Enfocaments en psicologia: Objectivisme vs Constructivisme

Personalment no sóc capaç de posicionarme o defensar un enfocament concret

ja que estic d’acord tant amb l’objectivisme com amb el constructivisme. Per a mi, el més complert és la barreja de les dues ja que estic totalment d’acord tant amb l’una com amb l’altra. Per una banda, crec que la realitat externa és totalment objectiva pel que només hi ha una realitat física, però cada dia podem veure com cada individu percep una idea totalment diferent de la mateixa cosa. Això demostra que per molt que tot el que passi en el món siguin fenòmens físics i matematizables, quan entrem en contacte amb aquest món, tal com defensa l’objectivisme, ho fem mitjançant la percepció dels sentits i cadascú percep les coses d’una manera diferent per molt que es tracti d’una mateixa realitat. Això em porta al conductivisme, que afirma que la construcció del coneixement està lligada amb la personalitat de l’individu i en el seu aprenentatge. Així doncs, també estic d’acord amb el fet que les persones formen coneixements a partir de l’experiència i de coneixements ja assolits el qual influeix i condiciona la manera d’entendre el món i relacionar-se amb l’entorn, a la vegada que condiciona la seva percepció.

L’objectivisme:

defensa que la realitat externa és totalment objectiva i que tot el que passa al món són fenòmens físics que es poden descriure i explicar matemàticament independentment de la visió de l’individu. Pel que creu que tot coneixement humà és una representació de la realitat i que els éssers vius l’unic que fan és respondre a estímuls externs d’aquesta realitat. Així doncs, quan els éssers vius entrem en contacte amb aquesta realitat ho fem a través de la percepció dels sentits i adquirim coneixement processant les dades perceptives. En conclusió, l’objectivisme afirma que la realitat que observem és la que és, pel que un objecte és tal hi com es mostra y cada fet és com s’observa (la seva realitat física) i som nosaltres qui adquirim el coneixement a través del que percebem pels sentits.

Constructivisme:

intenta explicar com es forma el coneixement al nostre cervell. Aquest corrent defensa que el coneixement i la personalitat dels individus estan intimament lligats, pel que són una part activa i rellevant en els seus processos d’aprenentatge, la seva percepció de les experiències, etc. Afirma que l’individu forma coneixement a partir de l’experiència i que la consolidació d’un nou coneixement obliga a reinterpretar coneixements que ja hem après anteriorment, creant relacions entre si.

Conductisme:

ja que no es tracta tant de tenir la raó sinó que busquem el que ens fa sentir el fet de tenir la raó (satisfacció, seguretat, etc). És per això que defensa que el que ens mou són els estímuls i estem condicionats per aquestes relacions que establim en la nostra ment.

2.

a-3 / b-4 / c-6 / d-1 / e-7 / f-2 / g-8 / h-5

3.

P. industrial / P. escolar / P. clínica / Psiquiatre / P. esportiu / P. jurídic (psiquiatre) / P. clínica

4.

a) conductisme: ja que no fa servir la introspecció i en el seu lloc fa servir la teràpia de conducta i el mètode experimental. Aquest corrent defensa que no cal estudiar la ment de l’individu i que les causes que determinen la nostra conducta es troben a l’entorn, no a la nostra ment, pel que no cal recórrer a ella.

b) la psicoanàlisi de S. Freud: ja que defensa que la realitat fonamental i a la vegada allò que ens mou (els nostres actes) és inconscient, pel que la nostra conducta està determinada pels nostres instints i les frustracions d’aquests. Aquest inconscient es manifesta als somnis, als lapsus, etc.

c) Estructuralisme: entén l’objecte d’estudi com un sistema complex que esta dividit en elements que es relacionen entre sí. Aquesta relació és el que ens dóna el significat més enllà de les diferents parts que el componen.

d) P. de la Gestalt: va en contra de l’estructuralisme, ja que defensa que el tot va abans que les parts que el componen i afirma que percebem totalitats enlloc de sumes o associacions concretes.

e) Cognitivisme: ja que segons el cognitivisme el processador actiu de la informació és l’ésser humà i el coneixement es crea a partir dels processos mentals que es donen entre l’estímul i la resposta.

f) Humanisme (A.Maslow): la psicoteràpia humanista es centra en el creixement i desenvolupament de les habilitats de l’individu que segons aquesta corrent l’home sà és capaç d’aconseguir l’autorealització i el desenvolupament de les seves habilitats de manera autònoma.

5.

Aquesta crítica fa referència a l’escola de l'objectivisme perquè aquest corrent basa el seu estudi en la relació que es dóna entre l’individu i la realitat objectiva i com mitjançant els estímuls i la percepció dels sentits l’humà reacciona d’una manera o un altra. Tot i així, és important tenir en compte que aquest paràgraf presenta una crítica basada en la idea de que es una teoría molt reduïda que hauria de tenir en compte altres factors com ara els sentiments ja que és tracta d’un procés molt més complex.

6.

La teoría del procès oponent dóna resposta i explica el canvi emocional i com es produeix. Aquesta teoria ens ensenya que quan un estímul provoca una emoció molt intensa, al acabar-se provocarà una emoció contrària, és a dir, que al principi d’un estímul les emocions que provoca son unes i quan ja ha passat una estona, en provoca unes diferents. Així doncs auqesta teoria mostra un patró que segons explica, segueixen la majoria de les experiències emocionals. patró estándar de la dinámica afectiva en la qual es donen lloc dos estats:

Estat A (Reacció afectiva primària): Emoció inicial seguida d’una fase d’adaptació on la resposta emocional disminueix fins → estat d’equilibri. El cas del treball nou. (+ explicació)

Estat B (Postreacció afectiva): Aparició de sentiments contraris als que va experimentar inicalment. L'estímul provoca una resposta emocional més feble però és superior a la A perquè ja està habituat. El cas de la feina que l’atrau molt. (+ explicació)

1.

