Empirisme de Hume: Coneixement, Causalitat i Moral

L'Empirisme de David Hume

L'empirisme és un corrent filosòfic sorgit al segle XVIII que és tradicionalment considerat com a oposat al racionalisme.

Racionalisme vs. Empirisme

Conceptes Clau de l'Empirisme Humeà

El punt de partida és el mateix que el dels racionalistes: el primer en l'ordre del coneixement són les idees. Són allò indubtable. Són el que segur que tenim i el que coneixem quan coneixem.

L'Experiència

L'experiència també és el límit del coneixement humà. Per Hume, només les matemàtiques ens ofereixen coneixements certs i necessaris; la resta són il·lusions. Tot el que quedi fora d'aquest límit serà coneixement dubtós. Tot coneixement és coneixement d'idees. Pensar = relacionar idees entre si.

Principi Empirista

Principi empirista: "Tots els materials del pensar es deriven de la nostra percepció". Les percepcions (continguts de consciència indubtables) són unitats simples, distintes i diferenciades.

Principi d'Immanència

Principi d'immanència: "Res pot estar present a la ment, excepte una imatge o percepció".

Principi de la Còpia

Principi de la còpia: Les idees són còpies de les impressions. Les idees complexes no sempre ho són, ja que poden ser combinació d'idees simples.

Introducció a la Filosofia de Hume

Hume vol estudiar la ment i la conducta humana de manera empírica, observant com pensen i actuen els humans quotidians. Busca construir una ciència de la naturalesa humana basada en l'experiència, aplicant el mètode experimental per determinar com coneixem. Hume concep aquesta ciència de l'home com el fonament de totes les altres ciències, ja que tot coneixement depèn de les facultats cognitives humanes. Per tant, comprendre el funcionament de la ment és essencial per a una teoria robusta del coneixement en general.

Objectiu de la seva Filosofia

• Fer de la filosofia la ciència de la naturalesa humana.
• No especulació en base a principis abstractes.
• No embelliment del que ens diu el sentit comú.
• Ciència empírica de la naturalesa humana que inclou la lògica, la teoria del coneixement, la moral, l'estètica i la política, formant un veritable sistema.
• Model de la filosofia natural.
• Partir dels fenòmens per anar identificant els principis que tenen en comú fins a arribar a trobar els més simples dels quals depèn la resta.
• Imposar-se com a límit el que li assenyala l'experiència: admetre que no podem accedir als principis últims (no tenim accés als principis, el punt de partida és la creença).
• Ha de ser suficient per ajudar-nos a viure una bona vida tant a l’esfera privada com a la pública.

Teoria del Coneixement de Hume

Origen de les Idees

Hume nega l’existència d’idees innates. Res que no procedeixi de la impressió pot ser veritable.

D’on provenen les idees simples? De les seves corresponents impressions simples.

Les idees complexes també són una còpia d’impressions complexes? En alguns casos sí. La idea complexa de poma, per exemple, prové d'una impressió complexa. Però existeixen idees complexes que no són exactament còpies d’impressions complexes. Exemples: gripau, unicorn, sirena. En aquests casos, la idea complexa no prové d’una única impressió complexa. Les idees complexes són fruit de la combinació i unió fantasiosa de la imaginació, a partir d’impressions simples.

Lleis d'Associació d'Idees

De vegades, la imaginació, sense fantasia, crea idees complexes seguint unes lleis o regularitats. Determinades idees semblen dur de manera natural a unes altres. Són tres lleis:

• Llei de semblança: Hi ha quelcom a la nostra ment que l’empeny a associar idees entre les quals hi ha un grau de similitud.
• Llei de la contigüitat (espai/temps): Una idea ens porta de manera natural a una altra quan entre elles hi ha una relació de proximitat (espai/temps). Exemples: casc-moto, crema-platja…
• Llei de causalitat o de causa-efecte: Davant els fenòmens que acostumen a succeir temporalment, el nostre enteniment crea una expectativa de futur, és a dir, espera que certs fets segueixin a altres tal com ho han fet en el passat. Exemple: núvols-pluja.

Farà una crítica parlant de fenòmens. Buscarà les connexions perquè no tenim impressions.

