Edat Moderna als Països Catalans: Art, Cultura i Història

L’Edat Moderna

El Segle XV

El segle XV marca la fi de l’Edat Mitjana i l’inici de l’Edat Moderna. Els límits d’aquest nou període se solen fixar entre la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs (1453) i la Revolució Francesa (1789). Són 3 segles i mig en què la societat europea configura un nou ordre sociopolític, una nova manera d’entendre el món i una nova sensibilitat artística.

L’expansió de l’humanisme a Itàlia constitueix la base i el punt de partida dels grans moviments artístics i literaris de l’Edat Moderna: en primer lloc, el Renaixement (segles XV i XVI); després, el Barroc (segle XVII); i finalment, la Il·lustració i el Neoclassicisme (segle XVIII).

Característiques de l’Edat Moderna Europea

En l’àmbit socioeconòmic, es produeix un creixement demogràfic, una expansió econòmica i la consolidació de la burgesia urbana.

En l’àmbit polític, es creen grans potències estatals, s’implanten les monarquies autoritàries i s’inicia la colonització d’Amèrica.

En l’àmbit científic, es comença a aplicar el mètode experimental, es produeix un gran progrés en tots els camps de la investigació científica i es difonen grans avenços tècnics.

En l’àmbit del pensament, s’estén l’humanisme arreu d’Europa, s’imposen la raó i l’esperit crític, prospera una visió antropocèntrica de l’univers i neixen nous valors socials i polítics.

En l’àmbit espiritual, es difon una nova espiritualitat, augmenta l’escepticisme religiós i es crea un conflicte de gran abast al si del cristianisme entre els reformistes protestants i els contrareformistes catòlics.

En l’àmbit artístic, es recuperen els ideals clàssics, es concep l’obra d’art com a font d’admiració i plaer i triomfa l’estètica clàssica, que entén l’art com a imitació de la realitat.

Situació Històrica dels Països Catalans a l’Edat Moderna

Població reduïda

Catalunya i les Balears no es van recuperar de la pèrdua de població causada per la pesta negra (segles XIV i XV) i les males collites fins al segle XVIII; el País Valencià va perdre més d’una quarta part de la població a causa de l’expulsió dels moriscs (1609).

Economia poc desenvolupada

La pèrdua dels mercats mediterranis, a causa de la inseguretat de les rutes comercials provocada pel domini turc i la pirateria; la conflictivitat interna, a causa de les guerres i l’expansió del bandolerisme, i la impossibilitat d’incorporar-se al mercat atlàntic, van fer que l’economia catalana fos bàsicament una economia de subsistència i autoconsum, amb un percentatge elevat de la població vivint en el llindar de la pobresa.

Situació política desfavorable

La unió dinàstica de la Corona de Castella i la Corona d’Aragó va fer que la cort del rei es traslladés a Castella sota el regnat dels Àustries (1516-1700), si bé es va mantenir la independència política dels regnes de la Corona d’Aragó, sovint els interessos polítics de Castella van anar en detriment dels interessos de Catalunya, València i Aragó, cosa que va provocar conflictes molt importants com, per exemple, la Guerra dels Segadors (1640-1659). Sota el regnat dels Borbons (1714), el rei Felip V va abolir les institucions polítiques dels regnes d’Aragó i els va sotmetre a les lleis i al govern de Castella.

Manca de mecenatge cultural

La desaparició de la cort reial; l’absentisme de l’aristocràcia, que es va traslladar a Castella, i la poca capacitat econòmica de la burgesia van deixar el país sense els mitjans econòmics necessaris que haurien permès consolidar una cultura moderna. A causa d’aquesta situació, l’activitat cultural catalana va ser escassa i, en molts aspectes, subsidiària de la castellana.

Abandonament lingüístic

L’aristocràcia cortesana, emparentada amb la noblesa castellana, ja al segle XVI es va decantar per l’ús de la llengua castellana; al segle XVII bastants escriptors, impressionats pels grans autors barrocs castellans, van decidir escriure en castellà o copiar-ne els models; el Decret de Nova Planta (1716), a més de suprimir les universitats catalanes, va imposar el castellà com a llengua oficial, i diverses disposicions legals del segle XVIII van imposar l’ús del castellà en els documents oficials i, posteriorment, en l’ensenyament. Tanmateix, el català va ser, en tota l’Edat Moderna, l’única llengua que coneixia i utilitzava la majoria de la població.

