Enginyeria i Urbanisme Romà: Vies, Aqüeductes i la Planta Hipodàmica

L'estructura quadriculada de la ciutat romana

Com que a les províncies sotmeses d'Occident les ciutats eren gairebé sempre edificades de nova planta, podien ser perfectament planificades pels urbanistes. Aquests decidien on s'havia d'establir una nova ciutat i projectaven un plànol general que indicava els espais destinats a les seves diverses necessitats:

• Habitatges
• Botigues
• Temples
• Places
• Carrers
• Clavegueres

L'urbanisme romà seguia un model determinat. Aquest model, igual que en molts altres aspectes de la cultura romana, deu les seves característiques més importants a la influència de les civilitzacions etrusca i grega:

• Té un origen etrusc l'existència dels dos carrers principals en creu orientats en direcció est-oest (*Decumanus Maximus*) i nord-sud (*Cardo Maximus*). També eren una herència etrusca els rituals religiosos que s'havien de celebrar abans de construir una ciutat. En primer lloc, es prenien els auguris per saber si els déus eren favorables. Més tard, un sacerdot traçava un solc amb una arada marcant els límits previstos per a la nova ciutat, excepte les futures portes. Aquest solc assenyalava el *pomerium*, el perímetre protegit pels déus, sobre el qual es construirien les muralles.
• La quadrícula que resultava de la intersecció dels *cardines* (carrers paral·lels al *Cardo Maximus*) i dels *decumani* (paral·lels al *Decumanus Maximus*), deriva del traçat ortogonal de les colònies gregues del sud d'Itàlia. Tot i que ja existia des d'antic, el teòric que sistematitzà aquesta projecció urbanística va ser Hipòdam de Milet, per la qual cosa es denomina "planta hipodàmica".

La planta d'una ciutat es completava amb el **fòrum**, una gran plaça situada normalment al mig de la ciutat, a l'encreuament del *Cardo Maximus* i del *Decumanus Maximus*. Com a defenses, la ciutat s'envoltava amb muralles, normalment reforçades amb torres de vigilància i quatre portes, una a cada extrem dels dos carrers principals.

Aquest traçat és força coincident amb l'estructura dels campaments militars, dels quals provenien moltes ciutats romanes, com ara *Empúries* o *Lleó*. Ara bé, en la realitat, sovint el recinte no forma un quadrat perfecte, sinó que s'adapta a les condicions del terreny, de la mateixa manera que la distribució interna i les edificacions s'adapten als accidents topogràfics (desnivells, rius) o a peculiaritats locals.

Els carrers tenien calçada empedrada i voreres bastant altes. De tant en tant, la calçada era travessada per unes fileres de blocs de pedra a la mateixa alçada que les voreres per impedir que els vehicles agafessin massa velocitat i alhora per permetre que els vianants passessin sense problemes si l'aigua de la pluja inundava el carrer. De tota manera, això no passava molt sovint perquè hi havia un sistema complet de clavegueres, distribuïdes per tota la ciutat seguint el traçat de la majoria de carrers. Aquestes canalitzacions, cobertes amb lloses planes o amb un arc de mig punt, recollien les aigües residuals dels carrers, a través de forats fets als costats de les calçades, o dels edificis i cases, per mitjà de canonades de ceràmica o de plom, i les desguassaven en els rius o camps propers. Algunes de les clavegueres construïdes pels romans encara resten en servei en ciutats com ara Tarragona o a Roma.

Els aqüeductes: Subministrament d'aigua

Les cases no tenien aigua corrent, excepte les *domus*, però cada illa de cases solia disposar d'una font pública. A més, en qualsevol ciutat s'havien construït diverses termes i s'havien de regar els jardins públics i privats. Per tant, una ciutat romana necessitava un subministrament d'aigua **molt abundant, regular i segur**, que no garantien els sistemes tradicionals (pous, cisternes i fonts naturals).

