Dziga Vertov i Robert Flaherty: Pioners del Cinema Documental

Dziga Vertov i Robert Flaherty: Pioners del Cinema Documental

Robert Joseph Flaherty

Cineasta nord-americà que va dirigir i va produir el primer documental de la història del cinema, Nanuk, l'esquimal (1922). Va haver de rodar dues vegades, després de perdre tot el material rodat durant anys en un incendi al laboratori. Aquest accident li va obrir els ulls i va decidir no limitar-se a registrar la realitat, per passar a intervenir-hi més activament, creant, a partir de materials reals, una narració complexa. Flaherty asseia així les bases d'un cinema documental molt allunyat del que posteriorment s'ha vingut a considerar documental: el reportatge televisiu. Les seves posteriors pel·lícules van aprofundir en aquesta forma de treballar i de concebre el cinema documental, més com una visió personal de l'autor que com un retrat objectiu de la realitat. Es coneix com l'inventor de la docufiction (docudrama).

Dziga Vértov

Precursor del documental periodístic. Molt abans de dedicar-se al cinema, va treballar el so i la ràdio, experimentant amb collages sonors, a la recerca d'un muntatge no necessàriament objectiu ni realista. La seva pel·lícula més cèlebre, L'home de la càmera, parteix de la idea de recollir "la vida d'improvís", i suposa un dels cims de la cinematografia mundial per la seva experimentació formal, el seu muntatge accelerat i el seu moviment del plànol i no dins del pla, com venia sent habitual. La pel·lícula, rodada en diferents ciutats, recrea un dia en la vida d'un càmera que recorre la ciutat a la recerca d'imatges. A més de ser una de les primeres pel·lícules sense intertítols, és la primera a desvetllar el procés de creació de la mateixa pel·lícula, en mostrar la muntadora triant, tallant i muntant plans, posant en relleu que, tal com defensava Vertov, l'objectivitat no existeix, almenys en el cinema. Va promulgar la teoria del "cinema ull", en què la càmera mostra el que l'ull no veu, per la qual cosa va experimentar en diverses ocasions amb la velocitat de la cinta i les posicions de la càmera, perseguint el que l'ull no podia veure. Va exercir una influència decisiva en l'estil i els mètodes de la majoria dels documentals televisius i periodístics. També és considerat com un dels pares de l'anomenat «cinema verité».