El Dubte Metòdic i el Cogito Ergo Sum de Descartes: Anàlisi i Significat

El Dubte Metòdic

Descartes dubtava de tot allò que fos possible dubtar i considerava falsa qualsevol afirmació sobre la qual pogués tenir el més mínim dubte. No perquè fos necessàriament falsa, sinó perquè no tenia la certesa que fos vertadera.

• De la primera cosa que s'ha de dubtar és dels nostres sentits, perquè ens enganyen constantment. Això no vol dir que tota la informació sensorial sigui falsa, però sí que podem dubtar de la seva veracitat (pot haver-hi distorsions, efectes òptics o, fins i tot, podria ser tot un somni).
• De la segona cosa de la qual s'ha de dubtar és de la realitat que ens envolta, del món extern. Si dubtem dels sentits, que són la nostra única referència del món, hem de dubtar del món mateix.
• També puc dubtar del propi coneixement, de tot allò que he après d'un món dubtós que percebo a través d'uns sentits dubtosos.
• De la mateixa manera que he de dubtar del coneixement adquirit pel meu compte, puc dubtar de la meva raó. Puc equivocar-me raonant o fent càlculs, i podria ser que un geni maligne (per improbable que sigui) m'estigués enganyant. Per tant, puc dubtar.

Descartes no és un escèptic. Un escèptic creu que no podem assolir cap tipus de coneixement (dubtar de tot és la seva finalitat). En canvi, Descartes utilitza el dubte com a punt de partida per assolir el coneixement.

Per a Descartes, el dubte té quatre característiques: és teòric (dubte especulatiu i teòric), és universal (s'ha de dubtar de tot el que sigui possible), és metòdic (és ordenat i segueix unes passes determinades) i és provisional (es deixa de dubtar quan determinem que allò del que dubtàvem és cert). El dubte és una eina per arribar al coneixement amb una funció clara. El punt de partida és que Descartes dubta per posar en qüestió tot allò que ha après o que li han ensenyat.

Cogito Ergo Sum

Si seguim dubtant, el resultat és una única i valuosa certesa absoluta: hi ha un jo que dubta i que, per tant, pensa. Si dubtem radicalment, descobrim una certesa que ningú ens podria fer qüestionar perquè és ferma. Cogito, ergo sum: penso, llavors existeixo. Dubtar és una acció mental que requereix un subjecte. No sé si el pensament objecte del meu dubte és real o no, però resulta innegable que el simple fet de demanar-m'ho i dubtar implica l'existència d'un jo pensant.

El pensament no és la causa de l'existència, sinó la seva demostració. No podria pensar i no existir, però això no vol dir que no pensar sigui equivalent a no existir.

Es tracta d'una intuïció. La meva ment pot acceptar sense cap impediment ni trava la veritat que expressa. És una intuïció immediata perquè es tracta d'una idea clara i distinta. No necessito pensar o raonar per acceptar aquesta veritat immutable, perquè és una veritat que no podria deixar de ser-ho mai. Aquesta intuïció compleix, doncs, el requisit exigit en la primera passa del mètode: és una idea clara i distinta. És la primera evidència que el mètode ens exigia.

El Descobriment del Jo com a Substància Pensant (Res Cogitans)

El més sorprenent del cogito és, a més, que és una veritat clara i distinta que no ha sortit d'enlloc més que de la meva pròpia ment. No és el món físic, no és l'experiència de res el que fa que sigui tan clara. Són les pròpies regles lògiques de la meva ment les que m'impedirien acceptar que no fos veritat. És una veritat absoluta a la qual he arribat per pura introspecció, sense sortir al món ni fora de mi. La veritat de Descartes no prové de l'exterior, sinó de la pròpia consciència. Això significa, a més, que abans de demostrar la meva existència corporal, puc demostrar únicament la meva existència com a substància pensant.

El que ha fet Descartes és introduir el jo en el procés del coneixement. Fins a aquest moment, en filosofia, el que es cercava era l'essència de la realitat, què és el que existeix. Descartes inverteix els termes i es demana com puc jo conèixer el que existeix i què passa si dubto de l'existència de tot el que existeix. El que passa, ja ho hem vist, és que el jo pensant que sóc adquireix un protagonisme inusitat, perquè, com veurem ara, la resta de la realitat se'n derivarà.

Hauríem d'aclarir què vol dir que existeixo. Descartes utilitza lògicament la terminologia escolàstica, que és, com sabeu, aristotèlica. La substància era, per a Aristòtil, tot allò que existia sense necessitar res més per existir, i jo podia entendre-la com una entitat independent de forma clara. Tot aquell ésser del qual puc predicar atributs i accidents. El sum de Descartes significa que sóc una substància, una cosa (utilitzem l'expressió llatina res). Ara bé, una vegada provada la meva existència, quin tipus de res sóc? Què em defineix com a substància? Quin és el meu atribut essencial? Com que només puc dir de mi, de moment, que sóc un jo que pensa, cal acceptar que el pensament és el meu atribut essencial. Sóc res cogitans (substància pensant) perquè la meva primera essència és mental. El pensament és l'atribut essencial de la substància que sóc perquè, ben mirat, és l'únic atribut del qual no em puc desprendre. No es pot separar de mi el meu pensament perquè, en el moment que ho faci, jo deixo d'existir com a jo.

Les Idees

Si penso, penso en alguna cosa. La ment té idees, i igual que amb la idea del jo, per a demostrar-les cal sortir fora de mi.

Aquestes idees les tinc sempre, m'han vingut de fora o les he creades jo. Per a Descartes, doncs, les idees poden ser de tres tipus: innates (es presenten a la meva ment de forma clara i no necessiten demostració perquè són evidents), adventícies (provenen de la meva experiència sensible) i factícies (elaborades per la meva imaginació a partir d'altres idees; per això no podem acceptar-les com a vertaderes, ja que hem posat en qüestió la informació sensorial).

El descobriment del cogito (el jo) com a idea innata és fonamental, ja que a partir d'ell puc començar a deduir la resta de la realitat.