Drets de la Natura: Anàlisi Comparada i Debat Jurídic Global

Regulació dels Drets de la Natura: Equador i Bolívia

L'anàlisi comparada dels ordenaments jurídics de l'Equador i Bolívia revela que, tot i compartir una base filosòfica comuna arrelada en les cosmovisions indígenes i el concepte del "Bon Viure", han optat per vies tècniques diferents per a la incorporació dels Drets de la Natura en els seus sistemes legals.

El Model Equatorià: Constitucionalització Directa

En el cas de l'Equador, la Constitució del 2008 va marcar una fita històrica en realitzar un gir ecocèntric radical dins del propi text constitucional. A diferència de la tradició occidental, que veu la natura com un objecte d'apropiació o un recurs, la Constitució equatoriana reconeix explícitament la natura, o Pacha Mama, com a subjecte de drets.

Aquest reconeixement es troba codificat al Capítol Setè, on s'estableix que la natura té dret que es respecti integralment la seva existència i el manteniment i regeneració dels seus cicles vitals, estructura i processos evolutius. Un aspecte fonamental i diferenciador del model equatorià és el reconeixement del dret a la restauració, que s'entén com un dret independent de la indemnització que pugui correspondre als individus o col·lectius humans afectats. Així mateix, s'atorga una legitimació universal per a la seva defensa, permetent que qualsevol persona o comunitat pugui exigir a l'autoritat pública el compliment d'aquests drets. Aquest model integra la natura en el règim de desenvolupament sota el concepte del Sumak Kawsay (Bon Viure), buscant una harmonia entre l'ésser humà i el seu entorn.

El Model Bolivià: Desenvolupament Legislatiu

Per la seva banda, Bolívia presenta un model diferent. Si bé la Constitució del 2009 esmenta la "Pacha Mama" i es basa en principis ètico-morals com el Suma Qamaña (Viure Bé), el reconeixement explícit dels drets de la natura no es troba detallat en el catàleg de drets fonamentals del text constitucional amb la mateixa claredat que a l'Equador. La Constitució boliviana manté un llenguatge que reflecteix una tensió entre la protecció ambiental i la industrialització dels recursos naturals com a prioritat de l'Estat.

Per trobar el desenvolupament específic dels drets de la natura, cal acudir a la legislació de desenvolupament:

• Llei Núm. 071 de Drets de la Mare Terra (2010).
• Llei Núm. 300 Marc de la Mare Terra (2012).

En aquestes lleis, Bolívia defineix la Mare Terra com un "subjecte col·lectiu d'interès públic", una categoria jurídica innovadora que inclou tots els seus components, incloses les comunitats humanes. La Llei 071 enumera drets específics com el dret a la vida, a la diversitat de la vida, a l'aigua, a l'aire net, a l'equilibri, a la restauració i a viure lliure de contaminació.

Diferència Clau en la Jerarquia Normativa

La principal diferència es troba en la jerarquia normativa i l'enfocament: l'Equador constitucionalitza directament la subjectivitat de la natura, mentre que Bolívia ho fa principalment a través de lleis marc, tot mantenint una forta retòrica constitucional sobre el control estatal dels recursos naturals.

Argumentació Acadèmica: Bagni, Ito i Montini

En el seu estudi per al Comitè Econòmic i Social Europeu, els professors Bagni, Ito i Montini articulen una defensa sòlida dels Drets de la Natura, partint de la premissa que l'actual legislació ambiental ha fracassat. Argumenten que el dret ambiental actual, tant a nivell europeu com global, no ha aconseguit aturar la degradació ecològica perquè es limita a gestionar les externalitats negatives d'un sistema econòmic basat en el creixement infinit, sense qüestionar les causes estructurals del problema.

Proposta Central: L'Enfocament Ecosistèmic Integral

La seva proposta central és l'adopció d'un enfocament ecosistèmic integral. Aquest enfocament implica un canvi de paradigma on es reconegui que el sistema legal no pot anar en contra de les lleis físiques i biològiques de la Terra. Proposen una jerarquia de drets on els Drets de la Natura constitueixin la base fonamental de la qual emanen els drets humans i, en última instància, els drets econòmics.

