L'Empirisme: Principis, Locke i Comparació Racionalisme
Enviado por Chuletator online y clasificado en Filosofía y ética
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,72 KB
L'Empirisme: Origen i Característiques Fonamentals
L'Empirisme és un moviment filosòfic que sorgeix a les illes britàniques entre els segles XVII i XVIII, amb figures destacades com John Locke, David Hume i George Berkeley.
Principis Clau de l'Empirisme
- Consideren que l'experiència és alhora la font i el límit del coneixement (del grec empereia).
- En conseqüència, neguen l'existència de les idees innates. Tots els continguts mentals s'adquireixen.
- Es rebutgen les nocions metafísiques de substància, ànima i essència, perquè no estan fonamentades en l'experiència sensible (per a Locke no es poden conèixer, per a Hume no existeixen).
- L'únic criteri de veritat és la sensibilitat, la percepció. Només allò que és concret, mesurable, sensible... és real (no hi ha lloc per a l'abstracció). Tot el que sé, ho conec en un temps concret i pot canviar.
- No hi ha cap criteri de veritat que ofereixi validesa universal. Com que la realitat és canviant, també ho són les nostres impressions i idees: s'obre la porta a l'escepticisme.
- Tot coneixement és una construcció que fa la ment a partir de les experiències. La raó no és autònoma.
- No es pot establir com és "realment" el món, només com el percebem.
- El model de la ciència més coherent per a la majoria d'empiristes és l'inductiu.
Axiomes Fonamentals de l'Empirisme
Tabula rasa: La ment és un quadre en blanc; res no preexisteix a l’experiència. (Concepte introduït per Aristòtil i central en Locke). | Principi de còpia: Només són veritat les idees que provenen d’una impressió sensible. |
Comparació entre Empirisme i Racionalisme
| Aspecte | Racionalisme | Empirisme |
|---|---|---|
| Raó | Confiança absoluta en la raó com a font de coneixement. | Intervé en establir relacions i associacions entre idees per generar coneixement, però no és autònoma ni la font primària de coneixement. |
| Sentits | Desconfiança en els sentits (considerats foscos i confusos). | Confiança màxima; són l'única font de coneixement veritable. |
| Criteri de veritat | L'evidència (allò clar i distint). És absolut. | La sensibilitat / percepció. No ofereix una validesa universal. |
| Límits del coneixement | Punt de vista optimista i dogmàtic; es pot arribar a conèixer tot. | Coneixement més escèptic; l’experiència constitueix els límits del coneixement. |
| Idees innates | En defensa l'existència. | Rebutja la seva existència (tabula rasa). |
| Déu | La seva idea innata és garantia de coneixement. | No es pot provar que existeixi (no es pot percebre), per tant, no és garantia de coneixement. |
| Substància | Parla de les idees de substàncies (segons Descartes: res cogitans, res divina, res extensa). | És rebutjada com a concepte cognoscible perquè no prové de cap impressió sensorial directa. |
| Mètode | Utilitza el model matemàtic (mathesis universalis): una ciència universal basada en la deducció. | El model de treball és el mètode inductiu de Bacon per a la majoria d’autors (tot i que Hume l’acaba criticant). |