El Renaixement (segles XV i XVI)

Moviment cultural i artístic que s’originà com a conseqüència de l’expansió dels ideals de l’humanisme. Es va iniciar a Itàlia, concretament a la República de Florència, durant el segle XIV i es va estendre arreu d’Europa durant els segles XV i XVI. La idea de “reneixement” conté implícit un anhel de recuperar els ideals de la cultura clàssica. Els intel·lectuals del Renaixement contemplaven l’Edat Mitjana com una etapa tenebrosa que separava l’antiguitat grecollatina resplendent d’una edat moderna que intuïen també esplendorosa. Per tant, el seu objectiu era enllaçar antiguitat i modernitat: es tractava, doncs, d’imitar els clàssics antics per aconseguir ser moderns.

Seguint aquesta línia, l’art del Renaixement pretenia ser un art clàssic, és a dir, un art entès com una imitació de la realitat i regit pels principis de mesura, equilibri, harmonia i serenor. Les obres del Renaixement van abandonar, en bona part, el caràcter simbòlic, doctrinari i religiós que caracteritzava l’art medieval, i van prendre un caràcter més realista i fet a la mesura humana.

En el camp de la literatura, els escriptors del Renaixement recorren amb freqüència a un seguit de tòpics clàssics, entre els quals destaquen el locus amoenus, el carpe diem i el beatus ille.

En la creació poètica, s’imposen l’egloga i l’elegia, gèneres procedents de la tradició llatina, principalment dels poetes Horaci i Ovidi; l’ús del sonet, forma poètica introduïda per Petrarca. Entre els poetes més importants del Renaixement europeu, cal destacar l’espanyol Garcilaso de la Vega (1501-1536) i el francès Pierre Ronsard (1524-1585).

De la creació en prosa, convé destacar la vitalitat de la literatura d’idees, en forma d’assaig o de diàleg. Entre els pensadors més importants, cal destacar l’holandès Erasme de Rotterdam, l’italià Nicolau Maquiavel, l’anglès Thomas More, el valencià Joan Lluís Vives i el francès Michel de Montaigne.

La poesia catalana del Renaixement. Pere Serafi

El Renaixement va representar, en el terreny de la poesia, el triomf del petrarquisme. Els temes més habituals d’aquest corrent van ser l’amor, la natura i els mites clàssics. Quant a les formes mètriques, es produeix la consolidació del sonet i del decasíl·lab italià sense cesura.

Pere Serafi (1505-1567) va ser el poeta més important de la literatura catalana del segle XVI. La seva obra constitueix una cruïlla de corrents literaris: antics i moderns, cultes i populars.

Admirador dels trobadors i, sobretot, d’Ausiàs March, la poesia de Serafi manté vius molts dels recursos mètrics i expressius de la tradició medieval; però, alhora, coneixedor de les innovacions de l’Humanisme i el Renaixement, Serafi es converteix en el màxim representant del petrarquisme en la literatura catalana: tant en la mètrica com en les imatges com en el to. En l’aspecte mètric, el sonet és una de les formes predilectes de Pere Serafi.

Tanmateix, al costat de la creació més culta, sigui en la línia de March, sigui en la línia de Petrarca, Pere Serafi sobresurt com a poeta quan recrea formes i temes de la tradició popular, amb els quals aconsegueix fer una poesia d’un gran lirisme, entre ingenu i delicat, com en el poema D’un desesperat amor.

La prosa catalana del Renaixement. Cristòfor Despuig

Els humanistes italians, per expressar els seus pensaments o les seves reflexions, van conrear la prosa dialogada, tal com ho havien fet els grans autors de les literatures grega i llatina. Els escriptors catalans van recórrer a aquesta tècnica literària ben aviat: Bernat Metge, el primer humanista català, ja la utilitza en Lo Somni a finals del segle XIV, un segle abans del triomf del Renaixement.

Al segle XVI, deixant de banda les obres de l’humanista valencià Joan Lluís Vives, escrites en llatí, el diàleg català més important va ser Los coloquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig (1510-1580). Aquesta obra consta de sis diàlegs que mantenen tres personatges mentre passegen per la ciutat de Tortosa. El debat que mantenen els personatges, ric i variat, analitza diversos temes culturals i polítics.

Les idees fonamentals que hi defensa el cavaller tortosí són les següents: en primer lloc, fa una defensa del patrimoni històric, cultural i natural de Tortosa; en segon lloc, fa un al·legat a favor de Catalunya i de la llengua catalana; i en tercer lloc, critica Castella i els seus historiadors pel fet que consideren que Espanya és només Castella i que, d’aquesta manera, amaguen l’existència i la història de Catalunya. L’obra s’inscriu, doncs, dins el gènere de la literatura d’idees i, més concretament, pot ser entesa com una obra assagística.