Classificació de les Percepcions

Explicació de la Classificació

Hume ressalta la dificultat que implica la recerca d’un coneixement segur i sobretot en l’àmbit de la filosofia. És per això que Hume considera que abans d’iniciar qualsevol recerca és indispensable investigar el coneixement mateix.

Ara bé, com que el subjecte de coneixement és sempre l’ésser humà, primer caldrà estudiar la naturalesa humana. És per això que la filosofia ha d’estudiar, en primer lloc, l'ésser humà i les seves facultats.

Hume dirà que tots els nostres continguts mentals són percepcions i totes elles provenen de l’experiència.

Hume no voldrà donar per fet que les nostres percepcions siguin representacions del món. Per aquest motiu es classifica de la manera anterior.

Tipus de Coneixement

Hume divideix els tipus de coneixement en qüestions de fet i relacions d’idees, els dos tipus d’objectes que la raó humana pot investigar.

Relacions d’Idees

Relacions d’idees: No requereixen experiència. Exemples: 2+2=4; tot triangle té 3 angles; un solter és un home no casat.

• El predicat es veu reflectit en el subjecte.
• Operacions internes que consisteixen a relacionar idees a partir del seu significat.
• De caire intuïtiu (evidència) o demostratiu (deducció). No ens informen de la realitat, només de la coherència entre idees.
• Pròpies del pensament formal (Ex: lògica, geometria, àlgebra…).
• Estableixen relacions de necessitat sotmeses al principi de no contradicció.

Qüestions de Fet

Qüestions de fet: Necessiten l’experiència. Exemple: El gat de la Marta és blanc.

• L’experiència estableix una relació de probabilitat, mai de necessitat (si fossin de necessitat no ens caldria l’experiència), ja que el contrari sempre és concebible.

Crítica de la Causalitat

Fets: Esdeveniments, fenòmens, qüestions de fet.

Quan parlem de fenòmens, pensem en dos esdeveniments entre els quals hi ha una relació causal. La idea de causalitat és una idea composta de tres idees més simples.

Condicions de la Idea de Causalitat

• Idea de prioritat de la causa sobre l’efecte: A succeeix abans de B.
• Idea de contigüitat en l’espai i en el temps.
• Idea de connexió necessària: Que n'hi ha alguna cosa que garanteix que sempre que succeixi A passarà B. Tenim impressió del passat i projectem el futur.

Per saber si una idea és vàlida, veurem de quina impressió prové.

Exemple: El Xoc de Dues Boles de Billar

Aplicació del criteri de validesa: el principi de la còpia.

• Contigüitat en el temps i l’espai: Comença a córrer la primera bola, i a l’entrar en contacte amb la segona, aquesta es mou.
• Prioritat en el temps de la causa sobre l’efecte: Sense el moviment de la primera bola, no podem observar el de la segona.
• Conjunció constant: Causes semblants, en circumstàncies semblants, produeixen efectes semblants. Constatem una certa regularitat en els fenòmens de la natura (ens basem en el costum, suposant que passarà el mateix, però mai podrem estar segurs del tot).

Què no observem en cap cas?

• No hi ha cap connexió necessària. Sense l’experiència, no podríem inferir el moviment de la segona bola a partir del de la primera.
• Però estem convençuts que hi ha una connexió d’aquesta mena (que hem de rebutjar si volem ser coherents amb l’aplicació del principi de la còpia). No només concebem el que passarà i ho pronostiquem, estem segurs que passarà. Per molts casos a favor, haurem d’esperar el veredicte de l’experiència.

D'on Surt la Connexió Necessària?

• Amb la força del costum: La fe en què les coses seguiran passant com fins ara és un fonament poc rigorós (psicològic, no lògic) del coneixement humà amb relació als fets. Aquí no disposem de la força de la demostració.
• El món se’ns mostra amb una regularitat que no podem explicar. Estem abocats a l’escepticisme.
• No és la raó, és una cosa psicològica (la força del costum) la que ens predisposa a suposar necessitat on només hi ha conjunció constant. Per això no només anticipem el que passarà, també estem convençuts que passarà, tot i no haver-hi cap contradicció en què no passi.
• La creença no aporta cap idea nova a la concepció de la relació de causa-efecte, però modifica la nostra actitud envers ella per una diferència de sentiment. El que fa que una única conjunció la visquem vagament com a causalitat o coincidència, i la repetició de conjuncions les visquem amb la convicció de la necessitat (dues vivències diferents).
• Conclusió: no hi ha cap connexió necessària. Sentim que hi és, però que tot tingui una causa no implica que nosaltres l'hàgim de conèixer.

