Empirisme Britànic: Filosofia, Context i Teoria del Coneixement de Hume

Introducció a l'Empirisme Britànic

L'empirisme és un moviment filosòfic que abasta la segona meitat del segle XVII i el segle XVIII a les Illes Britàniques. Els seus principals exponents són Thomas Hobbes, John Locke, George Berkeley i David Hume.

Forma part de la tradició de filosofia pràctica britànica, amb antecedents en figures com:

• Edat Mitjana: Guillem d'Occam i Roger Bacon.
• Final del Renaixement: Francis Bacon.
• Empirisme (s. XVIII): Els filòsofs esmentats.

L'origen del terme prové del mot grec "empereía" (experiència), i considera que el criteri i la norma bàsica del coneixement consisteixen en l'experimentació. El coneixement racional no depèn de l'existència d'idees innates, sinó que es fonamenta en les experiències concretes. La raó no pot prescindir del coneixement sensible.

L'empirisme té dos trets fonamentals:

1. Nega l'absolutització de la veritat i dubta que sigui possible accedir-hi de manera absoluta.
2. Relativitza el criteri d'autoritat, la qual cosa significa que tota veritat s'ha de posar a prova i, a partir de l'experiència, es pot modificar, corregir o abandonar.

Altres Característiques de l'Empirisme

• No s'oposa a la raó, però nega que calgui establir veritats necessàries.
• Nega els coneixements innats.
• Nega tot allò que sigui suprasensible (no es pot verificar ni comprovar amb els sentits).
• El més important és la realitat actual i s'ha d'admetre que l'ésser humà és limitat, parcial i imperfecte.

Context Històric i Cultural de l'Empirisme

Al segle XVIII, Europa experimenta transformacions profundes: l'afirmació de la posició hegemònica del Regne Unit i la declinació de França, l'inici de la Revolució Industrial a Anglaterra, i la imposició de la Il·lustració amb idees renovades sobre la cultura i la ciència. Apareix l'Enciclopèdia, l'art neoclàssic (tornada als cànons grecoromans), i una nova forma d'entendre la política, l'economia, les relacions socials i la religió, marcant l'inici de la modernitat. Tot aquest procés culmina amb els moviments revolucionaris de 1776 (Estats Units) i 1789 (Revolució Francesa).

Biografia de David Hume

David Hume neix a Edimburg el 1711. Estudia dret, però mai s'hi dedica i amplia els estudis a França. Treballa a la universitat i posteriorment es dedica a la diplomàcia (ambaixador a París). Allà contacta amb els enciclopedistes (Denis Diderot, Jean le Rond d'Alembert, Jean-Jacques Rousseau...). Deixa la política i torna a Edimburg, on mor el 1776.

Les seves obres principals són el Tractat sobre la Naturalesa Humana (en 2 volums, del qual va fer un resum anomenat Abstract) i la Investigació sobre els Principis de la Moral.

La Teoria del Coneixement de Hume

Fonamentalment, Hume segueix les idees de John Locke i George Berkeley, especialment en la crítica a les idees innates. La frase clau de Berkeley, "Esse est percipi aut percipere" (ser és ser percebut o percebre), influeix en la seva concepció.

Totes les nostres idees i conceptes provenen de la percepció sensorial (sentits). Hume classifica les percepcions en dos grups:

• Impressions: Són les percepcions immediates, actuals i directes que rebem a través dels sentits.
• Idees: Són els reflexos o imatges de les impressions, que convertim en records o conceptes.

El coneixement prové de la certesa que dóna l'experiència, mitjançant l'associació d'idees que hem tingut, properes en l'espai, el temps o ambdues coses. Cal tenir present que el coneixement és un estat de consciència, i Hume va deixar indeterminat l'origen de les impressions perquè, segons ell, sempre tenim un corrent constant de vivències.

El Principi de Causalitat en Hume

En relació amb la qüestió de l'origen de les impressions, un punt clau en la filosofia de Hume és el principi de causalitat. Hume reconeix que la inducció com a font de coneixement és un punt feble, un aspecte central de l'empirisme clàssic.

Per exemple: Si un fet A provoca una reacció B 200 vegades, encara que això ens porti a una conclusió habitual, mai tindrem la certesa absoluta que hagi de passar sempre. Per tant, el principi de causalitat és una suposició útil basada en l'hàbit i la creença, però res més. Des del punt de vista empíric, NO es pot donar per suposat aquest automatisme "A implica B".