Empirisme Filosòfic: Locke, Hobbes i Hume - Teoria del Coneixement, Ètica i Política

L'Empirisme Filosòfic (segles XVII i XVIII)

John Locke (1632-1704)

Ètica i Política

Tot i que Locke també era partidari de la teoria del contracte social, la seva visió sobre l'estat de natura era molt diferent de la de Hobbes. Locke pensava que els éssers humans en estat de natura no som egoistes, sinó bondadosos. A més, Locke creia que tots els éssers humans tenim uns drets elementals que ens corresponen per naixement, i que posseïm fins i tot en estat de natura, abans de l'aparició de la societat: el dret a la vida, el dret a la llibertat i el dret a la propietat.

Locke, però, pensava que en l'estat de natura, quan encara no existia cap forma d'organització, aquests drets no sempre eren respectats → malgrat la bondat natural humana, també hi ha ocasions en les quals alguns individus violen els drets per satisfer els propis interessos a costa dels altres.

El pacte social de Locke presenta dues idees:

1. El govern ha de representar tots els individus.
2. La propietat és un dret que s'ha de respectar.

A partir d'això passem a una societat civil → aquesta és la garantia dels drets i llibertats (llibertat individual). Per Locke, la sobirania (poder) sempre està en mans de la voluntat popular que, al mateix temps, tria un govern. És un model polític liberal on hi ha uns representants del poble. Això és important perquè si aquest govern triat incompleix el pacte o atempta contra les llibertats individuals, el poble pot revocar el pacte → exercir el dret de rebel·lió a fi de recuperar l'exercici dels seus drets naturals.

A més, per evitar el perill de la tirania, Locke va proposar d'establir la divisió de poders:

• Poder legislatiu
• Poder executiu
• Poder federatiu

En favor de la tolerància

Per acabar amb la inestabilitat social i amb els conflictes que havien caracteritzat la vida anglesa al segle XVII, Locke va afirmar la necessitat de separar la religió de la política. Locke defensa el valor de la tolerància religiosa sempre que les creences (religioses) no suposin un perill per a l'ordre de la societat.

Thomas Hobbes (1588-1679)

Hobbes creia que l'ésser humà en estat de natura està dominat per l'egoisme, que reflecteix la seva necessitat desesperada de sobreviure. Obligat a desenvolupar-se en un món hostil, l'individu viu en estat continu de por, en competència amb els altres per obtenir allò que necessita → lluita de tots contra tots.

Segons Hobbes, el contracte social és el conveni que posa fi a la guerra de tots contra tots que era pròpia de l'estat de natura. Per superar aquest enfrontament continu, cal que tots els individus cedeixin la seva força al sobirà (no és un individu, sinó que està compost per tots els membres de la societat), que ha d'utilitzar aquest poder absolut per imposar la llei i assegurar la pau.

David Hume (1711-1776)

Teoria del coneixement

D’acord amb els principis de l’empirisme, Hume sosté que el coneixement està format per continguts mentals basats en l’experiència, que, a diferència de Locke i Berkeley, ell anomena percepcions. Aquestes es divideixen en 2 grans grups segons el grau de vivacitat: Impressions: són el coneixement directe que prové dels nostres sentits. És la percepció més intensa perquè és en moment actual.Impressió simple: és una unitat mínima de percepció.Impressió complexa: unió de diferents unitats de percepció. És el resultat de veure de forma continuada diverses impressions simples. És una creació de la ment humana.2- Idees: són còpies o imatges de les impressions que hem percebut prèviament. Idea simple: és una imatge, un record de la impressió simple.Idea complexa: pot tenir 2 orígens (fonts). Pot ser una simple imatge d’una impressió complexa, però també es poden crear a partir de l’associació que fa la ment humana de diferents idees simple que podem tenir. Aquesta associació es fa d’acord amb 3 lleis:Llei de semblança: unim idees que tenen certa semblança (ex: associem la cara d’algú amb la lluna perquè és molt rodona). Llei de la contigüitat en l’espai i el temps: si tenim una sèrie de percepcions sensorials que es donen de manera repetida en un espai-temps, quan la nostra ment veu una independent, associem la resta de percepcions. Van unides.

