Dualisme vs Hilemorfisme: L'Ésser Humà segons Plató i Aristòtil

Introducció a les Antropologies de Plató i Aristòtil

Les antropologies de Plató i Aristòtil ofereixen dues perspectives molt diferents sobre la naturalesa de l'ésser humà, el seu coneixement i la seva felicitat. Aquestes visions es basen en les seves doctrines sobre l'ànima, la seva relació amb el cos, la virtut i l’essència humana.

Mentre Plató adopta una postura dualista, separant l’ànima del cos, Aristòtil proposa una concepció hilemòrfica, on ànima i cos formen una unitat indissoluble. L’anàlisi de les seves doctrines ens permet entendre com aquestes diferències fonamentals influeixen en la seva visió de la felicitat i la vida humana.

La Concepció de l'Ànima: Dualisme i Hilemorfisme

Plató: L'Ànima com a Entitat Immaterial i Eterna

Plató creu que l’ànima és una entitat immaterial i eterna que preexisteix al cos i sobreviu després de la mort. Segons la seva teoria dualista, l’ànima s’uneix al cos material com si fos una presó, ja que el cos és mutable, corrupte i enganyós.

L’ànima, per tant, és la part superior de l'ésser humà, capaç de conèixer la veritat i les idees immutables a través de la raó. Plató divideix l’ànima en tres parts:

• La part racional (que ha de governar).
• La part irascible (afectiva o de l'esperit).
• La part apetitiva (dels desitjos).

La part racional és la que ens connecta amb el món de les idees, i és la que permet que l'ànima s'alliberi de la influència del cos.

Aristòtil: L'Ànima com a Forma del Cos (Hilemorfisme)

En canvi, Aristòtil refusa la separació entre ànima i cos. En la seva teoria hilemòrfica, l'ànima és la forma del cos. En lloc de veure l’ànima com una substància independent, Aristòtil l’entén com la causa formal d’un cos viu. Així, l’ànima no és separable, sinó que existeix com un principi intern que organitza i dirigeix les funcions vitals del cos.

Aristòtil també divideix l’ànima en tres parts, però les interpreta de manera diferent i jeràrquica:

• La part vegetativa (regula funcions bàsiques com la nutrició).
• La part sensitiva (responsable de la percepció i el desig).
• La part racional (exclusiva de l'ésser humà, permet la deliberació i la raó pràctica).

Aquesta divisió permet una visió més integrada i immanent de l’ànima i el cos, en què ambdues parts formen una unitat essencial per a la vida humana.

La Virtut i la Realització de l'Essència Humana

La Virtut Platònica: Coneixement i Perfecció de l'Ànima

Per a Plató, la virtut és la perfecció de l’ànima, i la seva realització es produeix quan cada part de l'ànima compleix la seva funció de manera adequada. L'ànima ha de ser governada per la raó, i quan aquesta domina les parts irascible i apetitiva, l'individu actua de manera justa.

La virtut platònica està vinculada al coneixement de les idees. Només mitjançant la raó i la contemplació de les veritats absolutes es pot aconseguir la perfecció de l'ànima. Les virtuts cardinals són:

• Saviesa (Raó)
• Coratge (Irascible)
• Temperança (Apetitiva)
• Justícia (Harmonia de les tres parts)

Aquesta realització només és possible en una societat on els filòsofs, aquells que coneixen les idees, governen.

La Virtut Aristotèlica: L'Hàbit i el Just Punt Mitjà

En canvi, Aristòtil considera la virtut com la realització de la nostra essència humana, que es troba en la capacitat de viure de manera racional i de conformar-nos amb la raó pràctica. La virtut no és un coneixement abstracte de les idees, sinó una disposició adquirida a través de l'hàbit i l'experiència.

Aristòtil defensa la teoria del just punt mitjà, on la virtut es troba entre dos extrems viciosos (per exemple, la valentia és la virtut entre la covardia i la temeritat). L'essència humana es realitza en el desenvolupament de les virtuts, que són condicions necessàries per aconseguir la felicitat (eudaimonia). Això implica un procés actiu, on l'individu ha de deliberar i triar actuacions virtuoses en la vida quotidiana.

La Felicitat (Eudaimonia) en Plató i Aristòtil

Plató: Felicitat com a Contemplació i Coneixement Pur

Per a Plató, la felicitat és el resultat del coneixement de les idees. Només mitjançant la raó es pot accedir a la veritable realitat, i és aquest coneixement el que allibera l’ànima de les limitacions del cos i del món sensible. La felicitat és un estat de contemplació i coneixement pur, més que una condició pràctica o emocional.

Això es reflecteix en la seva visió de la societat ideal, on els filòsofs són els encarregats de governar, ja que només ells poden entendre la veritat última de les idees i proporcionar justícia i harmonia al conjunt social.

Aristòtil: Felicitat com a Vida Activa i Exercici de la Virtut

Aristòtil, d’altra banda, no veu la felicitat com una experiència contemplativa, sinó com una vida activa basada en l'exercici de les virtuts. La felicitat és el resultat de viure de manera racional i virtuosament en una comunitat.

Aristòtil creu que l'ésser humà és un «animal polític», i la seva felicitat només es pot aconseguir en una societat justament ordenada, on l'individu pot desenvolupar-se completament. Això implica un equilibri entre les necessitats individuals i les del conjunt social, on la felicitat és un procés constant d’acció i reflexió pràctica.

Conclusió: Diferències i Punts en Comú

En conclusió, les antropologies de Plató i Aristòtil ofereixen visions molt diferents sobre l’ésser humà. Plató, amb la seva visió dualista, concep l’ànima com una entitat separada que busca la felicitat a través del coneixement de les idees. Aristòtil, amb la seva teoria hilemòrfica, entén l’ànima com una part indissoluble del cos i defensa que la felicitat es troba en la vida activa i la pràctica de les virtuts.

Malgrat les diferències, ambdós pensadors coincideixen en la importància de la raó i la virtut per a una vida plena, tot i que per a Plató això es tradueix en la contemplació de les veritats eternes, mentre que per a Aristòtil es fonamenta en l’acció pràctica i l’equilibri de les virtuts.