Dualisme anima-cos en la teoria antropològica de Plató

Teoria antropològica: Dualisme ànima-cos

Plató té una concepció dualista de l'ésser humà: la persona és un compost de cos i ànima. La seva unió és considerada purament accidental i sovint presentada com un càstig. L'ÀNIMA, que és immortal i immaterial, és el que constitueix el nostre “jo”, el nostre vertader ser. La funció pròpia i específica de l'ànima humana és el saber: ens permet cercar la veritat i arribar al coneixement de les Idees. El COS, en canvi, és material i mortal. Seguint els pitagòrics, Plató manté una concepció negativa del cos: és la presó de l'ànima, font constant de desitjos i conflictes i una càrrega que l'ànima ha de vèncer i dominar si vol arribar a la veritat i la virtut.

La mort és entesa per Plató com l'alliberament de l'ànima de la seva presó corporal i la filosofia podrà considerar-se en certa manera com una preparació per a la mort.

La immortalitat de l'ànima

Plató tracta el tema de l'ànima i la mort al diàleg “Fedó” on ens presenta diversos arguments o indicis en un intent de justificar la tesi de la immortalitat. Aquestes són les seves raons:

• El terme psiqué designa a allò que anima a tot ésser vivent, és el principi de vida. Ànima i mort són termes contradictoris; no té sentit parlar d'una ànima mortal com no en té parlar del foc fred.
• Si és cert que el coneixement és record o reminiscència, això implicaria que l'ànima té una existència anterior a aquesta vida terrenal.
• Segons el filòsof només pot morir el que és compost, el que té parts. Però l'ànima, que s'assembla a les Idees, és simple a més de immaterial i eterna.
• Argument ètic: no seria just que tot s'acabés amb la mort, ja que el dolent restaria lliure de la seva culpa i sense càstig i el bé no tindria la seva recompensa.

La tripartició de l'ànima

Plató afirmà en la seva maduresa que hi ha tres psiques diferenciades, cadascuna amb les seves funcions i virtuts pròpies. No queda clar si Plató parla de tres parts d'una mateixa ànima o de tres ànimes distintes. Possiblement, més que afirmar que hi ha tres ànimes es refereix a tres funcions o activitats de l'ànima.

• L'ànima apetitiva representa la part més terrenal i irracional de l'ànima i és la font del desig de plaers i béns materials. La seva virtut és la temprança o moderació que consisteix en dominar els desitjos i plaers.
• L'ànima irascible és el lloc de les emocions i els sentiments nobles i té com a virtut relacionada la valentia (andreía).
• L'ànima racional és la seu de la intel·ligència i té com a funcions el coneixement i el govern del cos. És la part divina i immortal de l'ésser humà i la virtut que li correspon és la de la saviesa.

La persona virtuosa, justa i equilibrada neix de l'harmonia entre les tres parts de l'ànima, quan cada una exerceix la virtut que li és pròpia. Això significa que l'ànima justa és aquella en què la part racional guia i domina les passions i els desitjos irracionals. Per aconseguir-ho el camí que proposa Plató és el del coneixement: el savi podrà governar la seva ànima i conduir-se rectament en la vida pública. En el diàleg “Fedre” Plató compara l'ànima amb un carro dirigit per un auriga, que representa la part racional, arrossegat per un cavall blanc i dòcil (part irascible) i per un altre negre i indomable (part apetitiva), que han de ser convenientment guiats per l'auriga. Mitjançant aquesta tripartició es podrien explicar dos aspectes de la psicologia humana: d'una banda l'existència de conflictes interns en el ser humà, és a dir, la lluita interior entre la raó, les passions i els desitjos. D'altra banda, aquesta divisió tripartida de l'ànima serveix a Plató per explicar l'existència de diferents naturaleses o tipus de persona, amb trets psicològics diferents: en uns domina la part racional, en altres l'apetitiva i en altres la irascible. Com veurem després, a l'estat ideal, cada classe de persona exercirà en la societat aquella funció que sigui més conforme a la seva naturalesa.