- Llei de causa i efecte (relacionada amb la d'espai-temps): a partir d’observar dos fenòmens que apareixen regularment un darrer l’altre, la ment humana pensa que un és la causa de l’aparició de l’altre. La diferència amb la d'espai temps és que no es donen alhora. A través d’aquesta llei establim una connexió de necessitat entre A i B, de manera que A té poder sobre B.Les nostres creences i opinions s’expressen per mitjà de proposicions, que són expressions amb les quals afirmem o neguem alguna cosa. Hume assenyala la importància de reconèixer que no totes les proposicions són iguals:1- Les relacions d’idees: simplement expressen la connexió que existeixen entre idees diferents, de manera que sempre són veritables. Aquestes proposicions expressen veritats necessàries que no podem negar, perquè si ho fem n’obtenim una contradicció. Ex: lògica i matemàtiques.2- Les qüestions de fet: no són proposicions necessàries, perquè la seva negació no implica contradicció lògica. Les qüestions de fet són afirmacions sobre el món i la vida, de manera que per saber si són certes hem de recórrer a l’experiència. Ex: ciències naturals→física, química i biologia.Crítica al principi de la causalitat→Hume critica el principi de causalitat, que estableix una connexió necessària entre una causa i el seu efecte. Argumenta que aquesta connexió no es pot percebre directament, sinó que es basa en la repetició constant d'esdeveniments que associem entre ells. Segons Hume, la nostra creença en la causalitat es basa en l'hàbit mental d'associar esdeveniments similars i esperar que passin de manera consistent en el futur, en comptes d'una connexió necessària entre causa i efecte. En resum, qüestiona la idea que les causes semblants sempre produiran els mateixos efectes.

2) Crítica a la metafísica-Idea de substància: no tenim cap impressió d’allò que anomenem substància. A diferència de Locke diu que podem trobar un conjunt de percepcions que agrupem sota un concepte comú, però no tenim cap impressió que demostri aquesta relació entre les percepcions i la idea de substància→fem aquesta relació per costum (hàbit).- Idea del món (realitat): en realitat no podem estar segurs, no tenim cap impressió d’allò que anomenem món. Si el que coneixem són les nostres percepcions i no les coses, aleshores no tenim cap garantia (demostrar racionalment) aquesta idea del món o de la realitat. Tot i això, hem de creure que aquesta realitat existeix perquè ens movem en ella.3- Idea del “jo” (identitat individual): per Hume aquesta idea no té cap impressió. Ens diu que si hi hagués alguna impressió que causés aquesta idea del jo, aleshores aquesta impressió s’hauria de mantenir invariable al llarg del temps, però és evident que no és així.Idea de Déu: diu que no tenim cap impressió de la idea de Déu. No es pot demostrar racionalment aquesta idea perquè es refereix a una realitat més enllà del món fenomènic. Hume analitza els principals arguments sobre l’existència de Déu. No està d’acord amb l'argument ontològic, diu que es confon una qüestió de fet amb una relació d’idees. 

3) Ètica (l’emotivisme moral)→té un sentit utilitarista.L’anomenem emotivisme moral perquè és una ètica que basa els seus principis morals i els seus judicis, no en la raó, sinó en les emocions que provoquen. Es basa en els sentiments i emocions que ens provoca una acció moral→per Hume, les accions que considerem moralment bones són les que susciten en nosaltres un sentiment d’aprovació, mentre que les que considerem moralment dolentes són les que ens provoquen a l’interior una emoció de rebuig.Hume pensava que tots els éssers humans participem d’una mateixa naturalesa, cosa que permet fonamentar normes ètiques de caràcter universal. A més, creia que al nostre interior també hi ha emocions positives (bàsiques) que ens inciten a cooperar i a ajudar de manera desinteressada els altres→la valoració moral d’un acte depèn del subjecte:Simpatia (empatia): capacitat de sintonitzar amb les emocions dels altres posant-nos al seu lloc.Benevolència4) Política→té un sentit pragmàtic.És individualista i liberal→està d’acord amb la monarquia parlamentària.//No està d’acord amb la teoria del pacte social.//No creu correcte fonamentar la societat en un aspecte purament teòric.//Considera que els estats i nacions són producte de les guerres i lluites de poder.//Considera que un bon règim polític és el que beneficia o és bo pels individus (no busca un govern ideal)→una forma de govern política és legítima si contribueix a la utilitat de la societat i millora les condicions de vida de les persones.