L'Empirisme de Hume: Impressions, Idees i Crítica Filosòfica

Empirisme

Corrent filosòfic anglès dels segles XVII i XVIII que afirma que el coneixement humà s'obté per l'experiència sensible. S'oposa al racionalisme en les seves tesis bàsiques, principalment la de l'innatisme. Els seus majors representants són Locke, Berkeley i Hume. Locke va postular que la ment humana és com una fulla de paper en blanc (tabula rasa) en la qual les vivències van imprimint marques.

La filosofia de David Hume

Impressions i Idees: Fonaments del Coneixement

Hume volia crear una ciència empírica de l'ésser humà, de la mateixa manera que Newton havia triomfat en la física. Les seves investigacions se centren en l'enteniment, les passions i la moral.

L'origen de les percepcions segons Hume

Preguntes fonamentals: Quins són els materials dels quals està proveïda la nostra ment? Quin ús se'n pot fer? Resposta: la ment es compon de percepcions, que poden ser:

• Impressions: percepcions immediates, actuals, vives i intenses.
• Idees: còpies de les impressions, reflexions sobre una impressió. Sorgeixen de la memòria i la imaginació.

Totes les idees sorgeixen d'una impressió, és a dir, de l'experiència. Les idees provenen de les impressions.

Amb el terme impressió, doncs, Hume vol designar les nostres percepcions més intenses: quan sentim, veiem, palpem, estimem, odiem, desitgem o volem.

Per exemple, el procés de percepció es pot il·lustrar així:

• El petó se sent, es viu, impressiona: Això és una impressió (de sensació).
• El record posterior del petó, quan ja no s'està experimentant directament: Això és una idea.
• Aquesta idea (el record del petó) pot generar una nova impressió, com ara la tristesa en recordar-lo perquè es troba a faltar la persona: Això és una impressió de reflexió.

Idees i impressions poden ser simples o complexes.

El criteri empirista i l'escepticisme moderat

L'exigència que a tota idea li ha de correspondre una impressió va portar Hume a criticar els conceptes fonamentals de la filosofia, com la idea de causa i la idea de substància. A quina impressió corresponen aquestes idees?

Si alberguem la sospita que un terme filosòfic s'empra sense cap significat o idea (com ocorre amb massa freqüència), no tenim més que preguntar-nos de quina impressió es deriva la suposada idea, i si és impossible assignar-n'hi una; això serviria per confirmar la nostra sospita. On són les proves empíriques?

Associació d'Idees i Formes de Coneixement

Les idees estan connectades entre si, es relacionen per una atracció mútua necessària de tres tipus:

• Semblança: Quan mirem un quadre que representa un paisatge, la imaginació ens porta a pensar en l'original, el paisatge mateix.
• Contigüitat espai-temps: Si algú ens descriu una habitació que es troba en una casa, fàcilment podem imaginar la resta de les dependències.
• Causa i efecte: Quan contemplem un esdeveniment o efecte, immediatament pensem en la causa que l'ha produït (per exemple, llamp-tro).

Hi ha dos tipus de coneixements:

Relacions d'idees (coneixement a priori)

Sense experiència. Són veritables amb independència del que pugui existir en l'univers. Coneixements de la matemàtica i la lògica (Exemple: El quadrat de la hipotenusa és igual a la suma dels quadrats dels dos catets d'un triangle rectangle). Negar-ho és contradictori.

Qüestions de fet (coneixement a posteriori)

Amb experiència. La seva veritat depèn dels fets. Coneixements de la física i la història (Exemple: Demà sortirà el sol. Si el sol no surt, es nega la qüestió de fet). Negar-ho és possible.

Crítica Humeana als Conceptes Metafísics

Crítica a la idea de causalitat

La causa d'un fet no pot descobrir-se per la raó, sinó per l'experiència, però normalment ens deixem portar pel costum: (Fenomen 1) abans que (Fenomen 2) = Fenomen 1 és la causa del Fenomen 2. Els filòsofs entenen la causa com una “connexió necessària” entre dos fenòmens. Però no existeix la impressió de “connexió necessària”. La causa és una creença (belief), una probabilitat.

Crítica a la idea de substància

La metafísica és un saber abstrús, dogmàtic i que condueix a la superstició. No existeix una impressió de la idea de substància. No és més que una col·lecció d'idees simples unides per la imaginació. Els filòsofs, com Descartes, divideixen la substància en tres tipus: món (substància extensa), ànima o jo (substància pensant) i Déu (substància infinita).

La realitat del món extern

Per què crec que hi ha objectes, cossos, encara que no els estigui veient? No pot ser pels sentits, perquè els objectes canvien d'aparença. Tampoc per la raó; és per la memòria i la imaginació.

La identitat personal: el "Jo"

Per què crec que sóc la mateixa persona que ahir? No hi ha una impressió del jo, només una col·lecció de percepcions (sentiments, pensaments, records). La memòria ens fa creure que existeix el jo, però és fals. Confonem la idea de successió amb la d'identitat.

L'existència de Déu

Per què crec que Déu és una substància infinita? No hi ha cap impressió de Déu. No es pot afirmar la seva existència. No és possible observar Déu.

L'Emotivisme Moral en David Hume

El sentiment és el fonament de la moral. La filosofia deia que el fonament de la moral era la raó. Així es podien resoldre els dilemes morals, però el que ens porta a actuar no és la raó, són els sentiments. (Qui és benevolent és útil als altres).

Els judicis morals només expressen o susciten sentiments. El bé i el mal no són valors absoluts. És el cor el que jutja, no la raó, amb sentiments d'aprovació o reprovació. Aprovem allò que és agradable i útil. Desaprovem allò viciós. Això ens podria portar al relativisme o a l'egoisme, però Hume creia que els sentiments morals eren els mateixos per a tothom, i que hi havia virtuts i deures universals.

Tots els humans cerquem la felicitat dels altres. El benestar i la felicitat individuals són inseparables del benestar i la felicitat col·lectius. (Optimisme excessiu).