Elements del Teatre i Literatura Catalana (s. XVI-XVIII)

Elements del Teatre

El teatre és una representació els elements principals de la qual són l'autor, l'actor, el públic, l'espai, el director, l'escenografia i el text. El teatre és un gènere on es pot prescindir del narrador perquè l'acció s'ha d'escenificar.

L'autor és el que concep el text i l'actor és el que representa damunt l'escenari els personatges creats. El públic assistent a l'espectacle és el receptor del missatge teatral. L'espai escènic és el lloc preparat per representar-hi el text. El director dóna forma a la idea concebuda per l'autor per mitjà de l'escenografia, des del decorat fins al vestuari.

El text teatral és només una part de la representació, però mai l'única. Suposa el punt de partida de la representació, però en la recepció del missatge és important tant el text com la posada en escena. L'escenificació d'un text pot convertir-lo en una peça de gran èxit, mentre que l'anàlisi del text sobre el paper ens pot portar a opinar el contrari, sobretot si es tracta de textos antics. L'estil en aquest gènere és directe, per tant, l'actuació dels actors i la caracterització són importants. La forma de comunicació bàsica del teatre és el diàleg en totes les seves variants.

L'estructura del text teatral permet distingir la construcció literària original d'una adaptació determinada del text acotat (aclariments sobre l'escenificació). El text principal es pot dividir en tres actes, cada acte està separat dels altres per un interval. Per marcar el temps i l'acció dins un acte, recorrem a l'escena (unitat marcada per la intervenció dels personatges) o al quadre (canvi d'escenari).

Per a les formes teatrals, cal distingir les tres formes universals, clàssiques i cultes: la tragèdia, el drama i la comèdia.

Literatura dels Segles XVI a XVIII

La literatura popular

Contextualització històrica

Els segles XVI, XVII i XVIII tenen el nom de Decadència. És un període on es combinen factors negatius: l'afebliment de la personalitat de Catalunya, una davallada en la qualitat literària de les obres produïdes i l'establiment d'una situació diglòssica en la consciència lingüística dels agents culturals. El terme Decadència pretén descriure la llarga etapa d'esmorteïment de la cultura catalana, va ser creada pels intel·lectuals del s. XIX que van iniciar la recuperació cultural i sociolingüística de la literatura: la Renaixença. Decadència i Renaixença són conceptes oposats però complementaris.

En aquest període són destacables la progressiva castellanització de la cort, sobretot la unió de Catalunya i Castella (1469), i la política uniformitzadora i centralista de la dinastia dels Àustries. Amb aquest caràcter absolutista i castellanitzant de la Cort, la Corona d'Aragó va perdre la seva personalitat i independència polítiques.

Aquesta situació explica la diglòssia cultural i lingüística de gran part dels escriptors catalans, adscrits a la cort castellana. El segle XVIII i la dinastia dels Borbons marcaren el moment culminant de la repressió cultural i lingüística a Catalunya, per conseqüència varen quedar anul·lades les institucions catalanes i es va suprimir el català com a llengua oficial.

Per parlar de Decadència cal distingir el que és considerat com a producció literària culta i elitista de les manifestacions literàries populars. La literatura popular va perviure durant els segles de la Decadència amb la seva creativitat i va exercir sense interferències la seva funció: marcar el ritme i l'expressió de la vida quotidiana i les festes ancestrals, i també entretenir el poble baix i analfabet, que constituïa el noranta per cent de la població. La literatura popular no és comparable al nivell erudit i artificiós de la literatura culta.

Al s. XVI Cristòfol Despuig va fer una defensa de la llengua catalana i una denúncia lingüística en una obra de fortes influències humanistes: Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557).

Al s. XVIII, el pedagog Baldiri Reixac va publicar les Instruccions per l'ensenyança de minyons (1749), on defensava la convivència d'aprendre el català com a primera llengua. També deia que calia aprendre l'espanyol, ja que era la llengua hegemònica en els àmbits formals.

Durant l'ocupació napoleònica de Catalunya, es va plantejar una situació sociolingüística excepcional. La llengua catalana arrossegava la repressió borbònica i tres segles de diglòssia ferotge.

La literatura popular i tradicional. Trets característics.

És una literatura creada i viscuda pel poble i que respon als seus gustos, interessos i necessitats. A diferència de la literatura culta, la literatura popular i tradicional està vinculada a l'entorn immediat, a les creences, als costums i a les activitats de treball i de lleure pròpies de la gent del poble.

Les expressions literàries populars són anònimes. Encara que hagin estat creades per un autor individual, l'autor representa els interessos, les vivències i els gustos d'un col·lectiu concret. La tradició oral és una altra de les característiques pròpies de la literatura popular, les composicions poètiques van acompanyades d'una melodia que afavoria la difusió. Les cançons s'aprenien i es cantaven en festes assenyalades, celebracions, cerimònies i altres trobades, i en l'àmbit més familiar, per fer dormir la canalla... Van córrer de boca en boca fins que al cap d'uns anys van quedar fixades en cançoners o altres reculls.