Dualisme Cartesià: Res Cogitans, Res Extensa i Res Infinita

El Dualisme Cartesià: Les Tres Substàncies de Descartes

Res Cogitans (Jo Pensant)

• Res Cogitans (Jo Pensant)
• Context històric: En el Barroc, tot semblava canviant, relatiu i difícil de conèixer amb seguretat. La ciència avançava, però havia de lluitar contra tradicions i prejudicis. Descartes aplica el dubte metòdic: dubta de tot el que semblava segur, els sentits, les matemàtiques i el món exterior. Busca un punt de partida segur que serveixi per reconstruir tot el coneixement. Així descobreix que hi ha una cosa de la qual no pot dubtar: que pensa.
• Què és: Substància pensant, el jo mateix en tant que pensa, dubta, imagina o sent. La seva essència és el pensament. La frase “Cogito, ergo sum” reflecteix que aquesta és la primera veritat indubtable i que no depèn de res més per existir. La *res cogitans* és autosuficient en el fet de pensar, però no garanteix per si mateixa la veritat de les idees; per això és necessària la *res infinita*.
• Res Infinita: Després del *cogito*, Descartes té un problema: com podem saber que les idees són vertaderes i no enganyoses? La resposta apareix en la 3a i 4a meditació: Déu existeix, és perfecte i no enganya. Gràcies a la *res infinita*, podem confiar que les idees clares i distintes que percep la *res cogitans* són veraces.
• Res Extensa: La ment percep i coneix la matèria, però no és el mateix que la matèria. La *res extensa* només existeix com a objecte de coneixement per a la ment; sense *res cogitans*, el cos i el món material no tindrien sentit. Així, la *res cogitans* és el pont entre la matèria i la veritat, interpretant el que percebem i aplicant la raó i la deducció per entendre el món.

Res Extensa (Matèria)

• Res Extensa (Matèria)
• Context històric: Durant el Barroc, la ciència moderna comença a explicar el món amb matemàtiques i lleis naturals, però encara hi havia molta inseguretat i desconfiança. La matèria semblava canviant, i els sentits podien enganyar. Descartes defineix la *res extensa* per donar una base segura a la realitat física, explicant que la matèria existeix objectivament i té propietats mesurables: ocupa espai, té forma, mida i es mou segons lleis matemàtiques.
• Què és: És la substància material, tot allò que ocupa espai: cossos, objectes i l’univers. La seva essència és l'extensió, i tot el que es pot mesurar, moure i observar forma part d’aquesta substància. La *res extensa* no pensa; només existeix de manera objectiva i funciona segons les lleis de la natura.
• Res Cogitans: La *res extensa* només pot ser coneguda a través de la ment. Els sentits perceben cossos, però és la *res cogitans* qui interpreta percepcions i aplica la raó per entendre la matèria. Sense *res cogitans*, els objectes existents serien irreconeixibles per a nosaltres; no podríem distingir-los ni comprendre’ls. Així, la ment és la que dóna significat i coneixement al món material.
• Res Infinita: La matèria és fiable i existeix objectivament perquè Déu és perfecte i no enganya. La confiança en els sentits, en les matemàtiques i en les lleis naturals depèn de la *res infinita*, que garanteix que el món exterior és real i segueix un ordre. Sense Déu, tot el que percebem podria ser una il·lusió.

Res Infinita (Déu)

• Res Infinita (Déu)
• Context històric: Durant el Barroc, Europa vivia una època d'inestabilitat i canvi constant, influenciada per Heràclit (“res no perdura”). Hi havia conflictes religiosos, guerres, i la ciència encara lluitava per afirmar-se contra el pensament aristotèlic i el pensament màgic. En aquest context, Descartes buscava una veritat absoluta i segura, un fonament que no es pogués posar en dubte. La *res infinita* apareix com a resposta a aquesta necessitat: Déu, com a ésser perfecte i infinit, garanteix que el coneixement humà no pot ser enganyat.
• Què és: La *res infinita* és Déu, ésser infinit, perfecte, immutable i bo. És la garantia última que les nostres idees clares i distintes són vertaderes. Sense aquest fonament, fins i tot la certesa del *cogito* podria ser qüestionada per un geni maligne o per la nostra limitació. Déu és la base del coneixement objectiu: tot allò que percebem com a clar i distint té validesa perquè Déu no enganya.
• Res Cogitans: Durant la 1a i 2a meditació, Descartes dubta de tot: els sentits i les matemàtiques podrien ser falses si existís un engany. Però descobreix que mentre pensa, existeix (*cogito ergo sum*). Aquesta existència i les idees que tenen claredat i distinció només són realment vertaderes gràcies a la bondat de Déu. És a dir, el jo pensant és segur, però la seva fiabilitat depèn de la *res infinita*. Sense Déu, no podríem saber si els nostres pensaments pensen la veritat.
• Res Extensa: En la 3a i 6a meditació, Descartes pregunta si el món material existeix de manera objectiva. Els sentits poden enganyar, però hi ha una inclinació natural a creure en la realitat exterior. Aquesta confiança no ve només del fet de percebre, sinó de la garantia divina: Déu, com a ésser infinit i perfecte, assegura que el món material existeix i funciona segons lleis matemàtiques. Sense *res infinita*, tot el que percebem podria ser una il·lusió.

Comparativa: Plató i Descartes

1. Coneixement (Epistemologia)

• Origen:
  • Plató (P): Raó i record de les Idees (fora del pensament).
  • Descartes (D): Raó i intuïcions innates (dins del pensament).
• Mètode:
  • P: Dialèctic, ascens cap a la veritat (Idea de Bé).
  • D: Dubte i deducció lògica.
• Sentits:
  • P: Enganyen, només els ideals són segurs.
  • D: Enganyen, només el pensament és segur.
• Matemàtiques:
  • P: Certes.
  • D: Es pot dubtar (hipòtesi del geni maligne).

2. Món i Déu (Ontologia)

• Món extern:
  • P: Real, no es dubta.
  • D: Es dubta; només el pensament és cert inicialment.
• Déu:
  • P: Demiürg que ordena, no crea del no-res.
  • D: Déu infinit i perfecte; crea el món del no-res.

3. Ànima i Cos (Antropologia)

• Ànima:
  • P: Immortal, reencarnable, font de coneixement.
  • D: Immortal, individual, substància pensant.
• Cos:
  • P: Obstacle, presó de l’ànima.
  • D: Independent, pot existir sense ànima (com a *res extensa*).
• Relació Ànima-Cos:
  • P: Tres parts de l’ànima (racional, irascible, concupiscible).
  • D: Glàndula pineal, problema sense resolució clara (interacció).