De l'Economia de Subsistència a l'Economia de Mercat a Espanya

De l'Economia de Subsistència a l'Economia de Mercat

La utilització de noves tècniques agrícoles i la introducció de nous conreus van permetre augmentar la producció agrària i així poder obtenir excedent per alimentar una població creixent. Amb el desenvolupament de la indústria i el creixement de les ciutats, la demanda d’aliments va anar augmentant, però els productes industrials arruïnaven la petita artesania rural. Per poder adquirir aquests productes, els pagesos havien de vendre les collites al mercat. Com a conseqüència d’aquest procés econòmic, el sector agrari va entrar en els circuits de l’economia de mercat: els pagesos es convertien en venedors i compradors.

L’agricultor és un venedor que obté el màxim benefici amb els seus productes i en conrea aquells que tenen més demanda. També és un comprador de béns industrials per augmentar les collites en quantitat i qualitat. A Espanya, l’agricultura ha abandonat quasi totalment l’agricultura orientada al seu consum per orientar-la a la producció de mercat.

La Terra i l'Estructura de les Explotacions Agràries

El nombre d’explotacions agràries inferiors a 5 ha representen el 51,2% del total, però només ocupen el 5% de la superfície agrària. Les de més de 100 ha ocupen el 5,5% del total i disposen del 57% de la superfície agrària.

Tipus d'Explotacions Agràries

Latifundi: Són explotacions de grans dimensions (més de 100 ha) on es practica una agricultura extensiva. Predomina a Castella-La Manxa, Extremadura i Andalusia. Tradicionalment, el latifundi estava associat a una agricultura de baix rendiment, ja que es necessitaven molts treballadors. Avui dia, estan mecanitzats i es produeixen collites importants, que generen beneficis elevats.

Minifundi: Explotacions de petites dimensions, acostumen a fer menys de 10 ha. Predominen a la meitat nord de la península i als dos arxipelags. Actualment, els minifundis acusen canvis profunds perquè l’economia de mercat fa que s’hagi d’abandonar l’autoconsum i incrementar la producció i la rendibilitat. La grandària reduïda de les parcel·les en dificulta la mecanització, per tant, es produeix poc. Només és rendible si es practica una agricultura intensiva.

La Població Rural i la Població Agrària

Aquesta nova població resident, sumada a la població urbana que visita els municipis rurals en períodes de vacances i caps de setmana, ha afavorit la creació d’activitats no agrícoles amb l’augment consegüent de les rendes i del benestar. Això obliga a diferenciar entre la població rural (aquella que viu en zona rural encara que treballi en el sector secundari o en el terciari) i la població agrària (la que treballa en el sector primari).

Les estadístiques mostren un cert creixement de la població activa agrària jove, compresa entre 16 i 40 anys, en la qual hi ha immigrants contractats. Malgrat aquest canvi de tendència, continua predominant la població agrària de més de 40 anys. En algunes zones rurals espanyoles, la mà d’obra jove, entre 18 i 25 anys, abandona el camp i se’n va a la ciutat, on troba feina de construcció o en serveis poc especialitzats, o bé augmenta l’índex d’atur urbà. Aquest procés afecta fins i tot les zones rurals més aïllades.

La Dispersió de la Població Urbana a les Zones Rurals

La dispersió d’una part de la població urbana pel territori respon a diverses raons:

• La possibilitat de disposar d’habitatges amb més espai i més barats.
• La facilitat que ofereix el cotxe per als desplaçaments.
• El fet que moltes activitats industrials i de serveis també s’han situat fora de la ciutat.
• A més, hi ha una percepció positiva de la vida rural, encara que els llocs de feina, d’estudi, de compra o d’oci es trobin en una zona urbana.