L'educació com a eina per a la convivència pacífica

Aprendre a viure junts, aprendre a viure amb els altres. Aquest aprenentatge representa sens dubte un dels principals reptes de l'educació en l'actualitat. El món d'ara és massa sovint un món de violència que contradiu l'esperança que alguns han posat en el progrés de la humanitat. La història humana sempre fou conflictiva, però hi ha elements nous que accentuen el risc, sobretot l'extraordinari potencial d'autodestrucció creat per la humanitat durant el segle XX. L'opinió pública, a través dels mitjans de comunicació, esdevé un observador impotent, fins i tot ostatge, dels qui creen o mantenen els conflictes. Fins ara, l'educació no ha pogut fer gran cosa per modificar aquesta situació de fet. És possible concebre una educació que permeti evitar els conflictes o resoldre'ls de manera pacífica tot desenvolupant el coneixement dels altres, de les seves cultures i espiritualitats? La idea d'ensenyar la no-violència a l'escola és molt lloable, encara que sigui només un instrument suplementari per a lluitar contra els prejudicis que porten als conflictes. La tasca és molt ardua perquè, molt naturalment, els éssers humans tendeixen a sobrevalorar les seves qualitats i les del seu grup de pertinença, i a nodrir prejudicis desfavorables envers els altres. A més, el clima general de competència que actualment caracteritza l'activitat econòmica a l'interior de les nacions, i sobretot en l'àmbit internacional, tendeix a donar la prioritat a l'esperit de competició i a l'èxit individual. De fet, aquesta competència acaba amb una guerra econòmica despiadada i la tensió entre rics i pobres que fractura les nacions i el món, i exacerba les rivalitats històriques. És lamentable que l'educació contribueixi a vegades a mantenir aquest clima, a causa d'una mala interpretació de la idea d'emulació. Què es pot fer per millorar-ho? L'experiència demostra que no és suficient, per a disminuir el risc, d'organitzar la relació i la comunicació entre els membres de grups diferents (a les escoles on conviuen diverses ètnies o religions, per exemple). Si aquests grups diferenciats estan en competició, o si el seu estatut és desigual en l'espai que comparteixen, el contacte pot enverinar les tensions latents i degenerar en conflictes. En canvi, si aquest contacte es fa en un marc igualitari, i hi ha objectius i projectes comuns, els prejudicis i la hostilitat poden esborrar-se i deixar pas a una cooperació més serena, fins i tot a l'amistat.

Educació: hi ha un tresor amagat a dins

A la descoberta de l'altre

L'educació té com a missió ensenyar de forma simultània la diversitat de l'espècie humana i la consciència de les semblances i de la interdependència entre tots els éssers humans del planeta. Des de ben petits, doncs, l'escola ha d'aprofitar totes les oportunitats possibles per oferir aquest doble ensenyament. Algunes disciplines s'hi presten especialment, com ara la geografia humana, ja des de l'educació bàsica, o més endavant les llengües i literatures estrangeres. La descoberta de l'altre passa necessàriament pel coneixement de si mateix i per donar a l'infant i a l'adolescent una visió justa del món. L'educació, tant en l'àmbit familiar com en la comunitat o l'escola, ha de facilitar a l'infant, en primer lloc, que descobreixi qui és. Només així es podrà posar realment al lloc dels altres i comprendre'n les reaccions. Desenvolupar aquesta actitud d'empatia a l'escola és productiu de cara a tots els comportaments socials al llarg de la vida. Per exemple, ensenyant els joves a posar-se en la perspectiva d'altres grups ètnics o religiosos, es poden evitar incomprensions generadores d'odi i de violència en els adults. Així, l'ensenyament de la història de les religions o dels costums pot servir com a referència útil per a les actituds futures. Finalment, la forma mateixa de l'ensenyament no pot anar en contra d'aquest reconeixement de l'altre. De vegades els ensenyants, a força de dogmatisme, eliminen la curiositat o l'esperit crític dels seus alumnes en lloc d'afavorir-los, i això pot ser més nociu que no pas útil. Obliden que ells són tinguts com a models, i la seva actitud pot afeblir per sempre la capacitat dels seus alumnes per obrir-se a l'alteritat i fer front a les inevitables tensions entre les persones, entre els grups, entre les nacions. La confrontació a través del diàleg i de l'intercanvi d'arguments és una de les eines necessàries per a l'educació del segle XXI.

David A. Hamburg, "Education for Conflict Resolution", extret de l'Annual Report 1994, Carnegie Corporation of New York.

Per tant, sembla que l'educació ha de seguir dues vies complementàries: en un primer nivell, la descoberta progressiva de l'altre, i en un segon nivell, el compromís en projectes comuns al llarg de la vida. Aquest pot ser un mètode eficient per evitar o resoldre conflictes latents.

Els quatre pilars de l'educació

"- Risc d'alienació de la personalitat, present en les formes obsessives de la propaganda i la publicitat, en el conformisme dels comportaments que poden ser imposats des de l'exterior, en detriment de les necessitats autèntiques i de la identitat intel·lectual i afectiva de cadascú. - Risc d'exclusió, per les màquines, del món del treball, en el qual almenys tenia la impressió de poder moure's lliurement i de determinar-se com li semblés." (Apprendre à être. Informe de la Comissió internacional sobre el desenvolupament de l'educació, Edgar Faure et al., UNESCO-Fayard, Paris, 1972, p. XXVIII.)

Treballar amb objectius comuns

Quan treballen junts en projectes estimulants que fan sortir de la rutina, les diferències entre els individus, o fins i tot els conflictes, solen disminuir i a vegades desapareixen del tot. D'aquests projectes que surten de les rutines individuals i que valoren el que hi ha en comú més que les diferències, en neix un nou model d'identificació. Gràcies a la pràctica d'un esport, per exemple, quantes tensions entre classes socials o nacionalitats s'han transformat finalment en solidaritat en les proves i en alegria per l'esforç comú! I a la feina, quantes realitzacions no s'haurien produït mai si el projecte comú no hagués transcendit els conflictes habituals en les organitzacions jeràrquiques! L'educació formal, per tant, ha de mirar de reservar prou temps i prou ocasions en els programes perquè els joves es puguin iniciar en aquests projectes cooperatius, ja des de la infància, en el marc de les activitats esportives o culturals. I també ha de mirar de fer-los participar en activitats socials: renovació de barris, ajuda als més desafavorits, accions humanitàries, serveis de solidaritat entre les generacions, etc. En aquest sentit, les altres organitzacions educatives i associacions han d'agafar el relleu de l'escola. A més, en la pràctica escolar quotidiana, la implicació dels ensenyants i de l'alumnat en projectes comuns pot donar lloc a l'aprenentatge d'un mètode de resolució de conflictes i pot crear una referència per a la vida futura dels alumnes, tot enriquint la relació entre ensenyant i ensenyat.