El Dubte Cartesià: La Recerca de la Certesa en la Filosofia

El Dubte Cartesià: La Recerca de la Certesa

La Primera Meditació: Qüestionant les Veritats Admeses

El dubte cartesià és una crítica radical a totes les opinions prèviament acceptades com a vertaderes. Aquesta crítica, però, es fa amb l’objectiu de trobar quelcom indubtable, una certesa a partir de la qual reconstruir sòlidament el sistema del saber. Respon més a un desig de certesa que de veritat.

Descartes explica que des de la seva infantesa havia admès com a veritables una sèrie d'opinions falses. En qüestionar aquests principis, no per lleugeresa sinó per raons sòlides, s'ha d'alliberar d'antics prejudicis. Per això, no cal demostrar que tots siguin falsos, sinó que n'hi ha prou amb trobar, en cada un, raons per dubtar-ne. També exposa les raons per les quals podem dubtar en general de totes les coses, i en particular de les materials. Ens insta a acostumar el nostre esperit a deslligar-se dels sentits, ja que tot el que es té per veritable i segur s'ha après d'ells. L'experiència demostra que els sentits poden enganyar-nos, tot i que també ens mostren coses de les quals no es pot raonablement dubtar.

Descartes utilitza l'analogia del somni: és difícil distingir el somni de la vigília. Tot i que el que es veu en els somnis sigui una il·lusió, aquesta ha d'estar basada en realitats, ja que no podem inventar alguna cosa totalment nova sense que hagi estat vista o sigui el resultat d'una barreja i composició de parts diferents. Afegeix que, encara que algú pogués crear alguna cosa completament nova, els colors que la componguin serien veritables (veritat absoluta).

Per a Descartes, les ciències que depenen de la consideració de les coses compostes (física, astronomia, medicina) són dubtoses i incertes. En canvi, les que tracten coses simples i generals (aritmètica, geometria), sense preocupar-se de si existeixen o no en la naturalesa, contenen una veritat que preval. Per exemple, el fet d'estar adormit o despert no canvia la veritat que dos més tres sumen cinc, o que un quadrat té quatre costats.

Tot i això, Descartes planteja la possibilitat d'un "geni maligne" que li faci equivocar-se sempre en aquests càlculs. Afegeix que potser alguns preferiran negar l'existència d'aquest "geni" a creure que totes les altres coses són incertes.

En aquesta primera meditació, Descartes es proposa qüestionar tot el que abans creia veritable. A partir de llavors, si troba alguna cosa certa i segura en les ciències, s'abstindrà de donar-li crèdit fins a tenir-ne una certesa absoluta, a través de la meditació i el coneixement.

La Segona Meditació: El Cogito i l'Existència del Jo

Després de qüestionar tots els seus coneixements previs, Descartes busca reconstruir-los sobre una base més sòlida. Aplica el dubte a la pròpia dubte, trobant un element que hi preval: "Si dubto que dubto, puc tenir la certesa que estic dubtant; la qual cosa implica necessàriament que estic pensant; i si estic pensant, és indubtable que estic existint." Així arriba a la conclusió que si pensa, existeix, sent aquesta la primera veritat absoluta: "Cogito ergo sum" (penso, per tant existeixo).

Descartes demostra l'existència de l'esperit, distingint-lo del cos. El cos és divisible, mentre que l'esperit (ànima) és indivisible. Ambdues naturaleses no només són diverses, sinó fins i tot contràries. El cos és el mitjà que l'ànima utilitza per interactuar amb el món material creat per Déu.

El contingut immediat del pensament és la realitat existencial del subjecte pensant: el dubte pot afectar tots els continguts del pensament, però no pot afectar el "jo" on aquests continguts són. Intuïm l'existència d'un "jo" l'essència del qual és ser pensament. Però per a això, les idees han de ser simples, ja que només del simple hi ha veritable intuïció. La resta del coneixement és deducció.

Descartes desenvolupa la idea que una cosa engendra una altra cosa, i per això concep l'existència d'un Déu perfecte i infinit. Nosaltres som éssers creats per ell, i per això podem tenir idees sobre l'infinit i l'immortal. Descartes afirma tenir la idea de Déu abans que la de si mateix, ja que Déu té més realitat i perfecció. Per sentir-se imperfecte, ha de sentir alguna cosa més perfecta amb què comparar-se.