Elogi de l'Aigua (1985) de Chillida: Anàlisi i Context

Elogi de l'Aigua: Catalogació i Fitxa Tècnica

• Títol: Elogi de l’aigua
• Autor: Eduardo Chillida
• Cronologia: 1985
• Estil: Abstracció
• Tipologia: Escultura exempta
• Localització: Parc de la Creueta del Coll (Barcelona)

Anàlisi Material i Tècnica

• Materials: Formigó armat (únic material).
• Tècnica: Encofrat.

L’Elogi de l’aigua va ser realitzat amb formigó armat mitjançant la tècnica de l’encofrat. L’ús d’aquesta tècnica permet que el material mostri totes les seves qualitats i textures, presentant una gran densitat i una textura aspra i rugosa. Això confereix a l’obra una gran corporeïtat, alhora que li dona un aspecte senzill, sobri i auster. Tot plegat accentua la materialitat de l’obra, convertint l’escultura en una manifestació palpable de la matèria.

Context Històric: Finals del Segle XX

L’obra es realitza a finals del segle XX. Espanya havia sortit de la dictadura del general Franco i la democràcia semblava plenament assentada. És un moment de creixement, tant econòmic com demogràfic, i d’obertura cap a l'exterior després del llarg període d'ostracisme i aïllament viscut durant gairebé els 40 anys que va durar la dictadura.

El mateix any que Espanya signa el tractat d’adhesió a la Unió Europea (1985), Chillida realitza l’Elogi de l’aigua per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, que estava preparant els Jocs Olímpics de Barcelona 92.

Estil: L'Abstracció Geometritzant de Chillida

L’obra de Chillida s’enquadra majoritàriament dins de l’abstracció, per tant, sense referents formals concrets i amb un marcat caràcter geometritzant.

També presenta un conjunt de característiques pròpies que li donen un caràcter marcadament personal, entre les quals podem destacar:

• Importància de la relació entre massa i buit: Les seves obres presenten un calculat equilibri entre les zones plenes i les buides. Per a Chillida, matèria i buit es complementen. Per a ell, “l’un no pot existir sense l’altre”.
• Angles i encreuaments imprevistos: Les seves escultures mostren simultàniament la cara interna i l'externa de les obres.
• Diversitat de materials: Utilització tant de materials tradicionals (pedra, fusta o ferro) com de nous (formigó o acer), adaptant-se amb gran mestria a les particularitats de cadascun d’ells.
• Integració a l'entorn: Perfecta adequació i integració de les seves escultures a l'entorn, tant natural com urbà.

L'Autor: Eduardo Chillida (1924-2002)

Eduardo Chillida està considerat un dels millors escultors contemporanis. Va treballar la seva obra abstracta i molt personal tant en ferro com en fusta, formigó, pedra o alabastre, adaptant-se amb gran mestria a les particularitats de cada material. També va destacar per la perfecta adaptació de les seves escultures a l'entorn, tant natural com urbà. Les seves obres monumentals es poden admirar avui dia a la majoria de les principals ciutats de tot el món.

Tema i Significat de l'Obra

Es tracta d’una gran massa de formigó formada per un cos central del qual surten quatre elements corbs que semblen quatre grans urpes. L'escultura està subjecta a les parets de la pedrera del voltant mitjançant cables d’acer, els murs de la qual esdevenen com una mena d'absis d’acollida de la peça. A sota hi ha un llac artificial on s’emmiralla i duplica la peça.

És una peça de caràcter al·legòric, ja que els quatre braços que componen la seva gegantina morfologia recorden els dits d'una mà en la seva intenció de tancar-se per poder atrapar el buit o l'aire que l’envolta. Es tracta d’un tema, una idea de relació entre escultura i entorn similar formalment a la que també utilitzà en la seva escultura més coneguda, El Peine de los Vientos.

Anàlisi Formal i Elements Plàstics

Forma i Espai

L'obra presenta un volum rodó i multifacialitat, és a dir, no està pensada per ser vista des d'un únic punt de vista, sinó que pot ser contemplada des de diferents angles, la qual cosa multiplica i incrementa la seva expressivitat.

Chillida treballa el formigó per esculpir el buit, l’espai... en realitat, les grans masses que formen les seves escultures no són més que “forats en el buit”, en el no-res (en la nada). Aquesta idea serà fonamental en la seva escultura.

