L'Empresa com a Organització

L'EMPRESA COM A ORGANITZACIÓ

9.1. LA NATURALESA DE L'ORGANITZACIÓ

- Triple dimensió que pot expressar el vocable organització: subjecte, funció i teoria.

Subjecte:

Sistema sociotècnic obert o 'sistema d'aspectes' compost per cinc elements principals (tècnic, humà, de direcció, cultural i polític o de poder), en el qual es persegueixen uns objectius bàsics per mitjà d'un pla d'acció comuna.

Funció:

Conjunt de principis, regles, procediments, tècniques i habilitats directives que dissenyen l'estructura organitzativa i configuren els processos per aconseguir una acció eficaç i eficient respecte als objectius pretesos.

Teoria:

Conjunt de proposicions teòriques que estudien la naturalesa, l'estructura i el funcionament de les organitzacions (sistemes i grups humans) i que intenta precisar les sèries de principis, rutines, regles i mètodes pels quals es desenvolupen.

(ENFOCAMENT MACROORGANITZACIONAL)

- Aquest caràcter científic multidisciplinari es correspon amb el concepte d'empresa com a organització (sistema sociotècnic obert), atès el següent:

• El coneixement econòmic explica l'“aspecte tècnic” i gran part dels continguts dels “aspectes administratiu i polític” de l'organització.
• El coneixement sociològic explica l'”aspecte cultural” i en certa manera “aspectes polítics i administratius”.
• El coneixement psicològic es relaciona amb l'“aspecte humà”.
• El coneixement administratiu es relaciona amb l'“aspecte de direcció”.

- L'organització d'empreses es preocupa d'estudiar l'organització a partir de dues dimensions principals:

• Perspectiva de sistema o de disseny i funcionament (processos) de la seva estructura, que aporta una visió global o corporativa: enfocament
• Perspectiva humana o corresponent als processos de comportament de les persones que integren aquest sistema, que aporta una visió parcial o individualitzada: enfocament microorganitzacional.

9.3. ANÀLISI DELS PRINCIPIS BÀSICS DE DISSENY

- L'existència de certes coincidències en el disseny organitzatiu. Cal sistematitzar-ho:

• Primer: Classificar el conjunt de variables que afecten el procés de disseny organitzatiu.

- Variables externes o contingents, són les forces de l'entorn extern general i específic i internes no controlables

- Variables de disseny: Variables casuals o de flux de treball, Variables formals o d'estructura organitzativa, són les que estan sota el nostre control, hem de decidir

- Variables resultants o resultats esperats per l'organització, resultats segons la combinació de les anteriors.

• Segon: Desenvolupament de les variables formals o principis que estructuren l'organització:

Disseny vertical o d'estructura d'autoritat

Disseny horitzontal o d'estructura funcional

Disseny de l'equilibri intern o que facilita l'estructura de decisió

- Per dissenyar una estructura organitzativa, les variables que en principi estan sota el nostre control (variables de disseny) s'han d'enllaçar les unes amb les altres de manera que el conjunt (l'organització) serveixi eficientment a les finalitats per a les quals ha estat creada.

- En el cas de la construcció d'una organització, considerarem tres eixos als quals anem afegint variables i paràmetres. Són l'eix vertical, l'horitzontal i el d'equilibri intern

• L'eix vertical, autoritat, línia o nivells jeràrquics de l'organització, es constituirà amb un nombre més gran o més petit de nivells jeràrquics (línia jeràrquica), la qual cosa donarà com a conseqüència una altura més gran o més petita de la piràmide organitzativa. Depenent de la dimensió i l'activitat de l'organització i de la filosofia i actitud estratègica de la direcció
• L'eix horitzontal es construeix a partir de la consideració del nombre de tasques en què s'han de dividir els processos essencials de l'organització. La definició de les variables i paràmetres associats amb aquest eix donarà origen a una amplada més o menys gran de la piràmide organitzativa.
• L'equilibri intern, per a garantir la cohesió interna del sistema organitzatiu incorporarem certes variables i paràmetres que facilitaran un cert grau de dinamisme i harmonia internes. Pretén equilibrar els desenvolupaments verticals i horitzontals, cohesionant el grup humà per evitar distàncies físiques o psíquiques. S'aconsegueix amb una adequada motivació i participació de les persones.

9.3.1. DISSENY EN VERTICAL

(PRINCIPIS BÀSICS)

Autoritat: poder legal o legítim que dóna dret a manar sobre un grup de persones. És un concepte en evolució que contemporàniament es vincula amb el concepte de lideratge.

