L'economia mundial: del creixement a la crisi de 1973

El creixement econòmic de postguerra (1945-1974)

Es tracta d'una situació de creixement econòmic elevat que s'estén des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a l'any 1974.

• Causes del creixement europeu: Procés d’integració dels mercats, augment dels intercanvis comercials, desenvolupament del sector industrial i avenç científic i tecnològic.
• Conseqüències: Globalització i interdependència progressives de l’economia mundial.
• Estat del benestar: Es caracteritza per les àmplies cobertures econòmiques de l’atur i la malaltia, els alts índexs de consum i comoditat per a la població, i pels beneficis socials de la sanitat pública i l’educació obligatòria i gratuïta per a tothom.

L’aturada del creixement (1974-1991)

El canvi de l’economia mundial se situa al 1973, en el marc del conflicte de l’Orient Mitjà, que va enfrontar Israel amb els estats àrabs i amb les organitzacions àrabs de resistència. Aquest conflicte va originar quatre guerres araboisraelianes i una greu crisi al Líban.

• El 1973 va apujar el preu del petroli. El 1979, el preu es va tornar a doblar a causa de la caiguda del xa de l’Iran.
• Altres indicis apuntaven a la fi del cicle expansiu, com l’increment del deute de les empreses, la baixa de les inversions i el desordre monetari internacional.

Diferències entre la crisi del 73 i la crisi del 29

A diferència de les anteriors crisis econòmiques, la del 1973 no va comportar la caiguda dels preus, que van continuar pujant. Els economistes han anomenat aquesta situació com a estaflació (atur i inflació).

Aquesta crisi no va suposar, com la del 1929, una disminució sensible del poder de compra de les persones, gràcies al sistema de protecció pública a aturats i pensionistes. Això va permetre mantenir el consum, la demanda i la producció. Tampoc no va suposar la caiguda del comerç internacional; va ser una crisi selectiva que no va afectar totes les branques de la producció.

Explicacions de la crisi

Per a alguns economistes, la causa principal es troba en l’increment del preu del petroli i la inflació consegüent. Per a d’altres, és la conseqüència de l’excés de crèdit i de la inestabilitat dels canvis monetaris derivats de la no-convertibilitat del dòlar.

També n’hi ha que situen la crisi en els moments llargs de l’economia, seguint les tesis de Kondratiev; és a dir, consideren que la crisi de 1973-1974 marcaria l’inici de la fase descendent d’un cicle que duraria fins als primers anys del segle XXI. Això suposaria el final del creixement degut al cicle d’expansió iniciat el 1945 amb la indústria de l’automòbil i la utilització del petroli com a font d’energia.

Polítiques econòmiques per sortir de la crisi

Model Keynesià

Ha consistit a incrementar les prestacions socials i l’oferta de llocs de treball públics finançats amb dèficit pressupostari. Aquesta política, duta a terme pel president Carter als EUA, Chirac a França i Schmidt a Alemanya, va permetre mantenir la demanda, però va produir significativament l’atur, especialment el de llarga durada.

Model Monetarista

Duta a terme per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, prioritzava el rigor i l’austeritat dels estats, lluitant sobretot contra la inflació i els desequilibris econòmics externs (balança de pagaments). Els mecanismes consistien a:

• Retallar les despeses socials.
• Abaixar els impostos.
• Aplicar polítiques salarials restrictives.
• Retallar el consum i controlar els sindicats.

Aquestes polítiques van contribuir a reduir la inflació, però no han aconseguit reduir l’atur.