L'Edat Moderna a Catalunya: Literatura, Cultura i Societat

L’Edat Moderna (segle XV): Característiques Generals

• Àmbit polític: Es creen les grans potències estatals i s’implanten les monarquies autoritàries.
• Àmbit científic: S'aplica el mètode experimental, es produeix progrés en tots els camps d’investigació científica i s’aconsegueixen avenços tècnics.
• Àmbit del pensament: S’imposen la raó i l’esperit crític, prospera una visió antropocèntrica de l’univers i neixen nous valors socials i polítics.
• Àmbit espiritual: Es difon una nova espiritualitat, augmenta l’escepticisme religiós i es crea un conflicte entre els reformistes protestants i els contrareformistes catòlics.
• Àmbit artístic: Es recuperen els ideals clàssics i triomfa l’estètica clàssica.

L’Edat Moderna als Territoris de Parla Catalana

La situació social, econòmica i cultural dels territoris de parla catalana pateix una important reculada en tots els àmbits, fet que situa la cultura catalana moderna en segon pla.

• Població reduïda: Catalunya no es va recuperar de la pèrdua de població causada per la pesta negra, i el País Valencià va perdre més d’una quarta part de la població a causa de l’expulsió dels moriscos.
• Economia poc desenvolupada: A causa de les guerres i l’expansió del bandolerisme, l’economia catalana va esdevenir bàsicament una economia de subsistència i autoconsum.
• Situació política desfavorable: La unió dinàstica va imposar la Nova Planta i va sotmetre Catalunya a les lleis de Castella.
• Manca de mecenatge cultural: La desaparició de la cort reial va deixar el país sense els mitjans econòmics necessaris que haurien permès consolidar una cultura moderna. L'activitat cultural catalana va ser escassa.
• Abandonament lingüístic: Es va imposar el castellà com a llengua oficial per motiu del Decret de Nova Planta.

La Literatura Culta durant l’Edat Moderna

El Renaixement (Segles XV i XVI)

Iniciat al segle XIV a la república de Florència, la idea de “renéixer” conté un anhel de recuperar els ideals de la cultura clàssica i un desig de ruptura respecte al passat més immediat. El seu objectiu era enllaçar antiguitat i modernitat. L’art del Renaixement va prendre un caràcter més realista i fet a la mesura humana. En la literatura, recorren a una sèrie de tòpics clàssics:

1. Locus amoenus (descripció d’un paisatge idealitzat i eternament primaveral)
2. Carpe diem (incitació a fruir del moment amb plenitud a causa de la brevetat de la vida)
3. Beatus ille (elogi de la vida tranquil·la i retirada)

En la creació poètica, s’imposa l’ègloga (expressió del sentiment amorós en un marc idíl·lic) i l’elegia (cant melangiós o planyívol), així com l'ús del sonet. Els poetes més importants són Garcilaso de la Vega (espanyol) i Pierre Ronsard (francès).

En la creació en prosa, destaca la vitalitat de la literatura d’idees en forma d’assaig (gènere de nova creació) o de diàleg (gènere de tradició grega i llatina). Els pensadors destacats són Erasme de Rotterdam (holandès) i Niccolò Machiavelli (italià).

La Poesia Catalana del Renaixement: Pere Serafí

Va triomfar el petrarquisme, corrent que idealitza l’amor, la naturalesa i els mites clàssics. Es consolida el sonet i el decasíl·lab italià sense cesura. Pere Serafí, conegut com "lo Grec", és el poeta més important de la literatura catalana i màxim representant del petrarquisme al segle XVI. La seva obra constitueix una cruïlla de corrents literaris: antics i moderns, cultes i populars.

La Prosa Catalana del Renaixement: Cristòfor Despuig

En la prosa dialogada, el diàleg català més important va ser Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, de Cristòfor Despuig, on els seus personatges mantenen un debat ric i variat de temes culturals i polítics. Les idees que defensa el cavaller tortosí són: la defensa del patrimoni històric, l’al·legat a favor de Catalunya i de la llengua catalana, i la crítica a Castella per amagar l’existència de la història de Catalunya.

El Teatre Català del Renaixement: Joan Ferrandis d’Herèdia

Va sorgir a Europa una nova dramatúrgia de contingut civil, que es representava a les universitats i a les corts aristocràtiques. En aquesta cort d’estil renaixentista s’hi organitzaven representacions teatrals. Les obres mostren l’ambient aristocràtic i la situació de diglòssia: s’utilitzava el català quan es representava l’ambient domèstic i el castellà quan els cavallers tractaven afers de certa importància o manifestaven sentiments enlairats. Joan Ferrandis d’Herèdia és autor de La vesita, on el tema de l’obra és la hipocresia social i la intenció és ironitzar sobre l’excés de cortesia de les dames valencianes. L'obra és trilingüe (català, castellà i portuguès).

El Barroc (Segle XVII)

Moviment que predomina a Europa i a Espanya, neix en un moment de crisi política, religiosa, econòmica i cultural. El Barroc presenta diversitat cultural i artística a tot arreu. L’art i la literatura tendeixen a dissimular la duresa de la realitat embellint-la amb l’artifici, l’ornamentació i el lluïment, o bé els aspectes negatius per mitjà de la paròdia, la caricatura i la sàtira corrosives. L’artista del Barroc cerca l’originalitat o sotmet l’estètica clàssica per tal d’impressionar el públic. Neixen l’òpera i el ballet.

Miguel de Cervantes destaca en la literatura castellana (El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha).

William Shakespeare és el més important de la literatura anglesa, autor d’una obra poètica i teatral extraordinària.