Crec que l’enfocament constructivista ens presenta una realitat relativa, cosa que és probable però no en tenim cap certesa. Si hi apliquem la lògica podríem pensar que si la realitat és relativa, com és possible que tots sapiguem que 2+2 fan 4 i que la gravetat en la Terra és de 9,807 m/s²? Doncs bé, si estiguessim totalment d’acord amb el constructivisme, això no seria possible ja que cadascú podria una cosa diferent sobre el resultat de 2+2, per exemple. Aleshores ens queda l’enfocament objectivista el qual diu que si que existeix una única realitat però que els éssers vius reaccionem i ens relacionem amb aquesta a partir d’estímuls, i crec que això és bastant cert, ja que si veiem que fa molt de vent (estímul), ens abrigarem més abans de sortir de casa que no pas si veiem un sol ben brillant, en aquest cas l’únic que hem fet ha estat reaccionar a un estímul (estímul meteorològic). Per tant, estic d’acord amb l’objectivisme.

a) O: creu que tot coneixement humà és una representació directa de la realitat, per tant, tot es pot explicar d’una manera objectiva i com a conseqüència tot es pot matematitzar. Si parlem de com els éssers vius es relacionen amb la realitat, podríem dir que segons l’objectivisme, aquests éssers vius només responen als estímuls que la realitat externa els proporciona.

C: el coneixement humà no existeix com a tal, sinó que a partir de l’experiència personal fem una construcció a la qual anomenem coneixement. Com a conseqüència, la veritat absoluta sobre un coneixement no la podem saber ja que cadascú percep una realitat diferent segons la seva experiència sensorial i aquesta percepció pot anar evolucionant cada cop que tenim noves experiències (reinterpretem la realitat i construim nou coneixement).

b) Aquesta frase la relacionaria amb el pensament conductista ja que el que ens vol dir aquest enunciat és que no només volem tenir la raó sinó que amb aquest acte, el que busquem són les sensacions que ens aporta tenir la raó (satisfacció amb nosaltres mateixos, superioritat, etc.), per tant el que estem fent és a partir de la nostra realitat, reinterpretar i buscar aquella experiència que el fet de tenir la raó ens aporta.

2.

a-3 / b-4 / c-6 / d-1 / e-7 / f-2 / g-8 / h-5

3.

P. industrial / P. escolar / P. clínica / Psiquiatre / P. esportiu / P. jurídic (psiquiatre) / P. clínica

4.

a-Conductisme ja que en comptes de introspecció utilitza el mètode experimental i la teràpia de conducta. Sense recórrer a la ment, afirma que l’aprenentatge és el tema fonamental de la psicologia i creu que les causes de la conducta es troben en l’entorn, fora de l’ésser viu.

b-La psicoanàlisi de Freud ja que creu que les dades conscients són insuficients per explicar el comportament humà, per tant, també intervindrien les dades inconscients.

c-Estructuralisme ja que l'estructuralisme se centra en l'experiència del subjecte, i tracta d'establir quins són els elements bàsics que la componen i les relacions que s'hi donen per crear elements més complexos (mosaic).

d-La P. de la Gestalt ja que defensaven que el tot és més que la suma de les parts, és a dir, no percebem un conjunt de sensacions sinó una totalitat.

e-La P. cognitiva ja que defensen que entre le dues variables del model conductista, hi intervenen processos mentals, és a dir, segons aquesta escola, l’ésser humà no només crea respostes sinó que procesa la info que rep de l’entorn i l’emmagatzema.

f-La P. humanista ja que defensa que d’ésser humà és autònom i responsable de les decisions que pren per al seu desenvolupament.

5.

Aquesta crítica seria oportuna a l’escola de l’objectivisme ja que com he explicat en l’exercici 1, aquesta escola defensa la relació entre els éssers vius i la realitat (objectiva i existent, no relativista) a partir de l’estímul-reacció, és a dir, a partir d’algún estimúl de la realitat, l’ésser viu reaccionara d’una manera concreta. Però el que ens vol expresssar aquesta crítica és que aquest model de pensament seria correcte si no fos perquè en realitat tot el procés és molt més complex ja que hi intervenen molts altres factors com la motivació, sentiments, interessos, etc, com diu el text.

6.

La teoria del procés oponent ens proporciona una explicació sobre els canvis emocionals. Aquesta defensa que si hi ha quelcom que ens causa una emoció molt intensa (estímul), aleshores, quan s’acaba aquesta emoció (estímul), sorgeix la emoció oposada. Per exemple, jo sento molta felicitat a causa que he tret molt bona nota en un examen, i desprès aquesta felicitat desapareix perquè el següent l’he suspès, aleshores sorgeix la tristesa que és l’emoció oposada a la felicitat. Si ara apliquem aquesta teoria en la situació donada, començo a treballar a un lloc nou amb una feina que m’atrau molt. En primer lloc, les primeres emocions que sentiré seràn l’eufòria, l’adrenalina, la felicitat, la curiositat, l’entusiasme ja que és un lloc nou i m’agrada la feina que faré, però si aquest treball es começa a convertir monòton, rutinari i la relació amb els meus companys de feina no és gaire bona, aleshores començaré a sentir aborriment, cansanci, tristesa, fàtig, soledat, etc. En aquesta situació podem observar que gràcies al primer estímul (lloc de feina nova que m’atrau) he sentit unes emocions molt intenses (felicitat, entusiasme, eufòria, etc) però quan aquest estímul ha marxat i m’he trobat amb una feina rutinària, monòtona i amb poca relació amb els meus companys de feina, aquestes emocions tan intenses s’han convertit en les emocions contràries.