Dualisme i Monisme: Explorant la Naturalesa de l'Ésser Humà

Introducció: La Recerca de l'Essència Humana

Al llarg del temps, els nostres intents d'autoexploració ens han interessat en la recerca de l'essència humana, de la nostra condició, d'allò que som i que ens diferencia dels altres éssers. Hem après que el que ens caracteritza és la complexitat. Però, respecte a la nostra estructura humana, hi ha gent que es pregunta si som tan sols un cos material o tenim una ànima espiritual. La religió i la ciència formen part d'aquesta qüestió. Per una banda, hi tenim el cos, component material i part sensible, i l'ànima, que és la part espiritual i intangible que es relaciona amb el cos i que junts formen el nostre ésser. Però, tot i així, són substàncies diferents.

Dualisme: Cos i Ànima com a Entitats Separades

D'aquesta manera, existeix la concepció anomenada "dualisme", que constitueix una de les teories més influents i la que més s'apropa a la mentalitat humana, defensada per moltes religions. La primera concepció dualista ens arriba de la religió òrfica. Segons l'orfisme, els humans estem constituïts per una ànima immaterial i immortal que s'uneix per accident a un cos material i mortal (reencarnació). Per altra banda, hi ha Plató, que tracta de dues realitats de naturalesa oposada que no poden casar del tot. La doctrina platònica diu que el cos i l'ànima constitueixen dos pols oposats i irreconciliables. El cos representa la sensualitat que ens esclavitza i l'ànima la racionalitat que es allibera de les passions. Aquest dualisme va ser molt ben rebut pel cristianisme, especialment per l'obra de Sant Agustí. Però una altra visió dualista, menys religiosa i més filosòfica, ens la proporciona el filòsof Descartes. El dualisme cartesià és més matisat que el platònic: cos i ànima per a ell són substàncies diferents, inclús independents. Identifica l'ànima amb la raó o el pensament i el cos amb la matèria inerta.

Ni l'ànima necessita el cos per a pensar, ni el cos l'ànima per existir. Davant de les dificultats del dualisme al tenir que explicar la relació entre les substàncies, alguns filòsofs van començar a plantejar-se que, en comptes d'estar formats per dos substàncies diferents, potser érem una sola entitat que comprèn el cos i l'ànima. Aquesta concepció que redueix l'ésser humà a una única substància s'anomena monisme, que pot ser materialista si parlem d'alguna cosa material o espiritualista si del que parlem és mental.

Monisme: La Unitat de Cos i Ment

Segons el monisme materialista, no som altra cosa que un cos material i tota la nostra vida psíquica es redueix a una xarxa de processos físics. Demòcrit ho afirma i el seu seguidor Epicur nega l'existència de l'ànima immortal i immaterial. Al llarg del segle XVIII, La Mettrie afirma que l'ésser humà és tan sols un complex organisme format per músculs i ossos, per tant, el cervell és el que pensa, rep i sent. Berkeley defensa una posició radicalment oposada: per a ell, això que anomenem cos no té una existència independent de la ment, no existeix si no és "en" o "per a una ment", del que neix la concepció del mentalisme.

Conclusió: La Preeminència de la Ment

És ben clar que tot el que existeix són les ments i les nostres idees. De fet, podem pensar-nos existint sense cos, però en cap cas podem pensar-nos existint sense ment, perquè per a pensar requereix fer ús de la ment. Per aquesta raó, existim només en tant que percebem o que som percebuts per algú o alguna cosa.