Empúries, Tarraco, Barcino i Titus Livi: Història Romana a Catalunya

Empúries: Origen Grec i Domini Romà

Els primers grecs hi van arribar al s. VI aC, establint un mercat (empòrion) en un illot (Palaiàpolis) davant de la costa i a la desembocadura del riu Fluvià; poc temps després van traslladar-se a terra ferma i hi fundaren un nucli més gran (Neàpolis) amb finalitats comercials. La situació estratègica del lloc va fer que els romans hi desembarquessin l'any 218 aC amb motiu de la Segona Guerra Púnica. En el s. II aC establiren un campament a la part alta del turó, des d'on podien vigilar el territori de terra endins i dominar la badia. A començament del s. I aC, es va fundar una ciutat de nova planta i a mitjan s. I aC Juli Cèsar hi va assentar un grup de legionaris veterans del seu exèrcit. En època d'August la ciutat va esdevenir un municipium.

La ciutat romana té planta rectangular i traçat hipodàmic regular, ocupa una vintena d'hectàrees i està envoltada de muralles. Les illes de cases s'estructuren al voltant del cardo i del decumanus, en la intersecció dels quals sorgeix un fòrum amb un ambulacre porticat i diferents templets, entre els quals un Capitoli; prop del fòrum s'han excavat unes termes públiques, espai d'higiene, esport i trobada. En època d'August la muralla, que, en un principi, rodejava tot el nucli romà, fou desmuntada en la seva part oriental, per tal de facilitar la unió dels nuclis romà i grec, que fins aleshores havien mantingut la seva independència, la qual cosa va permetre l'ampliació d'algunes cases. Fora muralles s'han conservat restes d'un amfiteatre, on tenien lloc les lluites de gladiadors i de feres, i d'una palestra, on es practicava l'esport, així com dues cases de personatges benestants.

Tarraco: Capital de la Hispània Citerior

Els romans van arribar al que ara és Tarragona a l'inici de la segona guerra púnica (218 a.C.), quan Gneu Corneli Escipió, per afermar la nova dominació romana des d'Empúries fins al riu Ebre, va atacar un campament cartaginès situat a la vora d'un poblat ibèric anomenat Kese, a la part baixa de l'actual Tarragona, prop de mar. Poc després Tàrraco va esdevenir la principal base d'hivernada dels exèrcits romans d'Hispània, comandats pels germans Escipió, i, morts aquests, per Publi Corneli Escipió el jove. Acabada la segona guerra púnica, Tàrraco va seguir sent una base militar fonamental en la consolidació i l'extensió del poder romà sobre la península Ibèrica, gràcies a la seva posició estratègica de port pròxim a l'Ebre i a les illes Balears, ben comunicat amb Itàlia i amb la Meseta castellana. La presència militar i les comunicacions també van convertir en un lloc atractiu per als comerciants itàlics, ara que esdevenia el centre d'un territori colonitzat per mitjà de uillae i conreat intensivament (vinya, olivera i horta). Durant els primers dos segles d'existència la ciutat degué tenir l'estatus de federada, i no va ser fins a la segona meitat del segle I a.C. que va adquirir la categoria de colònia amb el nom oficial de Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, tot i que resta dubtós si el nou estatus va ser en temps de Juli Cèsar o d'August, que va establir-s'hi durant els dos anys de guerres càntabres.

Barcino: Fundació Romana a Barcelona

Quan els romans van decidir fundar aquesta ciutat, ho van fer en un punt on, per ara, no coneixem l'existència d'un altre nucli de població anterior. El lloc elegit va ser el denominat Mons Taber, una petita elevació prop del mar, de fàcil defensa, i amb una excel·lent vista sobre el pla que enllaça amb la cordillera litoral. La via de comunicació més important era la denominada Via Augusta, un ramal de la qual permetia arribar a Barcelona. La data de l'inici de la vida de la ciutat se situa entre els anys 15 i 10 a.C., com a conseqüència de les reformes territorials i administratives ordenades per August. El seu nom complet era el de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, els seus habitants eren coneguts com a barcinonensis o faventinos. L'estatut jurídic de la ciutat va ser el de colònia. Barcelona té, doncs, més de dos mil anys d'història.

