Empirisme i Racionalisme: Corrents Filosòfiques Clau

Empirisme: Definició, Principis i Implicacions

Definició d'Empirisme

L'empirisme és la tendència filosòfica que veu l'experiència com a criteri o norma de veritat en el coneixement.

Pel que fa a l'experiència (del grec empiria), segons el seu significat, no és una "participació personal en situacions repetibles" (amb significat personal i subjectiu); sinó que:

• (a) nega l'absolutització de la veritat o, com a mínim, nega que la veritat absoluta sigui accessible a l'ésser humà.
• (b) reconeix que tota veritat ha de ser posada a prova i, basant-se en l'experiència, pot ser finalment modificada, corregida o abandonada.

L'empirisme no s'oposa de cap manera a la raó, però nega la reivindicació de veritats necessàries, és a dir, veritats que es consideren tan absolutes que la verificació, el control o la refutació esdevenen innecessaris, absurds o contradictoris.

La majoria del temps podem actuar o creure d'una manera empírica. Esperem que les coses succeeixin més per hàbit o costum que per raonament científic. En aquest sentit, l'empirisme es contrasta amb el racionalisme.

Principis Clau de l'Empirisme

• Negació de qualsevol coneixement o principi innat (que hauria de ser reconegut com a vàlid necessàriament).
• Negació del suprasensible (és a dir, de qualsevol realitat que no es pot comprovar de cap manera objectiva i verificable).
• L'afirmació de la importància de la realitat actual o immediatament sotmesa als òrgans sensorials, és a dir, la realitat de fet (de facto i no de jure).
• Reconeixement de la naturalesa humana —és a dir, limitada, parcial i imperfecta— de les eines que l'ésser humà té per testificar, conèixer i controlar la veritat (empirisme crític).
• L'aplicació d'aquests instruments (per limitats que siguin) a tots els àmbits de la realitat i a cada veritat (suposada).

Empirisme i Escepticisme

Portat a les seves conseqüències més extremes, l'empirisme podria conduir a l'escepticisme, com va ser el cas de Hume. De fet, el primer teòric de l'escepticisme grec, Sext Empíric (180-220 dC), era un empirista. Una diferència bàsica entre l'antic empirisme i Hume rau en el caràcter moral del primer, en oposició al caràcter bàsicament epistemològic del segon.

Debats Històrics: Empirisme en l'Antiguitat

Hi havia empiristes en l'antiguitat? Plató i Aristòtil: elements empiristes?

Plató s'oposa explícitament al seu mètode dialèctic d'experimentació. Però la seva teoria de les idees innates ofereix una base per al racionalisme.

Racionalisme: Concepte, Variants i Tesi Central

Definició de Racionalisme

El racionalisme és la tendència filosòfica que considera la realitat regida per un principi intel·ligible al qual la raó pot accedir i que, en última instància, identifica la raó amb el pensament.

Variants Històriques del Racionalisme

En un sentit general, s'oposa a l'irracionalisme (més que a l'empirisme) i al llarg de la història ha conegut moltes variants:

• Racionalisme ètic: és el nom de l'intel·lectualisme moral socràtic.
• Racionalisme metafísic: el racionalisme platònic (que considera la realitat ordenada segons el model ideal i el fi del Bé).
• Racionalisme religiós: és el dels deistes (Kant, la Il·lustració, la Revolució Francesa...) que identifica la veritat revelada amb les dades últimes de la raó i creu en un Déu racional però no provident.
• Racionalisme ontològic: és el pensament hegelià (per a qui el procés real coincideix amb l'autorealització de la raó o l'Esperit).

Tesi Central del Racionalisme

Els diferents tipus de racionalisme (cartesià o no, platònic o no, o d'altres corrents) defensen la tesi que la raó NO és una facultat (psicològica) sinó una concatenació de veritats necessàries.

D'altra banda, en contrast amb el racionalisme, la tesi de l'empirisme és, com s'ha esmentat, que no hi ha cap veritat necessària que no pugui ser posada a prova, controlada i, si s'escau, modificada o abandonada.

El racionalisme és l'expressió d'una raó forta que es fonamenta en el principi de la justificació.