El Dubte Metòdic de Descartes: Veritat Indubtable i Distinció Ment-Cos

El Dubte Metòdic: La Recerca de la Veritat Indubtable

El dubte metòdic, proposat per Descartes, és una estratègia de recerca que busca establir una veritat fonamental i indubtable com a punt de partida del coneixement. Es tracta d'un dubte hiperbòlic, que considera fals tot allò sobre el qual es pugui tenir el més mínim dubte.

Arguments per al Dubte

Descartes utilitza diversos arguments per justificar aquest dubte radical:

• L'error perceptiu: Els nostres sentits ens enganyen ocasionalment.
• L'argument del somni: No tenim criteris clars per distingir la vigília del somni.
• L'argument del Geni Maligne (present a les Meditacions Metafísiques): Una entitat poderosa podria estar enganyant-nos constantment.

A conseqüència d'aquests arguments, Descartes dubta de:

• La informació sensorial.
• L'existència del món exterior.
• La validesa dels raonaments lògics i matemàtics.

La Veritat Indubtable: "Penso, per tant existeixo"

Malgrat aquest dubte universal, Descartes arriba a una veritat indubtable: "Penso, per tant existeixo" (cogito, ergo sum). Aquesta és la primera veritat i el fonament de la seva metafísica.

Consideracions Importants sobre el Cogito

• Es formula necessàriament en primera persona ("jo penso, jo sóc") per assegurar la certesa.
• "Pensar" inclou qualsevol activitat mental conscient: imaginar, raonar, dubtar, deduir, sentir, etc.
• No és una deducció lògica (pensar implica existir), sinó una intuïció immediata.
• Només implica la meva existència en tant que ésser pensant (res cogitans), no la meva existència física.
• El fonament del cogito és el caràcter autoconscient de la ment.
• Implica que tot objecte de coneixement i percepció és immanent al subjecte, trencant amb el realisme directe clàssic i introduint el subjectivisme gnoseològic.
• El cogito garanteix el fet de pensar, però no necessàriament la veritat del contingut dels meus pensaments, la qual cosa, en principi, podria conduir al solipsisme.

La Distinció Ment-Cos

A partir del cogito, Descartes estableix una clara distinció entre la ment i el cos:

• Puc imaginar que el meu cos, el món i l'espai no existeixen, però no puc deixar de pensar.
• Si deixo de pensar, deixaria d'existir.
• Per tant, el pensament (la ment, res cogitans) no depèn de res físic; és una substància que pot existir per si mateixa i la seva essència és pensar.
• Les qualitats del món físic (extensió, moviment) no es poden aplicar a la ment. Aquest és un argument típicament racionalista: de la independència conceptual se'n deriva la independència ontològica.

El Problema de Déu en el Sistema Cartesià

Descartes no era ateu, però la seva concepció de Déu difereix de la religió tradicional. Podem defensar tres tesis sobre el seu pensament respecte a Déu:

1. Déu com a Creador de les Veritats Matemàtiques

Déu, en la seva omnipotència, podria haver creat les veritats matemàtiques de manera diferent. No obstant això, un cop establertes, aquestes veritats esdevenen idees innates i inalterables per a nosaltres.

2. El Déu de la Raó

Al Discurs del Mètode, Descartes distingeix entre el Déu de la tradició (dubtable) i el Déu de la raó (indubtable), que es revela un cop establerta la certesa del cogito.

3. Déu i l'Autonomia de la Raó

Déu no és la "clau de volta" del sistema cartesià; aquesta clau resideix en l'autonomia i autosuficiència de la raó. Tanmateix, Déu representa la millor demostració d'aquesta autosuficiència: la raó és tan perfecta que pot concebre la idea de Déu. S'estableix així un doble moviment: el cogito garanteix l'existència de Déu, i Déu, a la vegada, garanteix la fiabilitat del cogito i la possibilitat de coneixement del món exterior. Descartes va trobar dificultats per defensar aquesta hipòtesi de manera sòlida.