Efectes dels Tractats Internacionals: Entrada en Vigor, Àmbit Temporal i Espacial

Efectes dels Tractats Internacionals

El Dipositari dels Tractats

El dipositari d'un tractat té les següents funcions:

• Rebre i custodiar els instruments, notificacions i comunicacions relatives al tractat.
• Comprovar si les signatures, instruments, notificacions o comunicacions relatives al tractat s'han efectuat segons la forma deguda.
• Informar a les parts i als subjectes facultats per ser-ho dels actes, notificacions i comunicacions relatius al tractat.
• Informar als subjectes facultats per ser part en el tractat de la data en què s'ha rebut o dipositat el número de signatures o d'instruments de ratificació necessaris per a l'entrada en vigor del tractat.

El dipositari per excel·lència és el secretari general de les Nacions Unides. Per tal de combatre la diplomàcia secreta, les parts en un tractat tenen l'obligació de transmetre el text al Secretari General de l'ONU per al seu registre i publicació. Un tractat no registrat no serà invocable davant dels òrgans de les NNUU.

A la pràctica és dubtós que el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) apliqui aquesta disposició en el cas d'un tractat vàlid i vigent. Per tant, ni el registre (ni la publicació) constitueixen condicions per a la validesa d'un tractat.

A Espanya, l'article 25.1 de la Llei de Tractats obliga al Govern a registrar a la Secretaria de les NNUU els tractats bilaterals que l'Estat espanyol celebri i els multilaterals en els quals sigui dipositari.

L'Entrada en Vigor dels Tractats

L'entrada en vigor d'un tractat és el moment en què aquest adquireix plena eficàcia jurídica: és obligatori i susceptible d'aplicació entre les parts.

• Principi de llibertat dels negociadors per fixar la forma i la data de l'entrada en vigor de cada tractat.
• En el seu defecte, un tractat entrarà en vigor "tan aviat com hi hagi constància del consentiment de tots els Estats negociadors en obligar-se pel tractat".
• Es pot tenir en compte la qualitat dels contractants.

Quan el consentiment d'una part en un tractat es faci constar en una data posterior a l'entrada en vigor d'aquest tractat, llavors aquest entrarà en vigor en relació a aquesta part en el mateix moment de manifestar el consentiment.

Efectes dels Tractats en el Temps

Normalment, l'entrada en vigor sol coincidir amb l'inici dels efectes del tractat. Tanmateix, hem de diferenciar tres moments: la manifestació del consentiment, l'entrada en vigor i l'inici dels efectes. Poden sorgir efectes abans de l'entrada en vigor. Les parts poden adoptar una retroactivitat sense límits. Si no s'acorda res, impera el principi d'irretroactivitat.

Per tant, un tractat és aplicable a fets posteriors a la seva entrada en vigor (facta futura). També a fets originats amb anterioritat a la data en vigor però que segueixen existint i desplegant els seus efectes després d'aquesta entrada en vigor (facta pendentia).

La norma general d'irretroactivitat admet excepcions:

• Quan al tractat, o d'una altra forma, les parts fan constar el contrari.
• Que del propi tractat es dedueixi la retroactivitat.

A més a més, la Convenció de Viena sobre el Dret dels Tractats de 1969 (CV 1969) preveu una sèrie d'excepcions a la regla general que els tractats comencen a tenir efectes a partir de la seva entrada en vigor:

• Art. 18 CV 1969: Obligació de no frustrar l'objecte i el fi del tractat abans de l'entrada en vigor.
• Art. 24.4 CV 1969: Les disposicions d'un tractat relatives a l'autenticació, constància del consentiment, la forma i la data de la seva entrada en vigor, les reserves, les funcions del dipositari i altres qüestions que es plantegin necessàriament abans de l'entrada en vigor s'aplicaran des del moment de l'adopció del text del tractat.
• Art. 25 CV 1969: casos d'aplicació provisional d'un tractat.

Efectes dels Tractats en l'Espai

En principi, seran les parts les que determinaran els efectes d'un tractat a l'espai (ratione loci). En defecte, un tractat serà obligatori a la "totalitat del seu territori" (superfície terrestre + espai aeri + aigües jurisdiccionals), llevat que una intenció diferent es desprengui del tractat o consti d'una altra forma.

Ens podem trobar amb casos en què un tractat no s'apliqui a determinades parts d'un Estat o tenir, fins i tot, efectes fora del territori dels Estats part (p. ex. Tractats ratione personae) o tractats que obliguen als Estats respecte a les persones que es troben sota la seva jurisdicció, ja sigui en el seu territori o fora d'ella.

Hi ha casos on no té sentit aplicar la presumpció de territorialitat:

• Tractats aplicables a espais no subjectes a jurisdicció estatal (l'Antàrtida, l'Alta Mar, espai ultraterrestre...).
• Tractats que s'identifiquen directament amb espais o regions concretes de l'Estat (delimitació de fronteres, cessió de territoris, pesca, contaminació...).
• Tractats on el territori és un espai físic delimitat d'un projecte de cooperació.

Situacions problemàtiques:

• Territoris ocupats per un Estat mitjançant l'ús de la força.
• Quan un Estat guanya o perd un territori després de l'entrada en vigor d'un tractat.
• Estats amb territori discontinu, com els territoris francesos d'ultramar, o les illes Canàries i Ceuta i Melilla.

Especial referència:

• Clàusula colonial: excloïa l'aplicació d'un tractat a les colònies de les parts contractants.
• Clàusula federal: exonera l'Estat Federal de responsabilitat quan, a causa de la divisió constitucional de competències, no pot assegurar el compliment de les seves obligacions convencionals.