Economia i Societat a Espanya (1898-1936)

Al primer terç del segle XX, l’economia espanyola va estar marcada per una tendència general al creixement moderat que va quedar interrompuda per la Guerra Civil.

Al llarg d’aquest període, a Europa va predominar l’intervencionisme estatal per protegir la pròpia producció nacional. D’aquesta manera es protegien de l’emergència econòmica dels Estats Units.

De la Pèrdua Colonial a la I Guerra Mundial (1898-1914)

Després de la pèrdua de Cuba i les Filipines (1898), Espanya es va recuperar econòmicament. La primera dècada del segle XX va estar marcada pel creixement de la producció agrària i el procés de concentració i diversificació industrial.

Tot i així, la pèrdua de les colònies no va tenir una transcendència espectacular en l’economia del país.

Durant el regnat d’Alfons XIII es va mantenir el proteccionisme duaner i es va intentar la recerca de l’equilibri pressupostari augmentant els ingressos d’Hisenda. Els intents de dur a terme una reforma fiscal van ser frenats pels grups econòmics dominants.

La Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930)

La dictadura va reforçar el proteccionisme, l’incentiu de la concentració empresarial i una important política d’inversions en el foment de les obres públiques. El balanç econòmic d’aquest període es considera positiu.

En canvi, en els últims anys de la Dictadura hi va haver una recessió econòmica causada per males collites, per la pèrdua de valor de la pesseta i l’augment del dèficit públic.

La II República i la Crisi Econòmica Mundial (1931-1936)

A causa del proteccionisme, l’economia espanyola va allunyar alguns dels efectes més negatius de la crisi.

La política econòmica va mantenir el proteccionisme per tal d’efectuar una política de salaris alts, establir un salari mínim i mantenir un tipus de canvi de la pesseta elevat. Això va produir una reducció de les exportacions, però les demandes interiors van augmentar i la indústria tèxtil en va ser beneficiada.

Tot i això, la inversió pública reformista va ser frenada pel dèficit públic, les dificultats per ampliar la despesa i les tensions socials.

El Problema Agrari i l'Agricultura

La preocupació modernitzadora manifestada en les reformes empreses des de l’Estat per tal d’intentar acabar amb l’endarreriment agrari, que dificultava el desenvolupament industrial, va tenir la seva culminació en la reforma agrària de la Segona República.

Estructura de la Propietat: Problemes i Solucions

La desigual explotació de la terra incidia en els baixos rendiments agrícoles i dificultava l’extensió d’una revolució tècnica comparable a la que s’havia produït en altres països occidentals. La situació de misèria dels pagesos va provocar revoltes socials d’importància com les de 1905 o les de l’anomenat trienni bolxevic (1918-1921) en la crisi de la postguerra.

Una llei de 1907 va permetre colonitzar hectàrees per donar-les a colons i el 1917 l’Estat va comprar hectàrees per tal de repartir-les entre pagesos.

Tota una sèrie de mesures legislatives per a impulsar el regadiu mostren que es considerava necessària i urgent la modernització de l’agricultura. Els regeneracionistes van afavorir la implantació del regadiu amb el Pla d’Obres Públiques, el 1902; durant la Dictadura de Primo de Rivera es van crear les Confederacions Hidrogràfiques, i durant la Segona República es van aprovar la Llei d’Obres de Posada en Reg (1932) i el Pla d’Obres Hidràuliques de 1933.

Totes aquestes mesures es van demostrar insuficients i durant la Segona República hi va haver una reforma agrària que va tenir escassos resultats, la qual cosa va afavorir algunes revoltes camperoles a Andalusia i Extremadura.

A Galícia subsistia el problema dels foros, contractes anuals pels quals el propietari de les terres en cedia al camperol foreiro els drets d’ús a canvi del pagament d’un cens o foro anual. Els foreiros reivindicaven l’accés a la propietat total de les terres.

A Catalunya va ressorgir el problema dels rabassaires que es va intentar resoldre amb la Llei de Contractes de Conreu de 1934.

Evolució General de l'Agricultura

La crisi agrària de la fi del segle XIX, provocada per l’arribada de productes alimentaris a baix preu procedents dels EUA i de Rússia, es va superar establint noves barreres aranzelàries per tal d’encarir els productes forans.

El creixement agrari va estar motivat per un augment de la superfície cultivada i per una intensificació dels conreus aconseguida gràcies a un avenç moderat de les innovacions tècniques, la utilització creixent d’adobs químics, etc.

L'Agricultura a Catalunya

La forta demanda urbana i la demanda externa van ser un revulsiu important. L’ampliació del regadiu i l’expansió del ferrocarril van contribuir al desenvolupament de l’agricultura.

Factors que van intervenir en el creixement de l’agricultura foren la posada en conreu de noves terres, la millora en l’instrumental agrícola, la selecció de llavors i l’augment del consum de fertilitzants artificials.

Els cereals conegueren un desenvolupament important, però bona part del blat continuava arribant de fora de Catalunya. La saturació del mercat i la competència d’altres països com Itàlia i Argentina, a més de la pèrdua de Cuba i Puerto Rico (s’hi adreçava una part important de les exportacions de vi català) van provocar una caiguda important dels preus i de la producció al conreu de la vinya.

Algunes terres es van replantar. Les comarques tarragonines i lleidatanes eren les principals zones olivareres, i la venda d’oli català va passar a ser gairebé la meitat del total espanyol. La millora del procés industrial va permetre aquest creixement.