Aquesta visió trenca amb el model de sostenibilitat de "tres cercles interseccionats" (societat, economia, medi ambient) per proposar un model de cercles concèntrics, on l'economia és un subsistema de la societat i ambdós depenen absolutament de la biosfera. Advocan per passar d'una concepció de drets "oposicionista" a una de "relacional", on l'interès superior és l'equilibri del Sistema Terra.

Respostes als Crítics

Pel que fa a les respostes als crítics, els autors s'enfronten a objeccions com les plantejades per Jan Darpö, qui qüestiona la necessitat d'atorgar personalitat jurídica a la natura. Bagni, Ito i Montini responen amb tres arguments clau:

1. Desequilibri de poder: Argumenten que els drets humans s'han demostrat insuficients per contrarestar el poder dels drets corporatius. Les corporacions tenen drets reconeguts i un gran poder financer, mentre que la natura, font de tota vida, és tractada com un objecte. Reconèixer els Drets de la Natura és necessari per corregir aquest desequilibri estructural i crear una igualtat d'armes jurídica.
2. Fonamentació científica: Rebutgen la idea que els Drets de la Natura siguin una construcció purament teòrica o esotèrica. Defensen que el reconeixement de la natura com a subjecte correspon a una evidència científica: els éssers humans formen part d'ecosistemes interdependents i no poden existir aïllats.
3. Transposició cultural: Davant la crítica que aquest és un concepte indígena no exportable a la tradició jurídica occidental, responen que l'enfocament ecosistèmic també està arrelat en la ciència occidental i en el pensament d'acadèmics occidentals com Thomas Berry. Per tant, és un punt de trobada necessari entre tradicions per afrontar la crisi global.

Crítica a la Llei 19/2022: Indeterminació i Antropocentrisme

La crítica del professor Alenza a la Llei 19/2022 se centra principalment en la indeterminació jurídica i la deficiència tècnica de la norma, una postura que troba un suport directe en el Vot Particular de la Sentència del Tribunal Constitucional 142/2024. Aquesta crítica s'articula en dos eixos fonamentals:

1. Indeterminació Jurídica i Inseguretat (Arts. 2 i 5)

El professor Alenza assenyala explícitament la "indeterminació del règim jurídic de la invalidesa" previst a l'article 5 de la Llei, el qual declara invàlid qualsevol acte que vulneri la norma. Aquesta crítica és compartida i ampliada pel Vot Particular, que considera que la Llei incorre en una "notòria indefinició" que vulnera el principi de seguretat jurídica. Els magistrats discrepants argumenten que:

• La norma no concreta si la nova personalitat jurídica és pública o privada.
• Els drets reconeguts a l'article 2 són tan "vagues i imprecisos" que fan impossible conèixer-ne el contingut real o les conseqüències jurídiques, generant una "confusió normativa".

2. El Canvi de Paradigma i la Visió Antropocèntrica

Mentre que la majoria del Tribunal accepta un "trasllat de paradigma" cap a un "ecocentrisme moderat", el professor Alenza mostra una postura crítica respecte a l'equiparació de riscos ambientals amb mals a la salut humana. Aquest escepticisme és el nucli del Vot Particular, que defensa que la Constitució (art. 45) consagra un concepte de medi ambient "essencialment antropocèntric". Els magistrats del vot particular sostenen que per protegir la natura "no és imprescindible dotar-la del mateix estatus jurídic que a una persona" i qualifiquen el canvi cap a l'ecocentrisme d'injustificat i aliè a la tradició jurídica europea.

En conclusió, tant la crítica acadèmica com la minoria del Tribunal Constitucional coincideixen a assenyalar que la Llei 19/2022 presenta debilitats tècniques i crea una ficció jurídica innecessària que, lluny de garantir una protecció efectiva, genera inseguretat jurídica i desvirtua el mandat constitucional de l'article 45.