Composició

L’Elogi de l’aigua presenta una composició asimètrica i tancada. Les quatre urpes que surten del cos central, distribuïdes de forma asimètrica, convergeixen en un mateix punt intern, donant un caràcter centrípet i marcadament tancat a l’escultura. Tot i així, presenta una composició força equilibrada. Chillida aconsegueix una veritable harmonia entre les línies rectes i formes geomètriques de la part superior de l’obra i les línies ondulants i formes més orgàniques i expressives de les urpes que configuren la part inferior de la peça.

Moviment

El contrast entre corbes i rectes, entre formes planes, còncaves i convexes, i entre massa i buit confereix a l’obra, tot i el seu aspecte de solidesa, un cert grau de dinamisme. L’obra genera un moviment en tres fases:

1. Un moviment real de tota l’obra en conjunt, un moviment vertical de descens provocat per la força de la gravetat del pes del material.
2. Dos moviments consecutius: el primer, d’expansió horitzontal dels braços de formigó; l’altre, de reclusió d’aquests cap a l’espai interior, les projeccions dels quals arriben a entrecreuar-se en un únic punt central.
3. El joc de llums i ombres que provoca la llum en incidir sobre les diferents formes també contribueix a accentuar aquest dinamisme.

Volum i Buit

L’aire (l’espai, el buit) és un element imprescindible per a la comprensió de l’obra. L’aire no és només un element que limita l’espai de l’escultura, sinó que és part intrínseca de l'obra, un material més.

L’Elogi de l’aigua, com totes les escultures de Chillida, està en funció de l’espai; ell mateix s’anomena “arquitecte del buit”. L’aire, el buit, és un element fonamental en aquesta escultura; l'artista el converteix en part intrínseca de l'obra, ja que sembla que l'aire és allò que aquestes grans urpes volen capturar, convertint-se en un element més que harmonitza i equilibra la composició. És per això que aquesta escultura, tot i ser tan pesada, sembla lleugera, com si levités en l’espai, desafiant la gravetat i contradient totes les lleis de la física.

Llum, Color i Temps

• Llum: La llum té una funció important en l’obra, ja que en incidir sobre la superfície de les diferents formes planes, còncaves i convexes, provoca jocs d’ombra i llum que contribueixen a incrementar l'aspecte volumètric de l’escultura. Donada la textura aspra del formigó, la llum no rellisca ni fa efectes de brillantor.
• Color: La monocromia de l’obra es matisa, donant lloc a una gran varietat de grisos.
• Temps: L’Elogi de l’aigua manifesta una clara voluntat d’eternitat, com eterna és la relació entre matèria i espai, entre el buit i la massa, els dos elements als quals fa referència Chillida en aquesta obra, i que no poden existir l’un sense l’altre.

Anàlisi Conceptual i Funció

Significat Conceptual

El significat és difícil de concretar, ja que en ser una obra abstracta, s'aparta d'una realitat identificable i mostra només una realitat física. No obstant això, atès que el reflex de l’escultura a l’aigua duplica la seva existència, i pel fet que el mateix autor va relacionar això amb el mite grec de Narcís, podríem dir que Chillida ens presenta la seva peça com un “bell Narcís” immòbil, petrificat, intentant amb les seves articulacions capturar la imatge reflectida en l’aigua de l’estany.

Funció de l'Escultura

Aquesta obra té una funció decorativa i estètica. Està ubicada al Parc de la Creueta del Coll, de Barcelona, una antiga pedrera que es va urbanitzar i es va convertir en un espai d’oci per als ciutadans. Per tant, la seva funció bàsica és decorar l’espai urbà.

L’obra també té com a funció provocar la reflexió en l’espectador, ja que el seu caràcter abstracte i al·legòric obliga l'espectador a reflexionar per esbrinar el missatge que l’autor ha volgut transmetre.

Antecedents, Influències i Projecció

L’obra de Chillida recorda, tant per la seva monumentalitat i materialitat com per la seva perfecta integració en l’entorn, el caràcter màgic i fins i tot ritual dels monuments megalítics prehistòrics. La profunda relació que aconsegueix entre Art i Naturalesa mostra un nou concepte contemporani d'escultura en el qual es pot percebre la història de l'home des del principi fins als nostres dies.

La Casa Museu Chillida-Leku, prop de Sant Sebastià (en el moment de la redacció, tancada per manca de recursos econòmics), amb el seu bosc d'escultures, confirma i és una bona mostra d’aquesta relació entre monument i natura.