Economia del Desenvolupament: Models i Factors Clau

L'Economia Política del Desenvolupament

1. El Model de Harrod-Domar

La hipòtesi fonamental d'aquest model és que el creixement de l'ingrés agregat (Y) és proporcional al percentatge de l'ingrés Y que es dedica a la inversió, és a dir, a la despesa en béns de capital com ara màquines, plantes, edificis, etc.

Com que, a llarg termini, inversió i estalvi han de ser iguals, això dóna una gran importància a l'estalvi.

L'ingrés agregat no depèn (directament) del consum (tot i que es podria argumentar que en depèn indirectament en la mesura que un increment del consum redueixi la inversió). La inversió augmenta la capacitat futura, i el consum, no.

Tanmateix, una de les primeres objeccions al model de Harrod-Domar era que la taxa d'estalvi no és una variable constant, sinó que està determinada pel mateix procés de desenvolupament. En altres paraules, el nivell d'estalvi i, per tant, els esforços d'inversió depenen del nivell mitjà d'ingressos del país, de manera que les economies pobres tenen poques possibilitats d'incrementar significativament la inversió.

En general, les crítiques més contundents a la teoria han girat entorn de la idea que les variables que prediuen les taxes de creixement podrien estar influïdes alhora per la mateixa dinàmica del creixement.

Conclusions del model:

• L'augment de l'ingrés agregat creix amb la taxa d'estalvi i el rendiment del capital (K), i disminueix amb la taxa de depreciació. Per càpita, disminueix també amb el creixement de la població.
• En teoria, una economia podria créixer sostingudament si tingués una taxa d'estalvi prou gran.
• L'economia també podria créixer sense parar si té una taxa d'estalvi molt baixa.

2. Model de Solow

Els augments del capital, si es mantenen constants els altres factors, generen un increment cada vegada més reduït de la producció a mesura que aquest augmenta. Quan hi ha escassetat de capital en l'economia, una ampliació de l'estoc de capital condueix a un creixement elevat de la producció. Quan l'economia disposa de capital abundant, els increments d'aquest es tradueixen en augments de la producció més petits.

El concepte dels rendiments constants a escala ens diu que quan incrementem el nombre de treballadors i la quantitat de capital per un factor positiu, la producció augmenta en la mateixa proporció.

Les conclusions del model són:

3. Evidència Empírica

La idea de la convergència absoluta, segons la qual els països més endarrerits econòmicament haurien de créixer més ràpidament que aquells que tenen nivells de desenvolupament més alts, és rebutjada.

Encara que això no afecta la hipòtesi de Solow, segons la qual les economies s'aproximen a llarg termini en els seus nivells d'equilibri, aquests valors (taxa d'estalvi, creixement de població i progrés tecnològic) d'equilibri poden variar entre països, de manera que no sempre es pot esperar que dues nacions qualssevol tendeixin cap a un nivell semblant de desenvolupament econòmic. Aquest argument ens porta a la noció de convergència condicionada.

4. Institucions, Drets de Propietat i Creixement

Les institucions essencials per al desenvolupament, d'acord amb el precursor més cèlebre de l'enfocament de la nova economia institucional, Douglas North, són aquelles que protegeixen els drets de propietat i que garanteixen el compliment dels contractes.

Els països governats per monarques o dictadors absoluts, a causa d'una inseguretat econòmica més elevada, tindran un potencial de creixement més baix que el de les monarquies constitucionals o règims caracteritzats per un equilibri de poder entre l'assemblea i el govern.

Donat que el govern sempre estarà millor expropiant, l'estratègia de no expropiar pot ser eliminada. Ara bé: si els inversors poden anticipar que el govern expropiarà, per a ells ara resultarà clar que és millor no invertir que invertir, per la qual cosa, donat que poden anticipar la conducta del govern, optaran per no invertir.