El Barroc va reeixir sobretot en la literatura castellana (poesia i teatre), amb autors com Luis de Góngora i Francisco de Quevedo com a poetes, i Félix Lope de Vega i Pedro Calderón de la Barca com a dramaturgs.

El teatre francès segueix els principis del classicisme: diferenciació de gèneres, la regla de les tres unitats, el sentit de la utilitat i el decòrum poètic. Dramaturgs francesos destacats són Pierre Corneille, Jean Racine i Molière.

La Poesia Catalana del Barroc: Francesc Vicent Garcia

Molts escriptors catalans van imitar els models barrocs castellans. La poesia barroca s'entén amb abundància de metàfores, hipèrboles, paradoxes, antítesis, hipèrbatons, etc. Francesc Vicent Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona, és autor d’una obra que es caracteritza per la diversitat de formes i, sobretot, de registres. Pel gust constant de l’artifici retòric, Garcia segueix els passos dels grans poetes barrocs castellans, com Francisco de Quevedo. Entre els poemes d’estil elegant i delicat, destaquen els “Elogis de la bellesa d’una dama”.

La Prosa Catalana del Barroc: Josep Romeguera

Destaca l’obra Ateneo de grandesa, de Josep Romeguera. Aquesta obra conté catorze reflexions de tema moral o filosòfic anomenades “eminències”, les quals consten d’un aforisme, un comentari en prosa, un emblema i una glossa en prosa. L’estil de Romeguera és altament al·legòric i artificiós.

El Teatre Català del Barroc: Francesc Fontanella

La comèdia barroca va potenciar l’espectacularitat i la sorpresa de les representacions teatrals. Francesc Fontanella és autor de les peces més innovadores del teatre barroc català. La seva obra Tragicomèdia pastoral d’amor, firmesa i porfia és una obra en vers on un pastor, per resoldre els seus problemes amorosos, contempla una farsa mitològica.

La Il·lustració i el Neoclassicisme (Segle XVIII)

La Il·lustració és un moviment filosòfic, científic i racionalista que pretén presentar una visió totalitzada del saber. S'elabora l’Enciclopèdia. Destaca la divulgació dels conceptes de llibertat, progrés social i tolerància, així com l’aplicació de la teoria de la separació de poders (legislatiu, executiu i judicial). Montesquieu, Jean-Jacques Rousseau i Voltaire són pensadors representatius de la Il·lustració francesa.

El Neoclassicisme és on es consolida el pensament de la Il·lustració i també els grans ideals clàssics. La divulgació del pensament il·lustrat va fer que l’erudició, la crítica i la didàctica destaquessin en la literatura neoclàssica. A Anglaterra, la novel·la té un gran èxit. Daniel Defoe (autor de Robinson Crusoe) i Jonathan Swift (autor dels Viatges de Gulliver) són els novel·listes anglesos més significatius.

La Prosa Catalana de la Il·lustració: Reixac i d'Amat

Baldiri Reixac va publicar Instruccions per l’ensenyança de minyons, obra que és un compendi de les matèries més diverses i d’un gran valor literari, un tractat cabdal dins la història de la pedagogia. En l’àmbit escolar, fa propostes molt innovadores, com la defensa de la llengua materna, la graduació dels continguts, etc.

L’escriptor barceloní Rafael d’Amat, baró de Maldà, va escriure Calaix de sastre, una crònica escrita des de la perspectiva d’un aristòcrata benestant que té un gran interès documental.

El Teatre Català Neoclàssic: Joan Ramis

El teatre neoclàssic francès fou ben aviat conegut i traduït a la Catalunya Nord. El menorquí Joan Ramis va ser el major representant del teatre neoclàssic català. La seva obra Lucrècia conté aspectes com la contenció de les emocions, el missatge ètic i el bon gust. Aquesta obra defensa l’honestedat, la llibertat i el bé comú per damunt dels interessos individuals. Està escrita en versos alexandrins, amb cinc actes i seguint la regla de les tres unitats.

La Literatura Popular durant l’Edat Moderna

La literatura popular (de transmissió oral i d’autor anònim) va tenir una gran vitalitat a l’Edat Moderna. Gràcies als literats i filòlegs del segle XIX, que es van dedicar a escripturar el Romancer català, recollint romanços i cançons de la veu de la gent, així com llegendes i rondalles que s’explicaven. La llegenda del Comte Arnau ens va arribar en forma de cançó. La llegenda tracta de com el Comte Arnau, per haver estat molt cruel amb els vassalls i els serfs, per haver profanat llocs sagrats i haver mantingut una relació passional amb l’abadessa del convent de Sant Joan de les Abadesses, va ser condemnat per tota l’eternitat a ser una ànima en pena.

El Romancer català conté diversitat de cançons i poemes, com ara cançons llegendàries, de lladres i bandolers, d’amor, de Nadal, etc. En el cançoner popular destaca el tema amorós: cançons de fidelitat (“La filla del Carmesí”), cançons d’amor impossible (“La presó de Lleida”), cançons d’engany (“El testament d’Amèlia”) i cançons de malmaridada (“El rossinyol”).

El Teatre Popular

L’Església va promoure un teatre religiós que es representava amb motiu de les principals festivitats religioses. Aquestes obres tenien una funció didàctica, amb l'objectiu de fer entendre el cristianisme. Obres religioses com El cant de la Sibil·la, monòleg musical en què una sibil·la anuncia el judici final, i El Misteri d’Elx, drama musical que representa la mort i l’assumpció de la Verge Maria al cel.

Al teatre popular de contingut profà, el gènere més conreat va ser l’entremès o sainet, de caràcter còmic o burlesc i d’ambientació popular. Els temes giraven entorn de personatges estereotipats. La finalitat d’aquest gènere era divertir i se solia representar en places i carrers.