Jerarquia: aparició de nivells estructurals successius dotats de diferent autoritat, que es van enllaçant entre si a partir de la responsabilitat assignada a cada nivell, la qual cosa fa factible que cada nivell controli els seus inferiors.

(PRINCIPIS DERIVATS)

Unitat de direcció: directriu única que segueix l'organització i que determina un pla comú en què apareixen una sèrie d'objectius del sistema.

Unitat de comandament: cada subordinat respon únicament davant el seu superior directe. Significa que encara que un membre de l'organització tingui relacions funcionals amb diversos directius, el control de la seva tasca l'efectua principalment el seu superior directe.

Angle d'autoritat o de control: nombre de persones que ha de dependre d'un cap o càrrec d'autoritat. És a dir, el nombre de persones que pot ser supervisat eficientment per un directiu.

Especialització en vertical: separació entre l'execució i l'administració del treball. Quan el treballador es limita a executar la tasca que li ha estat encomanada, es diu que hi ha especialització vertical màxima, o que el treballador desenvolupa un lloc de treball estret. En sentit contrari, es diu que el lloc de treball s'amplia en vertical (especialització vertical mínima) a mesura que el treballador, a més d'executar la tasca, assumeix la responsabilitat sobre diverses fases de la seva administració.

9.3.2. DISSENY EN HORIZONTAL

(PRINCIPIS BÀSICS)

Divisió del treball: repartiment o divisió de les tasques en què es pot descompondre una activitat o funció entre els membres de l'organització. La seva finalitat consisteix a reduir esforços, augmentar la quantitat de l'output, i incrementar la qualitat dels resultats.

Especialització: assignació permanent a cada persona o unitat d'una tasca específica, de manera que incrementi la seva destresa en dur-la a terme. Cerca augmentar la productivitat de l'organització.

(PRINCIPIS DERIVATS)

Agrupació: criteris i mètodes per a conjuntar les tasques i els llocs de treball en unitats organitzatives. Els criteris d'agrupació han de respectar les premisses d'economicitat i eficiència, i es poden derivar dels coneixements requerits per a executar les tasques, vinculacions funcionals entre llocs, relacions de mercat, àrea geogràfica o tipus de client, entre d'altres.

Funcionalització: adequació dels elements que integren l'organització als seus objectius, a partir de les funcions diferenciades bàsiques que permeten de desenvolupar l'activitat econòmica de l'empresa

Departamentalització: agrupació de tasques i altres elements organitzatius en àrees orgàniques o departaments, les quals permeten la coordinació mitjançant un comandament únic de les diverses relacions de línia (jeràrquiques vinculades directament amb el procés productiu) i de staff (assessoria i suport) vinculades amb una activitat.

Divisionalització: agrupació de tasques i altres elements organitzatius en divisions o unitats autònomes responsables de part dels resultats de l'organització.

Coordinació: ordenació harmònica de les activitats organitzatives que relaciona entre si persones i unitats que poden tenir un nivell jeràrquic diferent

Normalització: desenvolupament i implantació de normes i regles de comportament intern que s'apliquen a processos repetitius, la qual cosa permet d'anul·lar la capacitat d'elecció del membre de l'organització que els duu a terme.

9.3.3. EQUILIBRI INTERN

(PRINCIPIS BÀSICS)

Motivació: actitud personal que recull impulsos, desitjos, necessitats i aspiracions que justifiquen determinats esforços o actuacions. La motivació, diu Bueno (1996, pàg. 166), és l'impuls i esforç per assolir una meta.

Participació: grau de contribució i compromís en les tasques i en les decisions que s'han de desenvolupar en l'organització.

(PRINCIPIS DERIVATS)

Informació: flux de dades d'orientació coneguda o cap a un usuari concret, crític per a la presa de decisions.

Comunicació: relació informativa entre dues persones que s'estableix en tots dos sentits.

Direcció per objectius: orientació de persones i unitats cap als objectius traçats, que permet que cadascun assumeixi una responsabilitat concreta respecte a aquests. S'estableixen sistemes de retribució depenent dels èxits assolits

Treball en equip: manera d'executar les tasques mitjançant la coordinació de les persones integrades en un grup, la qual cosa redunda en una motivació més gran dels seus components.

Direcció per polítiques: orientació de les persones i unitats cap als processos, a partir de l'anàlisi de les relacions causa-efecte. Consisteix en el desplegament dels principis de la gestió de la qualitat total, basant-se en l'autocontrol del treballador