Els Emperadors Antonins: Hadrià, Pius, Marc Aureli i Còmmode

Hadrià (117-138): Consolidació i Cultura

En realitat, resta incert si Trajà va adoptar veritablement Publi Eli Hadrià, un parent llunyà seu també nascut a Itàlica, o si la pretesa adopció en el seu llit de mort no va ser més que una maniobra de l'emperadriu Plotina per atorgar el poder al seu favorit.

En comptes de la costosa política expansiva del seu antecessor, Hadrià es va inclinar per l'opció defensiva. La seva prioritat va ser cercar la pau amb les fronteres més segures, tot reforçant-les amb fortificacions clau:

• El Mur d'Hadrià a Britànnia.
• El limes del Rin al Danubi.

Amb la mateixa intenció, Hadrià va signar la pau amb els Parts per restituir-los els territoris envaïts i tornar a la frontera més ferma de l'Eufrates.

Reformes i Viatges d'Hadrià

Va reestructurar l'administració i va codificar el dret civil. D'esperit culte, cosmopolita i humanista, la seva preocupació principal va ser la prosperitat de les províncies, que va tractar amb generositat i per les quals va viatjar incessantment.

El seu profund amor per la cultura grega li va comportar rebre el malnom de Graeculus ('greguet') des de jove i el va empènyer a deixar-se créixer una barba "a la grega" que acabà per posar-se de moda a Roma entre les elits del seu temps i dels seus successors. També el va empènyer a afavorir les ciutats gregues —en especial Atenes, que va embellir amb noves edificacions com el temple de Zeus— i la presència de les seves elits al Senat, fins aleshores molt reduïda.

De la seva activitat constructora destaca també el Panteó de Roma i la Vil·la Adriana a Tívoli.

Antoní Pius (138-161): L'Era de la Pietat

Alhora que era adoptat i designat successor per Hadrià amb el nom oficial d'Eli Hadrià Antoní, aquest experimentat senador va haver d'adoptar al seu torn dos nois, els futurs emperadors Marc Aureli i Luci Ver. Aquest darrer era fill de Luci Ceioni, que havia estat la primera elecció d'Hadrià per donar-li el poder, però que va morir prematurament.

Es va fer mereixedor del sobrenom de Pius ('pietós') pels seus esforços per arrencar a un Senat reticent l'apoteosi d'Hadrià.

De tarannà conservador i d'escassa iniciativa, la seva fidelitat envers el seu predecessor es va evidenciar també amb la continuïtat de la política anterior: defensiva de cara a l'exterior i atenta envers les províncies i la gent humil, però en el seu cas sense allunyar-se personalment de Roma. Cal reconèixer-li una gestió eficient i més estalviadora, que va assegurar una situació de benestar general.

Marc Aureli (161-180): Filòsof i Guerrer

Antoní va decidir deixar l'Imperi a Marc Aureli. El seu regnat no va ser tan plàcid com el dels seus predecessors, sinó que es va veure obligat a guerrejar sense cessar per preservar l'Imperi del perill dels bàrbars i d'altres amenaces.

Va haver de fer front eficaçment als intents d'invasió dels Parts a la frontera oriental i d'alguns pobles germànics al Danubi, problemes que es van agreujar amb una extensa pesta.

D'altra banda, Marc Aureli s'allunya de la política precedent respectuosa amb l'autonomia provincial per avançar cap a una monarquia centralitzada i absoluta.

Les Meditacions

Amb una excel·lent formació grecollatina i filosòfica, Marc Aureli no va abandonar del tot les lletres per les armes o la política, sinó que, de campanya en campanya, va anar escrivint en grec les seves Meditacions. Aquestes són unes desordenades reflexions sinceres i personals sobre la seva visió del món i de l'home, amarades de doctrina estoica i pessimisme.

Còmmode (180-192): La Fi de la Dinastia

Còmmode, el fill de Marc Aureli, havia estat situat en el segon lloc de la jerarquia imperial al final del regnat del seu pare. Quan aquest va morir, tenia dinou anys i va accedir al tron sense obstacles.

Immediatament va signar una pau precipitada i poc honrosa amb els pobles germànics que havia combatut el seu pare.

Va portar a extrems exagerats dos dels pilars de la política imperial:

1. El culte imperial, amb la seva pretensió de ser divinitzat en vida com un nou Hèrcules.
2. Els jocs sagnants, que li apassionaven fins al punt de baixar a l'arena de l'amfiteatre per atacar gent indefensa vestit d'Hèrcules o de gladiador.

La seva actitud favorable a les classes populars i a l'exèrcit el va enemistar amb la classe senatorial i va donar lloc a revoltes, reprimides ferotgement, fins que el van assassinar.