Educació per a la convivència i el desenvolupament personal

Aquest aprenentatge representa sens dubte un dels principals reptes de l'educació en l'actualitat. El món d'ara és massa sovint un món de violència que contradiu l'esperança que alguns havien posat en el progrés de la humanitat. La història humana sempre fou conflictiva, però hi ha elements nous que accentuen el risc, sobretot l'extraordinari potencial d'autodestrucció creat per la humanitat durant el segle XX. L'opinió pública, a través dels mitjans de comunicació, esdevé un observador impotent, fins i tot ostatge, dels qui creen o mantenen els conflictes. Fins ara, l'educació no ha pogut fer gran cosa per modificar aquesta situació de fet. És possible concebre una educació que permeti evitar els conflictes o resoldre'ls de manera pacífica tot desenvolupant el coneixement dels altres, de les seves cultures i espiritualitats?

La idea d'ensenyar la no-violència a l'escola és molt lloable, encara que sigui només un instrument suplementari per a lluitar contra els prejudicis que porten als conflictes. La tasca és molt àrdua perquè, molt naturalment, els éssers humans tendeixen a sobrevalorar les seves qualitats i les del seu grup de pertinença, i a nodrir prejudicis desfavorables envers els altres. A més, el clima general de competència que actualment caracteritza l'activitat econòmica a l'interior de les nacions, i sobretot en l'àmbit internacional, tendeix a donar la prioritat a l'esperit de competició i a l'èxit individual. De fet, aquesta competició acaba amb l'actual guerra econòmica despiadada i la tensió entre rics i pobres que fractura les nacions i el món, i exacerba les rivalitats històriques. És lamentable que l'educació contribueixi a vegades a mantenir aquest clima, a causa d'una mala interpretació de la idea d'emulació. Què es pot fer per millorar-ho? L'experiència demostra que no és suficient, per a disminuir el risc, organitzar la relació i la comunicació entre els membres de grups diferents. Si aquests grups diferenciats estan en competició, o si el seu estatus és desigual en l'espai que comparteixen, el contacte pot enverinar les tensions latents i degenerar en conflictes. En canvi, si aquest contacte es fa en un marc igualitari, i hi ha objectius i projectes comuns, els prejudicis i la hostilitat latents poden esborrar-se i deixar el lloc a una cooperació més serena, fins i tot a l'amistat.

Per tant, sembla que l'educació ha de seguir dues vies complementàries:

Aquest pot ser un mètode eficient per evitar o resoldre conflictes latents.

Des de la primera reunió, la Comissió va reafirmar amb força un principi fonamental: l'educació ha de contribuir al desenvolupament total de cada individu, és a dir, esperit i cos, intel·ligència, sensibilitat, sentit estètic, responsabilitat personal, espiritualitat. Tot ésser humà ha d'estar en condicions, gràcies sobretot a l'educació que rep durant la infància, de fer-se un pensament autònom i crític i de forjar el seu criteri propi, per tal de determinar ell mateix el que considera que ha de fer en les diverses circumstàncies de la vida.

El preàmbul de l'Informe Apprendre à être (1972) expressava el temor d'una deshumanització del món com a conseqüència de l'evolució tècnica.

En un món extraordinàriament canviant, que té en la innovació social i econòmica un dels motors principals, s'hauria de donar importància a la imaginació i a la creativitat. Com que són les manifestacions més clares de la llibertat humana, poden veure's amenaçades per una certa estandardització de les conductes individuals. El segle XXI necessita aquesta diversitat de talents i de personalitats, com també necessita individus excepcionals, essencials en qualsevol civilització. Per tant, convé donar als infants i als joves totes les ocasions possibles de descoberta i experimentació (estètica, artística, esportiva, científica, cultural i social) que completaran la presentació atractiva del que han sabut crear en aquests camps les generacions anteriors o els seus contemporanis. A l'escola, l'art i la poesia haurien de recuperar un lloc més important que el que se'ls atorga en molts països a causa d'un sistema educatiu més utilitarista que cultural. El desig d'estimular la imaginació i la creativitat també hauria de revalorar la cultura oral i els coneixements extrets de l'experiència de l'infant o de l'adult.