El teatre català del Renaixement. Joan Ferrandis d’Herèdia

Durant el Renaixement, seguint les empremtes del teatre clàssic grecollatí, va sorgir a Europa una nova dramatúrgia de contingut civil, que es representava a les universitats i a les corts aristocràtiques.

Quan Germana de Foix, vídua del rei Ferran II el Catòlic, fou designada lloctinent de València (1526), hi va crear una cort aristocràtica a l’estil de la cort reial de Nàpols. El seu nou marit, el duc de Calàbria, va fer portar part de la biblioteca reial napolitana i va crear una capella de música, amb una quarantena de músics, que conreaven tant el repertori religiós com el profà. En aquesta cort (1526-1550), d’estil renaixentista, s’hi organitzaven balls, festes i representacions teatrals. Les obres que s’hi representaven mostren l’ambient aristocràtic i sumptuós de la cort i la situació de diglòssia que s’hi produïa: sovint s’utilitzava el català quan es representava l’ambient domèstic, però, en canvi, s’utilitzava el castellà quan els cavallers tractaven afers de certa importància o quan es manifestaven sentiments enlairats.

Joan Ferrandis d’Herèdia (1450-1549) és autor de La visita (1525), una farsa alegre i despreocupada de les dames valencianes i dels seus costums socials. El tema de l’obra és la hipocresia social i la intenció és ironitzar sobre l’excés de cortesia de les dames valencianes. L’obra és trilingüe: uns quants personatges utilitzen el català; uns altres, el castellà, i un, el portuguès. Aquesta obra és representativa de la tradició realista i satírica de València.

El Barroc (segle XVII)

Moviment que predomina a Europa, sobretot a Espanya i Anglaterra, durant el segle XVII. Neix a finals del segle XVI en un moment de crisi política i religiosa, econòmica i cultural.

Enfront de l’optimista visió universalista del Renaixement, el Barroc representa la diversitat cultural i artística i, per tant, presenta trets peculiars i diferenciats en cada país. Tanmateix, a tot arreu, l’art i la literatura tendeixen a dissimular la duresa de la realitat embellint-la a través de l’artifici, l’ornamentació i el lluïment; o bé tendeixen a accentuar-ne els aspectes negatius per mitjà de la paròdia, la caricatura i la sàtira corrosives, que és una altra manera d’enfrontar-se al pessimisme de la realitat.

L’artista del Barroc crea l’originalitat i sotmet l’estètica clàssica a l’experimentació per tal d’impressionar el públic. Resultat d’aquest afany experimentador és el naixement de l’òpera i el ballet, gèneres complexos i de gran espectacularitat.

El pas del Renaixement al Barroc compta amb dues grans figures literàries: Miguel de Cervantes (1547-1616) i William Shakespeare.

L’estètica del Barroc va reeixir sobretot en la literatura castellana, principalment en els camps de la poesia i del teatre. Els autors més destacats van ser Góngora, Quevedo, Lope de Vega i Calderón de la Barca, com a dramaturgs.

Tot i coincidir amb l’època del Barroc, França experimenta un període de gran esplendor sota el regnat del Rei Sol (Lluís XIV). I en el camp de la cultura, es concreta en l’expansió del racionalisme o classicisme. Aquest corrent neoclàssic triomfarà més tard arreu d’Europa.

El teatre francès del segle XVII va seguir, doncs, els principis del classicisme: la diferenciació de gèneres, la regla de les tres unitats, el sentit de la utilitat, el caràcter aristocràtic i refinat i el decorum poètic. Els dramaturgs francesos més destacats van ser Pierre Corneille, Jean Racine i Molière.

La poesia catalana del Barroc (Francesc Vicent Garcia)

Com s’ha dit anteriorment, el prestigi que va aconseguir la literatura castellana va fer que molts escriptors catalans imitessin els models barrocs castellans. La poesia barroca es entén com un exercici de virtuosisme retòric, amb abundància de metàfores, hipèrboles, paradoxes, antítesis, hipèrbats, etc.

Francesc Vicent Garcia (1579-1623), conegut popularment com el Rector de Vallfogona, és autor d’una extensa obra poètica que es caracteritza per la seva diversitat de formes i, sobretot, de registres: va compondre sonets de gran elegància, dècimes delicades de marcat to sensual, romanços burlescos i sàtires despiatades, poemes narratius plens de referències socials, poemes obscens i eclogues, etc. Tant per aquesta gran diversitat com pel gust constant per l’artifici retòric, Garcia segueix els passos dels grans poetes barrocs castellans, de manera especial els de Quevedo.

Entre els poemes d’estil elegant i delicat, destaquen aquells que són elogis de la bellesa d’una dama. És en aquests poemes on podem trobar les millors qualitats del poeta.

