Economia i Demografia dels Segles XVII i XVIII a Espanya

10. Economia i Demografia dels Segles XVII i XVIII

En quant a l’evolució demogràfica dels segles XVII i XVIII, cap al final del segle XVI i inici del segle XVII, va tenir lloc una pronunciada crisi demogràfica i la població es va estancar o minvar a causa de diversos factors:

1. Les epidèmies de pesta en diverses onades.

2. Les males collites que provocaren una crisi de subsistència.

3. L’expulsió dels moriscos entre 1609 i 1614 va fer disminuir la població d’alguns regnes hispànics.

Durant el segle XVII, la demografia hispànica va augmentar considerablement, encara que de forma desigual, amb un creixement més intens a la perifèria que a l’interior de la península. Aquest augment va ser produït per:

1. El descens de les mortalitats catastròfiques, la desaparició de la pesta i la disminució de les crisis de subsistència.

2. Augment de la natalitat.

3. Millores econòmiques, lleus avanços higiènics i sanitaris, i menys guerres, entre altres.

Així i tot, presentava trets antics: natalitat entorn del 40% i mortalitat del 35%, alta mortalitat infantil, i esperança de vida sobre els 35 anys.

El segle XVII es va caracteritzar per la greu crisi econòmica que afectava sobretot a Espanya (ja que coincideix amb la crisi política i fiscal de la monarquia).

Les manifestacions d’aquesta crisi més destacables van ser:

1. La crisi de les activitats tèxtils. Menys demanda amb preus molt alts i competència amb estrangers.

2. La disminució de l’arribada de metalls preciosos d’Amèrica.

3. La crisi de la Hisenda Reial, per l’augment de les despeses i la disminució dels ingressos. La pujada d’impostos no ajudava al poble pla i els estaments privilegiats seguien sense pagar impostos (eren un 5% de la població i eren els més rics). A més, hi va haver un increment de la inflació.

Al segle XVIII, l’economia es podia dividir entre: agricultura, producció manufacturera i comerç.

L’agricultura continuava sent l’activitat econòmica més important, amb rendiments agrícoles molt baixos i irregulars (per causes meteorològiques i per l’escàs desenvolupament tecnològic). L’augment de la producció es volia aconseguir augmentant la superfície cultivada, però presentava dos problemes: la majoria de les terres estaven amortitzades (que no podien ser venudes ni dividides) i les que no ho estaven eren de mala qualitat.

Això va provocar una sèrie de crisis de subsistència amb menor repercussió que les d’anteriors segles.

A destacar que la major part dels cultius eren cereals, però es van estendre nous conreus a algunes zones de la perifèria, i que la monarquia va intentar solucionar els problemes aplicant reformes per millorar la producció, per exemple, la llibertat de comerç, les obres d’irrigació, etc.; però en conjunt no van aconseguir una gran transformació.

En quant a la producció industrial o de manufactures, en general era molt escassa i estava orientada als mercats locals, predominava el taller artesanal de ciutat sota la regulació gremial (fet que condicionava la producció ja que estava totalment sotmès a les normes del gremi en quant a hores de treball, quantitat a produir i quantitat de personal, etc.). Per fomentar el desenvolupament manufacturer, establiren diverses estratègies:

1. L’aplicació de mesures proteccionistes.

2. La creació, per part de l’Estat, de manufactures públiques denominades Reials Fàbriques, que encara que mai foren rendibles, es va tractar d’un notable intent de promoure la producció manufacturada.

En el regnat de Carles III, s’imposà una política econòmica amb trets liberalistes que intentava establir una relació agricultura-indústria, que tingué com a resultat l’augment de quantitat i varietat a la producció, però l’escassetat de matèries primeres i la poca demanda impedien l’avanç de les manufactures.

Les activitats comercials van créixer considerablement al segle XVII, afavorides pel creixement econòmic, l’augment demogràfic i la política econòmica mercantilista.

Al comerç interior es presentaven alguns problemes, com les infraestructures de transport que eren deficients; es van fer obres públiques per solucionar aquest problema i també es van suprimir duanes i peatges.

El comerç exterior es feia amb Europa i les Colònies. Amb Europa, el comerç era negatiu ja que s’importaven manufactures i s’exportaven matèries primeres i aliments. La monarquia es va interessar per fer reviure el comerç americà, per això van suprimir el sistema de flotes (d’aquesta manera permetia als vaixells sortir de Cadis sense una flota) i va crear companyies comercials, sense èxit; aquest fracàs comporta l’adopció d’una política de liberalització del comerç americà. El 1765 s’autoritza el comerç amb Amèrica a nombrosos ports espanyols.

El comerç amb Amèrica era positiu ja que Espanya exportava manufactures i importava metalls preciosos i aliments. Aquest comerç va créixer al llarg del segle i augmentà el pes de les manufactures espanyoles.