengua real i contextualitzada.
• Els alumnes treballen amb textos autèntics, que no han estat creats especialment per a l'ensenyament i que tampoc han estat excessivament manipulats.
• També la llengua que s'ensenya és heterogènia: la que s'usa al carrer, amb dialectes, registres i argots diversos, a més de l'estàndard pertinent.
• Els alumnes treballen tot sovint per parelles o en grups per facilitar la comunicació.
• Els exercicis de classe permeten que els alumnes desenvolupin les quatre habilitats de la comunicació.

Quatre grans habilitats lingüístiques

Segons el paper que tingui un individu en el procés de comunicació, és a dir, segons actuï d'emissor o de receptor, i segons si el missatge sigui oral o escrit, distingim:

• Parlar i escoltar (àmbit oral).
• Escriure i llegir (àmbit escrit).

Aquestes són les quatre habilitats que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles. De fet, no hi ha cap altra manera d'utilitzar la llengua amb finalitats comunicatives. Aquí les anomenem habilitats lingüístiques, però també reben altres noms segons els autors: destreses, capacitats comunicatives o macrohabilitats.

Aquest darrer nom de macrohabilitat s'utilitza especialment per distingir les quatre grans i bàsiques habilitats de la comunicació d'altres destreses també lingüístiques però més específiques i d'ordre inferior, que anomenem microhabilitats. Per exemple, dins de l'habilitat de llegir podem distingir destreses com la comprensió de detalls, o la capacitat d'inferir el significat d'un mot desconegut.

Les habilitats lingüístiques es classifiquen segons el canal (oral o escrit) i el paper (receptiu o productiu). Fins fa ben poc, les habilitats receptives s'havien anomenat passives i les productives actives, però aquesta concepció és falsa perquè el receptor sempre està actiu en el processament. Quan volem referir-nos alhora a la recepció i a la producció de missatges, utilitzem el verb processar.

Habilitats orals i escrites

L'opinió més estesa actualment considera els dos modes equivalents i autònoms, amb funcions socials distintes i complementàries.

• L'oral és més col·loquial, subjectiu, redundant i obert; amb una sintaxi més simple, plena d'anacoluts, frases inacabades, circumloquis, el·lipsis i repeticions. El seu lèxic és més general, amb mots jòquer (d'allò, d'aixonses...).
• L'escrit sol ser estàndard, més formal i objectiu, precís i tancat. La sintaxi és més complexa i variada, l'ordre dels mots és més estable, conté lèxic específic i evita les repeticions.

Habilitats receptives i productives

Les anàlisis destaquen les semblances entre els dos processos, posant èmfasi en el paper actiu que realitza un individu quan escolta o llegeix. De fet, quan comprenem un text, el reconstruïm mentalment d'una forma paral·lela a quan l'elaborem per escriure'l o dir-lo.

Integració d'habilitats

Les habilitats lingüístiques no funcionen aïllades, sinó que se solen utilitzar integrades entre si. En una conversa, tan aviat escoltem com parlem; quan escrivim, llegim constantment el que anem produint. La transfusió d'informació del codi oral a l'escrit i viceversa és molt corrent.

Freqüència d'ús i importància

Els percentatges d'ús diari solen ser: Escoltar (45%), Parlar (30%), Llegir (16%) i Escriure (9%). Les habilitats orals són les més practicades pel seu caràcter espontani i interactiu. Tradicionalment, s'entenia que l'objectiu de l'escola era només "ensenyar de lletra" (llegir i escriure), però aquesta concepció és insuficient, ja que els alumnes també necessiten millorar la seva expressió oral.

Comprensió oral

Què és escoltar?

Escoltar és comprendre el missatge, engegant un procés cognitiu de construcció de significat. En la comunicació oral, l'intercanvi de paper entre emissor i receptor és constant i permet el feedback immediat.

El perfil del receptor actiu

• Manifestar comprensió del discurs.
• Animar l'emissor a continuar parlant.
• Anticipar el discurs i acompanyar-lo amb comportament no-verbal.

Microhabilitats de l'escolta

• Reconèixer: Identificar sons, paraules i expressions.
• Seleccionar: Triar les idees rellevants.
• Interpretar: Atribuir sentit segons el context i els coneixements.
• Anticipar: Preveure el que l'emissor dirà.
• Inferir: Obtenir informació de fonts no-verbals (gestos, to).
• Retenir: Guardar elements a la memòria a curt termini.

Aquest procés està íntimament relacionat amb l'atenció i la memòria, especialment en els alumnes més petits.

Expressió oral

S'ha d'ensenyar a parlar?

L'habilitat de l'expressió oral ha estat sovint la gran oblidada. La vida actual exigeix un nivell alt de comunicació oral en àmbits socials, tecnològics i acadèmics.

Tipus de comunicacions orals

• Singulars (Autogestionades): Un emissor per a diversos receptors (discurs, lliçó magistral). Requereix oratòria.
• Duals i Plurals (Plurigestionades): Intercanvi entre dos o més interlocutors (trucada, debat, conversa). Requereix l'art de la conversa.

Model teòric de Bygate (1987)

Distingeix entre coneixements (informació memoritzada) i habilitats (comportaments). Les rutines són estructures comunicatives culturals que ens ajuden a planificar el discurs, gestionar els torns de paraula i negociar el significat.

Microhabilitats de l'expressió oral

• Planificar el discurs: Preparar el tema i usar suports.
• Conduir el discurs: Buscar temes adequats i saber desviar-los o cloure'ls.
• Conduir la interacció: Escollir el moment per intervenir.
• Produir el text: Controlar la veu, la mirada i els gestos.

Comprensió lectora

Llegir és comprendre

Llegir no és només oralitzar un text, sinó comprendre'n el significat. Una metodologia deficient pot provocar analfabetisme funcional. Existeixen diversos tipus de lectura: extensiva, intensiva, ràpida o involuntària.

Perfil del bon lector

El lector competent llegeix amb rapidesa, fa fixacions àmplies i s'adapta a cada situació. Els lectors que entenen el text saben resumir de forma jerarquitzada, mentre que els que tenen dèficit de comprensió només acumulen dades en forma de llista.

Microhabilitats de lectura

• Sistema d'escriure: Reconèixer lletres i desxifrar l'escriptura.
• Paraules i frases: Fer servir el context per trobar significats.
• Gramàtica i sintaxi: Comprendre l'estructura del missatge.

Expressió escrita

Què és escriure?

Escriure implica procediments (psicomotrius i cognitius), conceptes (adequació, coherència, cohesió) i actituds. Molts alumnes tenen el prejudici que escriure és un acte automàtic, sense reflexió ni esborranys.

Perfil del bon escriptor

• Són bons lectors i tenen consciència de l'audiència.
• Planifiquen el text amb esquemes mentals.
• Rellegeixen i revisen el contingut de forma recursiva.

Model de composició

L'acte d'escriure es compon de tres processos: fer plans, redactar i revisar, regulats per un mecanisme de control anomenat monitor.

Enfocaments didàctics

• Gramatical: Basat en el domini del sistema.
• Funcional: Basat en la producció de diversos tipus de text.
• Processual: Basat en els processos cognitius de composició.
• Contingut: Basat en la llengua escrita com a eina d'aprenentatge.