La prosa catalana del Barroc (Josep Romeguera)

En la prosa barroca del segle XVII, destaca l’obra Ateneu de grandesa (1681) de Josep Romeguera (?-1723). Aquesta obra conté catorze reflexions de tema moral o filosòfic, anomenades eminències. Cada eminència consta de quatre parts: un aforisme, un comentari en prosa, un emblema i una glosa en prosa. L’estil de Romeguera és altament al·legòric i artificiós. Romeguera s’inspira en l’escriptor aragonès Baltasar Gracián.

El teatre català del Barroc (Francesc Fontanella)

Al segle XVII, la comèdia barroca va potenciar l’espectacularitat i la sorpresa de les representacions teatrals. Francesc Fontanella (1622-1701) és l’autor de les peces més innovadores del teatre barroc català. Les seves obres més importants són Tragicomedia pastoral d’amor, firmesa i porfia (1642), obra en prosa que contraposa un món idealitzat, i Lo desengany, obra en vers en què uns pastors, per resoldre els seus problemes amorosos, contemplen una farsa mitològica que representa les noces de Venus i Vulcà; es tracta, doncs, de teatre dins el teatre. Desengany, un personatge al·legòric, ensenyarà als pastors que la superació de l’engany només és possible, precisament, gràcies al desengany.

La prosa catalana de la Il·lustració (Baldiri Reixac i Rafael d’Amat)

Els il·lustrats van donar una gran importància a l’educació. En aquesta línia, Baldiri Reixac (1703-1771) va publicar Instruccions per l’ensenyança de minyons (1749), un tractat cabdal dins la història de la pedagogia. Amb la finalitat d’ensenyar com s’ha de practicar l’educació dels infants, ofereix màximes i exemples de bona vida i dona consells sobre la manera de comportar-se. En l’àmbit escolar, fa propostes molt innovadores: defensa la graduació dels continguts, proposa un mètode nou d’alfabetització, critica l’escolarització multitudinària, defensa la reprensió dels minyons però en rebutja el càstig.

Ja en el pas del segle XVIII al XIX, l’escriptor barceloní Rafael d’Amat, baró de Maldà (1746-1818), va escriure l’obra més extensa de tota l’Edat Moderna, titulada Calaix de sastre (1769-1816). Aquesta obra és una crònica escrita des de la perspectiva d’un aristòcrata benestant. Alguns fragments de l’obra anaven destinats a ser llegits en veu alta en les tertúlies que celebraven els nobles barcelonins. Calaix de sastre té un gran interès documental, ja que ens dona una imatge molt fidel de la seva època: la gent, els costums, la manera de viure i de pensar.

El teatre català neoclàssic (Joan Ramis)

El teatre neoclàssic francès fou ben aviat conegut i traduït a la Catalunya Nord i a l’illa de Menorca. Sota la influència del dramaturg francès Jean Racine, el menorquí Joan Ramis (1782-1819) es va convertir en el millor representant del teatre neoclàssic català: la contenció de les emocions, el missatge ètic i el bon gust són alguns dels aspectes de la tragèdia Lucrècia (1769), la seva obra més important. L’obra explica la història de Lucrècia, una dama romana del segle VI abans de Crist, que és ultrajada pel rei, símbol de la tirania. Lucrècia, per defensar el seu honor, es dona mort amb un punyal. El seu marit, després d’arrencar el punyal del cos de Lucrècia, s’aixecarà contra la tirania, i acabarà amb la monarquia romana. Es tracta d’una defensa de l’honestedat, la llibertat i el bé comú per damunt dels interessos individuals. L’obra està escrita en versos alexandrins, amb 5 actes seguint la regla de les 3 unitats.

El Comte Arnau

El Comte Arnau fou un ric noble de la mitologia catalana. A causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa o no fer bé els pagaments promesos), va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l’eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al qual li surten flames per la boca i els ulls, el Comte Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici. Aquest personatge llegendari i mític català, més conegut universalment com “el Comte Arnau”, és probablement el més conegut de tots els esperits, ànimes en pena i fantasmes del Principat. En principi, també és un personatge literari que té el seu origen en una cançó tradicional catalana, possiblement apareguda a Ripoll a finals del segle XVI en la qual es narra el diàleg entre l’ànima del Comte Arnau, que purga l’incompliment dels seus deures militars i la seva vídua. Des de Ripoll, el mite arribà arreu dels Països Catalans i se li van incorporar elements d’una llegenda anterior, del 1017, en què se’l relaciona amorosament amb una monja del monestir de Sant Joan de les Abadesses.