Conseqüència: Escepticisme

Ens aboca a l’escepticisme. Això no ens va malament perquè a la pràctica tots actuem d’acord amb la fe (convicció) en la regularitat de la natura i no ens va malament.

En l'exemple de la bola de billar, es veu clarament que aquesta connexió se la donem nosaltres, ja que no en tenim impressió.

Conclusió escèptica: La ment és conduïda per l'hàbit a tenir l'expectativa, en aparèixer un succés, del seu acompanyant habitual i a creure que existirà.

Per tant, aquesta connexió que sentim, aquesta transició de la representació d'un objecte al seu acompanyant, és el sentiment o la impressió a partir del qual formem la idea de connexió necessària.

Hume dirà que només l'hàbit és el que porta la nostra imaginació a suposar que existeix una connexió necessària entre causa i efecte, però amb aquest hàbit no n'hi ha prou per assegurar-ne la validesa, ja que no hi ha impressions sensibles que la justifiquin. És una mera creença, fruit del costum, que si bé és útil per a la vida quotidiana, no pot ser justificada filosòficament.

Crítica a les Idees Metafísiques

Hume s'adona que la metafísica no forma part de cap de les categories del coneixement. Com que no forma part de cap d'aquestes dues categories, no és pròpiament coneixement. Sinó simples opinions sense consistència ni fonament.

Crítica a la Idea de Substància

La metafísica, entre d'altres, s'ocupa de la idea de substància, ja sigui món, Déu, ànima. El que farà Hume és aplicar el seu criteri de validesa a cadascuna d'elles.

Crítica de Substància Extensa (Món)

La idea que tenim de substància és la d'una realitat objectiva, entesa com el suport de les qualitats que causen les nostres impressions. Aquest suport té una estabilitat i permanència que supera la de les impressions. De quina impressió prové aquesta idea?, es pregunta Hume. Ell dirà que no tenim cap impressió de l'entitat que se suposa que és el suport d'aquestes qualitats. Per tant, aquesta idea no està fonamentada ni pot considerar-se vàlida, i per tant és una il·lusió o fantasia. A més, totes les nostres impressions són puntuals i discontínues; duren un moment, però desapareixen. En canvi, de la substància en tenim una concepció contínua i estable. Quina impressió fomenta aquesta idea?, es pregunta. Dirà que la impressió no té la continuïtat que atribuïm a la substància; per tant, és una creació de la nostra imaginació. Aquesta (la imaginació) agrupa sota un mateix nom (rosa) diverses impressions puntuals (color, olor, tacte...) creant així aquesta creença en la realitat objectiva. Aquesta creença ens és útil, però no podem justificar-la racionalment.

Comparativa amb Locke

La idea de substància és una idea complexa (fruit de la connexió que fa l'enteniment a partir d'idees simples). És a dir, l'enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes. A més a més, considerem aquesta idea de substància no només com un terme que assignem a un conjunt de sensacions (que acostumem a percebre juntes), sinó que és un suport que causa aquestes sensacions. Locke, davant aquesta afirmació sobre la substància material, la problematitzarà. Dirà que la substància com a suport és inaprehensible (que no tinc dades sensibles) i incognoscible (no tinc coneixement).

Ell dirà que, malgrat no tenir experiència, això no vol dir que no existeixi, i donarà dos arguments:

• Per necessitat (seria un patiment no afirmar-la). No la dona com a certa, sinó que l'afirma per necessitat pràctica.
• Per sentit comú: Hem de creure en l'existència de realitats que siguin la causa de les nostres sensacions/experiències. Davant d'una mateixa rosa, si objectes diferents tenen sensacions similars, l'existència d'una realitat objectiva explica les experiències coincidents entre subjectes diferents.

Comparativa amb Berkeley

Ell afirmava que només podem tenir certesa de les nostres percepcions o idees. Si som coherents amb l'empirisme, hem d'acceptar que més enllà del que percebem, tot és confús i dubtós. Ni tan sols de la realitat que suposadament origina i causa les percepcions no en podem tenir seguretat.