L'aigua era desviada dels rius o de les fonts de les muntanyes a una canalització consistent en una galeria coberta amb el fons impermeabilitzat per un arrebossament de morter. L'aqüeducte baixava en pendent suau i progressiu, tot superant els obstacles naturals (muntanyes o valls) amb perforacions a la roca o amb grans construccions en fileres d'arcs sobreposades. Aquesta última és la imatge més difosa per l'espectacularitat de restes com l'aqüeducte de les Ferreres, a Tarragona, anomenat el *Pont del Diable*, el de *Segòvia* o el *Pont del Gard*.

En arribar a la ciutat, l'aigua anava a parar a una torre d'aigua (*castellum aquae*), on es filtrava d'impureses i des d'on es distribuïa en tres receptacles:

1. Un per a les fonts públiques.
2. Un altre per a les termes.
3. Un tercer per a les cases privades.

Tots els camins duen a Roma: La xarxa viària

A mesura que Roma anava conquerint nous territoris, els seus enginyers i soldats construïen una xarxa viària que va acabar unint totes les províncies de l'Imperi. L'objectiu primer va ser facilitar el trasllat de tropes en cas de guerres o sublevacions. Més endavant, un cop sotmès el territori, les vies van adquirir més un valor comercial i administratiu que no militar. Al nostre país, la calçada principal va ser la *Via Herculea*, anomenada més tard *Via Augusta*, paral·lela a la costa. Aquesta va ser la primera que es va construir a la península Ibèrica, per comunicar *Gades* (Cadis), la ciutat aleshores més important, amb l'entrada a través dels Pirineus.

La construcció de les vies romanes

La construcció d’una via es feia en diverses capes, que són, de baix a dalt:

1. *Statumen*: fonament de pedres de mida mitjana.
2. *Rudus*: capa de sorra o grava.
3. *Nucleus*: estrat de pedres triturades.
4. *Pauimentum*: superfície formada per lloses de pedra, còdols o grava.
5. Fileres de pedres que en delimiten l'amplada.

Les vies principals es feien amb una estructura molt sòlida. Es començava marcant-ne els marges amb dues fileres de pedres verticals, després buidaven la terra d'entremig i ho tornaven a omplir de diverses capes de pedres, grava, pedres triturades i finalment ho recobrien amb una superfície de lloses o còdols lleugerament convexa per evitar-hi els bassals. L'amplada podia ser molt variada: dels 2,40 m a 12 m. El traçat de les vies era projectat perquè s'adeqüés al terreny i per aconseguir l'itinerari més curt. Per això seguien una línia recta sempre que es podia, utilitzant ponts per travessar barrancs o rius i estructures de fusta per salvar aiguamolls. Els ponts es construïen procurant estalviar material i per això solien tenir forma de falca, el mínim possible d'arcs i obertures addicionals.

Els mil·liaris i la seguretat viària

Al costat de les vies se situava cada mil passos (1.481,5 m) un **mil·liari**, una pedra cilíndrica que indicava la distància d'aquell punt respecte al principi i/o al final de la via i el nom de l'autoritat que l'hagués construïda o restaurada. El punt de partida de les calçades imperials era un mil·liari cobert d'or aixecat al fòrum de Roma. Al llarg de les vies que sortien de les poblacions es posaven les tombes, ja que era prohibit enterrar els morts dins els nuclis habitats.

Les vies no eren gaire segures, sinó que els viatgers eren sovint assaltats per bandits i, per tant, els caminants o els que anaven amb carro s'ajuntaven en grups, de vegades amb escorta armada. A causa dels perills i de la poca capacitat de càrrega i la lentitud dels vehicles terrestres (només uns 60 km/dia), els viatges i el comerç a llarga distància es feia sempre que era possible per mar o per riu.

S'han conservat molts trams de vies fins a l'actualitat. L'encert en la trajectòria de les calçades romanes és confirmat pel fet que moltes vies de comunicació modernes (carreteres, ferrocarrils, autopistes) coincideixen amb el seu traçat.