Elogi de l'Aigua d'Eduardo Chillida: Anàlisi Completa de l'Escultura a Barcelona

Catalogació

Nom:

Elogi de l’aigua

Escultor:

Eduardo Chillida

Estil:

Abstracte

Cronologia:

1987

Breu Ressenya

Material:

Formigó armat i acer

Tècnica:

Encofrat

Tipologia:

Escultura exempta

Lloc:

Parc de la Creueta del Coll (Barcelona)

Composició

L'escultura Elogi de l’aigua està instal·lada en una pedrera del Parc de la Creueta del Coll (Barcelona), els murs de la qual esdevenen com una mena d’absis d’acollida.

És una obra sòlida, dura i pesada. Es compon d’una colossal estructura de formigó de 54 tones, suspesa a l’aire per mitjà d’uns potents cables d’acer. Sota, hi ha un estany artificial amb el qual interaccionen les quatre urpes que formen els apèndixs del cos central, i que convergeixen en un mateix punt intern, on sembla congregar-se tota la força expressiva de l'escultura.

D’aquesta manera, Chillida aconsegueix que el material, en la seva intrínseca limitació física, es manifesti molt més enllà a l’espai amb unes formes lliures i espontànies.

Elements Protagonistes

Hem de destacar que Chillida aconsegueix que apareguin en l’obra dos nous protagonistes:

• La gravetat: la capacitat de l’artista d'aconseguir que una estructura tan pesada sembli lleugera.
• L’aire: la seva presència no només es limita a embolcallar l’espai escultòric, sinó que, d’alguna manera, és convertit per l’artista en un material més, ja que sembla que l’aire és allò que aquesta gran arpa vol capturar.

Consegüentment, l’escultura presenta també un clar agermanament amb la naturalesa que l’envolta i els seus elements.

Visualment, gràcies a les característiques orogràfiques de l’entorn que l’aixopluga, la seva bellesa i espectacularitat es pot apreciar des de diferents punts de vista i nivells.

Equilibri Compositiu

La composició és força equilibrada. L’escultor aconsegueix una veritable harmonia entre:

• Les línies rectes, angulacions i formes geomètriques de la part superior de l’obra, i les línies ondulants i formes més orgàniques i expressives dels “braços” que configuren la part inferior de la peça.
• El pes visual i la densitat matèrica de la part racional, i la delimitació del buit i la levitat que generen les formes còncaves.

Ritme

És una escultura dinàmica, amb moviment ofert per les formes corbes, en desenvolupar-se en l’espai.

Estil

Eduardo Chillida és considerat un dels millors escultors contemporanis. Després que una lesió de genoll trunqués una prometedora carrera com a porter de futbol, Chillida es va dedicar a la seva vocació artística. Els primers passos en el món de l’art els va fer en el terreny de l’arquitectura, disciplina que va abandonar per dedicar-se a l’escultura i al dibuix l’any 1947.

L’artista basc va treballar la seva obra abstracta amb diferents materials com ara el ferro, la fusta, el formigó, la pedra i l’alabastre, adaptant-se sempre a les particularitats expressives de cadascun, com per exemple, La pinta del vent (1977) o Elogi de l’horitzó (1990).

La integració harmònica de les seves escultures a l’entorn, tant del medi natural com en l’entorn urbà, l’ha fet mereixedor del reconeixement artístic internacional. Per això les seves obres monumentals es troben en moltes ciutats del món.

Gran part de la seva obra es podia contemplar al ja tancat Museu Chillida-Leku, ubicat en una gran casa rural a la localitat d’Hernani.

La seva gran aportació a l’art el va fer mereixedor d’un gran nombre de premis nacionals i internacionals, destacant el Premi Príncep d’Astúries de les Arts el 1989.

Temàtica i Significat

Suspesa en l’aire, els quatre braços que componen la seva gegantina morfologia recorden els dits d’una mà en la seva intenció de tancar-se per poder atrapar el buit o l’aire que els envolta. Una idea de relació entre entorn i escultura similar formalment al que també desprenen les tres pinces que conformen la seva escultura més coneguda, El peine de los vientos, i que, igualment, a nivell conceptual, és un dels objectius principals de la seva obra.

D’altra banda, el reflex en l’aigua duplica l’existència de l’escultura; és com un intent de retrobar-se amb aquest reflex, com si amb els “braços” pogués finalment unir-se amb la seva altra meitat, cosa que el mateix Chillida va relacionar amb el mite grec de Narcís.

Narcís, un jove molt bell, va rebutjar Eco i per això va ser castigat per la deessa Juno a enamorar-se de la seva pròpia imatge reflectida. La impossibilitat d’aconseguir el seu propi amor va fer que es consumís lànguidament fins a la seva mort. I és així com ens presenta Chillida la seva peça, com un “bell Narcís” immòbil, petrificat, intentant amb les seves articulacions capturar la imatge reflectida en l’aigua de l’estany.

Funció

L’escultura es va crear després d’una invitació de l’Ajuntament de Barcelona, quan es preparaven les Olimpíades de 1992, perquè Chillida fes una obra per a la ciutat. Chillida va trobar el lloc més adient per a la seva escultura al Parc de la Creueta del Coll, a Gràcia. Aquest s’havia convertit en una antiga pedrera, que es va urbanitzar per aplegar activitats d’oci dels ciutadans.

Per tant, la funció bàsica és decorar l’espai urbà, concretament dins d’un parc que representa un tros de natura dins la ciutat.