Dirà que les percepcions són purament subjectives, és a dir, pròpies del subjecte que coneix, i no, com altres afirmen, qualitats d'una realitat externa i independent d'ell. Només podem afirmar l'existència de continguts mentals (percepcions o idees) i l'existència de subjectes (esperits o ments) que els posseeixen.

A diferència de Locke, defensa la substància espiritual (Déu i les ments). Dirà: Però si no existeix una realitat material, com s'explica la regularitat i continuïtat de les nostres percepcions? I com és que els diferents subjectes tenen percepcions semblants si aquestes són subjectives? Ell donarà com a resposta que Déu és el responsable, ja que ens ha creat i és, per tant, la causa de les nostres idees. Com a empíric, posa en dubte la substància extensa, però no la divina i la pensant.

Crítica de Substància Infinita (Déu)

Déu s'entén com una substància infinita i amb totes les perfeccions, però de quina impressió deriva la idea de perfecció infinita? Dirà que si les nostres impressions són puntuals i discontínues, és difícil que puguem tenir impressió d'infinitud, ja que la impressió mateixa hauria de ser-ho. Per tant, aquesta idea es queda sense impressió que la legitimi i, per tant, no la podem conèixer. Però Hume reconeix que la religió i la creença en l'existència de Déu són útils i naturals.

Crítica de Substància Pensant (Ànima)

La idea del jo encara no s'havia qüestionat, i Hume també la criticarà. Ell deia que s'ha entès el jo com el subjecte que té les percepcions o continguts mentals, però que és diferent d'aquests. Es preguntarà: Com es pot conèixer l'existència d'aquest jo? De quina impressió deriva? De cap. Encara que l'ànima sigui el subjecte de les impressions, d'ella no en tenim impressió. A més a més, quin tipus d'impressió constant en podem tenir?

Les impressions i les idees se succeeixen i canvien (ara tinc fred, ara tinc calor). Sota totes aquestes percepcions canviants se suposa que el jo continua estable/permanent.

Comparació Clau: Locke i Hume

• Hume (percepcions) vs. Locke (idees): Diferent nomenclatura, Hume radicalitza.
• Hume no parla d'enteniment (en el mateix sentit que Locke), busca la impressió per a la creació d'idees. Per a Locke, la idea de substància és fruit de la combinació d'idees simples. Les dues (idees de substància) són complexes.
• Tant Hume com Locke diuen que les qualitats (impressions/idees simples) es perceben juntes.
• Locke postula una realitat material darrere les sensacions. Hume també parla de percepcions juntes en la causa-efecte quan parla de fenòmens.
• Locke diu que no tenim una idea simple de substància, però l'enteniment crea una idea complexa (inaprehensible i incognoscible).
• Locke diu que, encara que no en tinguem experiència directa, això no vol dir que no existeixi (a diferència de Hume).

Fenomenisme

Fenomenisme: La filosofia de Hume es pot considerar fenomenista, ja que només podem conèixer els fenòmens (les impressions i idees).

Emotivisme Moral i Ètica

Reivindica el paper fonamental de les emocions i els sentiments en el comportament humà. No considera la raó com la responsable última de les nostres decisions. Creu que tota acció es recolza en les emocions. Encara que reflexionem i raonem abans de prendre una decisió, aquest raonament estarà motivat per les emocions (no actuem a la babalà).

Hi ha dues emocions bàsiques:

• Aversió: Expressa rebuig.
• Atracció: Representa el que provoca plaer.

Nosaltres seleccionem els nostres comportaments segons el plaer o el dolor que ens provoquen, i aquests sentiments són la base dels nostres judicis morals.

El plaer del qual parla Hume no és entès en sentit egoista o hedonista. Segons ell, la simpatia (entesa com a empatia o tendència a compartir i participar de les emocions dels altres) és pròpia de la naturalesa humana. També considera que aquest sentiment genera altres sentiments com la compassió i la solidaritat. Per tant, el plaer no està relacionat amb un benefici particular.

L'educació és fonamental per modular els sentiments davant de determinades accions.

Quan el plaer i la felicitat afecten el màxim nombre de persones, l'acció serà considerada moralment bona. Aquesta ètica es pot considerar utilitarista (encara que Hume no utilitza el terme), ja que considera bo allò que proporciona plaer i és útil per a la majoria.