5. Condicions Geogràfiques i Creixement Econòmic

Clima: Donat que les variables geogràfiques, com el clima o la latitud, a penes varien en el temps, les diferències en PIB haurien de perdurar en el temps.

Segons el que indiquen les dades, l'ingrés mitjà dels països tendeix a créixer a mesura que aquests s'allunyen de l'equador. Els territoris a dins de l'àrea tropical mostren un PIB per capita molt més baix que el de les àrees temperades amb latituds més altes (com Europa occidental, Amèrica del Nord, nord-est asiàtic, el con sud de Llatinoamèrica i Oceania).

Antigues colònies europees: L'evolució de les excolònies europees a Amèrica representa una dada important contra aquesta teoria, donat que els països més desenvolupats inicialment (alguns països d'Amèrica del Sud, com ara Perú) són ara considerablement menys evolucionats que els països inicialment menys desenvolupats (com és el cas dels Estats Units i del Canadà). L'argument exposat és que aquesta evolució diferent, si bé contradiu les tesis de les teories de la geografia, es pot explicar si es centra l'atenció en les teories institucionals, les quals sí que poden variar al llarg del temps. En concret, la diferent evolució es pot explicar si es centra l'atenció en el caràcter més extractiu o més democràtic de les institucions, i en el grau d'igualtat afavorit per aquestes institucions.

Condicions ecològiques: La incidència més elevada de malalties difícils de controlar, com ara la malària o la febre groga, en climes tropicals redueix les possibilitats de creixement d'aquestes zones. Els resultats en l'esperança de vida i la mortalitat infantil són millors a les zones temperades fins i tot després de ser controlats pel nivell d'ingrés mitjà en l'economia. La propagació de les malalties infeccioses també és un fet important. La incidència més elevada de malalties difícils de controlar, com ara la malària o la febre groga, en climes tropicals redueix les possibilitats de creixement d'aquestes zones. Regions pobres amb una població indígena reduïda i dispersa, per exemple els EUA, el Canadà, Nova Zelanda o Austràlia, oferien condicions ecològiques més bones per a contenir malalties especialment perilloses per als europeus.

3 tipus de colònies al Nou Món:

1. Territoris amb terres i clima aptes per a conrear sucre i cotó (Barbados, Cuba, Santo Domingo o Brasil). Grans plantacions treballades per esclaus provinents de l'Àfrica mitjançant el mercat internacional.
2. Colònies amb molts recursos minerals i molta població indígena. Incloïa les d'origen espanyol, com Mèxic i el Perú. Es van dur a terme polítiques de distribució de la terra, dels recursos i de la força de treball nativa entre uns quants colonitzadors, cosa que va donar lloc a latifundis i comandes a gran escala.
3. Colònies amb poca població indígena i clima favorable al conreu de gra i ramaderia. Territoris d'Amèrica del Nord: els Estats Units i el Canadà. Habitants eren majoritàriament d'origen europeu; actuaven com a petits propietaris, de manera que la població era més homogènia i la distribució de la riquesa més igualitària.

Les condicions de desigualtat condicionaven el seu disseny institucional posterior:

1. En les dues primeres categories de colònies, la desigualtat extrema va contribuir a ordenar un marc politicoinstitucional, promogut per les elits, que assignava el poder de manera asimètrica entre els ciutadans, a favor dels membres dels grups més opulents, que actuaven en benefici propi.
2. El curs de les institucions i de l'economia va ser més igualitari a les colònies que partien amb un grau de desigualtat més baix. Aquí l'evolució institucional va ser més democràtica i les actuacions polítiques no distribuïen d'una manera tan asimètrica les oportunitats econòmiques.

Un altre exemple de l'efecte de les institucions en la distribució de les dotacions productives entre els ciutadans és la política d'educació. L'expansió de l'educació pública, a més de tenir un impacte directe sobre el creixement per la mateixa acumulació de capital humà, és crucial per a determinar qui es beneficia del progrés econòmic.

6. Democràcies, Dictadures i Creixement Econòmic