Economia, Societat i Origen dels Regnes Cristians a la Península Ibèrica

Economia i Societat a Al-Andalus

El centre de l’activitat econòmica a Al-Andalus era la ciutat. S'hi concentrava la producció artesanal i l'intercanvi de productes agrícoles i artesanals. Les ciutats més importants estaven connectades amb les principals rutes del comerç internacional.

La majoria de la població es dedicava a l'agricultura, amb la introducció de noves tècniques agrícoles i de regadiu, així com nous productes com l'arròs o arbres fruiters (cítrics).

L'artesania era molt important, destacant la tèxtil, la del paper i la del cuir. L'artesania era controlada per l’estat i aquests productes artesans només es podien vendre en mercats específics: els socs.

Pel que fa al comerç, d'Europa arribaven metalls i fusta; d’Àfrica venien esclaus, or i ivori (marfil); i d’Orient venien objectes de luxe i espècies. Al-Andalus exportava objectes d'artesania i productes agrícoles.

Societat

La societat es dividia en dos grans grups:

Musulmans

• Àrabs: Eren la minoria que havia dirigit la conquesta el 711. Formaven l’elit del poder polític i social. Acaparaven càrrecs importants, tenien privilegis i la propietat de la terra.
• Berbers: Més nombrosos que els àrabs, havien entrat a la península amb la conquesta, però no l’havien dirigit. Procedien del nord d’Àfrica i també eren coneguts com a mauris o moros. Es dedicaven principalment al pasturatge.
• Muladís: Eren la majoria de la població d'Al-Andalus. Eren els hispanovisigots que es van convertir a l’islam, i van adoptar la seva religió, els costums islàmics i la llengua.

No musulmans

• Mossàrabs: Eren els hispanovisigots que van mantenir la seva religió. Vivien a les ciutats i se’ls feia pagar molts impostos. Sovint patien persecucions per part dels musulmans. Molts van decidir emigrar als regnes cristians del nord.
• Jueus: Van millorar la seva situació econòmica i social a partir de l’arribada dels musulmans. Molts d’ells es dedicaven a l’artesania, el comerç, la medicina o la ciència.

L'Origen de la Corona de Castella

El Regne d'Astúries

L'origen de la futura Corona de Castella es troba en la zona cantàbrica, on els nobles visigots es van refugiar després de la conquesta musulmana.

Entre aquests nobles en sobresurt un: el que inicia un moviment de reconquesta contra els musulmans, **Don Pelayo**. Va preparar un exèrcit i es va enfrontar als musulmans a Covadonga el 722: la **Batalla de Covadonga**. En aquesta batalla, guanyen els cristians i els musulmans es retiren. És l’inici de la reconquesta cristiana a la Península Ibèrica.

Més endavant, dos successors de Pelai, **Alfons I** i **Alfons II**, van crear un regne cristià en aquesta zona: el **Regne d’Astúries**, amb capital a Oviedo.

El Regne de Lleó (mitjans s. IX)

El rei d’Astúries, **Alfons III**, aprofita la feblesa d'Al-Andalus, agafa tropes i ocupa territori fins al riu Duero (baixa la frontera cap al sud). Aquesta zona era molt despoblada i abandonada pels musulmans, als quals no els interessava.

Alfons III decideix dues coses: 1. Trasllada la capital d'Oviedo a Lleó, per controlar millor les noves terres i imposar una política de la por als musulmans. 2. Repoblar la nova terra amb nous habitants. Aquests nous pobladors van formar el **Regne de Lleó**, creant petites comunitats de pagesos lliures.

El Regne de Castella

Abans de ser un regne, era un comtat (el Comtat de Castella).

Un d’aquests comtes, anomenat **Ferran González**, a mitjans del segle X, va aconseguir independitzar-se del Regne de Lleó i que el títol de comte de Castella fos hereditari.

Anys posteriors, el rei de Lleó torna a absorbir el Comtat de Castella.

El 1038, **Ferran I** converteix el Comtat de Castella en un regne (passa de ser comte a ser rei de Castella) i, alhora, absorbeix el Regne de Lleó.

Fet això, Ferran I continua amb la reconquesta cap al sud de la península. S’abandera com el principal enemic dels musulmans a la península (el salvador de la península).

Els musulmans uneixen forces demanant ajuda a altres, ja que ells no tenen prou poder. Demanen ajuda a un poble d’Àfrica (berber): els **Almoràvits**. Aquests els van dir que els ajudarien a frenar els cristians, però a canvi que fossin els Almoràvits els que dirigissin la política militar d’Al-Andalus.