Les ciutats romanes estaven molt ben planificades i la seva construcció obeïa a uns plans detallats i precisos. A les vies d'entrada es trobaven els espais funeraris, constituïts per monuments de diferents mesures i tipus, alineats paral·lelament al camí. Un exemple d'això són les restes que es poden veure a la plaça de la Villa de Madrid, datades als segles I i II de la nostra era. L'abastiment d'aigua es feia a partir de canalitzar les fonts o rius situats prop de la ciutat, mitjançant una construcció que ajudava a salvar els desnivells, els aqüeductes, que permetien que l'aigua arribés, s'emmagatzemés i distribuís a les fonts públiques, les indústries o les cases particulars. En el cas de Barcelona coneixem l'existència de dos aqüeductes que són visibles a la base de la torre de la muralla que es troba més propera a la Catedral. Un d'ells discorria pel carrer dels Arcs i de l'altre, recentment s'ha trobat part del seu recorregut al carrer Duran i Bas, a la part posterior d'un edifici.

Titus Livi: Historiador de Roma

Titus Livi va néixer cap al 59 a. C. a la ciutat de Patavi, actualment Pàdua, al nord d'Itàlia, i hi va morir el 17 d. C. Es va dedicar sempre a les lletres: a la retòrica i la filosofia, però sobretot a la historiografia, ja que va treballar la major part de la seva vida -més de quaranta anys- en la redacció de la seva gran obra Ab urbe condita (Des de la fundació de la ciutat), en la qual va recollir la història de Roma des dels seus orígens fins a la seva època. Aquesta obra era tan ingent que no és estrany que se n'hagi conservat solament una quarta part. Dels 142 llibres que comprenia, només se'n conserven 35, reunits en dos grups: de l'1 al 10 i del 21 al 45. De tota manera han arribat fins a nosaltres els resums de gairebé tots els llibres, anomenats periochae, que ja a l'antiguitat circulaven més que no pas l'obra sencera.

Livi va gaudir de l'amistat d'August i, malgrat que va mantenir sempre la seva independència d'opinió favorable a un conservadorisme republicà, va participar en el programa de regeneració moral de Roma impulsat pel príncep. Així Livi recupera el passat de Roma per exaltar-la i tornar als romans l'orgull de ser-ho. Pretén demostrar que Roma ha estat sempre protegida pels déus i destinada des del seu naixement a esdevenir el centre del món. El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.

Hi ha altres trets dels mètodes de Livi que van en detriment de la veracitat històrica de la seva obra:

• Al contrari que la majoria d'historiadors romans, Livi no havia fet carrera política i va viure a la seva ciutat natal. La seva inexperiència personal es reflecteix en una incomprensió del funcionament del govern de Roma.
• Per aquesta mateixa raó no va poder accedir als documents oficials. Livi, doncs, no va acudir a les fonts originàries sinó que reelaborava els escrits d'historiadors anteriors sense gaire esperit crític. L'ús de diverses fonts el du sovint a repetir diverses versions sense preferir-ne cap o, al contrari, a escollir-ne una sense motius aparents.
• No dóna una interpretació política de la història, sinó que intenta comprendre els fets des de la psicologia dels personatges que els realitzen, generalment descrits a partir d'un pretès tret dominant del seu caràcter. Així per exemple Anníbal apareix com a model de perfídia.
• Pretén acostar la prosa històrica a la poesia tant per la manera de tractar el passat com pel seu estil. Per exemple té un cert gust pel patetisme, per descriure les emocions dels protagonistes dels esdeveniments.

Cal dir, de tota manera, que Livi actua de bona fe i que, malgrat molts detalls poc fiables, les grans línies del seu relat històric són històricament verídiques. El que més destaca és la qualitat literària de la narració, amb una gran varietat d'estils: des de la prosa funcional d'un informe militar en la descripció d'un combat fins a un to poètic en una situació tràgica o heroica, passant per l'ús de llenguatge col·loquial en personatges de classe baixa.

Ciceró: Orador i Polític Romà

Orador, polític i filòsof llatí. Pertanyent a una família plebea de rang eqüestre, des de molt jove es va traslladar a Roma, on va assistir a lliçons de famosos oradors i jurisconsults i, finalitzada la guerra civil (82 aC), va iniciar la seva carrera d'advocat, per convertir-se aviat en un dels més famosos de Roma.

Posteriorment es va embarcar rumb a Grècia amb l'objectiu de continuar la seva formació filosòfica i política. Obert a totes les tendències, va ser deixeble de l'epicuri Fedre i de l'estoic Diodot, va seguir lliçons a l'Acadèmia i va anar a trobar a Rodes al mestre de l'oratòria, Molón de Rodes, i a l'estoic Posidoni. No obstant això, la seva actuació va acabar per significar l'exili anys més tard, quan Clodio, elegit tribú de la plebs (58 aC) gràcies a César, va aconseguir el reconeixement d'una llei que sancionava amb la pena de mort a tot ciutadà romà que hagués fet executar a un altre sense el previ consentiment del poble. Després de buscar, sense èxit, el suport de Pompeu, Ciceró va marxar a l'exili.