Drets Humans: Evolució, Tipus i Garanties

1. Enumera els tres grans períodes de l'evolució dels drets humans

El concepte de drets humans, tal com el coneixem avui en dia, té les seves arrels en la cultura occidental moderna, concretament en el moviment conegut com a Il·lustració (finals s. XVII – s. XVIII). En la nostra cultura occidental, es pot parlar de 3 períodes en l'evolució dels drets:

1. Període anterior a les revolucions liberals.
2. Període que s'inicia a partir de les revolucions liberals (a Anglaterra, EUA i França), amb el sorgiment de l'estat de dret i el reconeixement d'uns drets individuals que s'aniran ampliant.
3. Període a partir de la segona postguerra mundial amb la universalització dels drets humans.

2. Revolució liberal a Anglaterra: Característiques

La revolució liberal d'Anglaterra se situa al segon període dels tres grans períodes de l'evolució dels drets humans, que s'inicia a partir de les revolucions liberals (a Anglaterra, Estats Units i França), amb el sorgiment de l'estat de dret i el reconeixement d'uns drets individuals, que s'aniran ampliant. Les tres grans revolucions liberals tenen lloc a Anglaterra, Estats Units d'Amèrica i França. Concretament, a Anglaterra triomfen una gran part dels principis de constitucionalisme liberal al llarg del segle XVII. Es tracta d'una adaptació lenta i evolutiva de les institucions tradicionals. La continuïtat institucional es produeix mitjançant el principi de sobirania parlamentària. El triomf del Parlament en la «Gloriosa Revolució» del 1688 es reflecteix en dos documents constitucionals: el Bill of Rights (1689), declaració de drets enfront del rei, i l'Act of Settlement (1701), que estableix les noves condicions del govern reial i la independència dels jutges. A Anglaterra es desenvolupa un constitucionalisme basat en l'equilibri de poders, que vol establir un govern moderat, en el qual les institucions es limitin entre elles: el rei, el common law, les lleis, els costums, el Gabinet, el Parlament, els jutges, etc.

3. Revolució liberal als EUA: Característiques

La revolució liberal dels Estats Units de Nord-Amèrica se situa al segon període dels tres grans períodes de l'evolució dels drets humans, que s'inicia a partir de les revolucions liberals (a Anglaterra, Estats Units i França), amb el sorgiment de l'estat de dret i el reconeixement d'uns drets individuals, que s'aniran ampliant. El constitucionalisme nord-americà neix amb les 13 colònies que es declaren independents de la metròpoli el 1776, mitjançant la Declaració d'Independència (document on els súbdits proclamen el dret de constituir-se en estats independents i basats en el consentiment dels governats). Un cop obtinguda la independència, els nous estats es dotaran de constitucions. Aquest és un fet important perquè són les primeres mostres de constitucions escrites, sistemàtiques i codificades, aprovades per una assemblea constituent i amb un contingut liberal: una declaració de drets i una organització dels poders basada en el principi de separació de poders.

4. Revolució liberal a França: Característiques

La revolució liberal de França se situa al segon període dels tres grans períodes de l'evolució dels drets humans, que s'inicia a partir de les revolucions liberals (a Anglaterra, Estats Units i França), amb el sorgiment de l'estat de dret i el reconeixement d'uns drets individuals, que s'aniran ampliant. El procés revolucionari francès es caracteritza per una ruptura radical amb l'Ancien Régime (la monarquia absoluta). La força de la burgesia va convertir l'antic Parlament en una Assemblea Nacional constituent. El primer text que es va aprovar va ser la Declaració de Drets de l'Home i del Ciutadà (1789), influïda pels documents anglesos i nord-americans. Després es va aprovar la Constitució del 1791, que és la primera constitució liberal escrita del continent europeu. L'experiència francesa es caracteritza per una gran inestabilitat constitucional, en les seves primeres formulacions liberals, es fonamenta en la concepció de la «llibertat pública» de les persones; en el principi de sobirania nacional (nació com a persona moral amb independència de les persones concretes i que només pot actuar mitjançant representants); i en el principi d'imperi de la llei, segons el qual la màxima norma és la llei elaborada pel Parlament, com a expressió de la voluntat general.

5. Fases de l'evolució dels drets humans

L'evolució dels drets humans des que van ser concebuts com a drets naturals fins a convertir-se en drets subjectius continguts a les institucions estatals i dotats de garanties jurídiques passa per quatre fases:

Primera fase. Els drets humans eren concebuts com a drets naturals, descoberts per la raó, però encara que estaven considerats per la doctrina com a previs i superiors als drets positius no tenien altra efectivitat que dotar de legitimitat (o negar-la) a les regulacions jurídiques positives.

Segona fase. Es van elaborar Declaracions de drets, que contenien catàlegs detallats de drets, amb vocació d'universalitat i de ser complets.

Tercera fase. Va estar marcada per la incorporació dels drets humans als textos constitucionals, encara que només gaudiren d'eficàcia jurídica en la mesura en què les lleis els regulessin.

Quarta fase. S'inicia quan els drets humans adquireixen plena eficàcia jurídica com a drets fonamentals, és a dir, com a drets subjectius de l'individu que gaudeixen d'una protecció singular i superior a les dels altres drets creats per la llei; no obstant això, una part d'aquells drets necessiten la llei per a què determini el seu contingut i per a dotar-los de garantia jurisdiccional.

6. La dignitat humana a la DUDH i als Pactes de 1966

La dignitat humana és el valor que tenen totes les persones pel sol fet de ser-ho, és consubstancial a la humanitat, sense distinció de gènere ni orientació sexual, ètnia o origen, nivell econòmic, creença o opinió o qualsevol altra condició personal, cultural o social. Aquest concepte es troba recollit a la Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) i als Pactes Internacionals de 1966 (Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i Pacte internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals):

Declaració Universal de Drets Humans (DUDH): La dignitat “inherent a tots els membres de la família humana” és el centre de la Declaració Universal dels Drets Humans de l'ONU (DUDH). El preàmbul de la DUDH comença destacant que el respecte a la dignitat inherent a tots els membres de la família humana i als drets iguals i inalienables de cadascun constitueix el fonament de la llibertat, de la justícia i de la pau del món; “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i els cal mantenir-se entre ells amb esperit de fraternitat”.

Pactes Internacionals 1966 (PIDCP i PIDESC): En els preàmbuls dels dos citats Pactes internacionals del 1966 es reconeix que els drets “deriven” de la dignitat inherent a la persona humana, per la qual cosa alguns autors consideren que aquesta es podria interpretar com “el dret a tenir drets”. A l'art. 10.1 del Pacte sobre els drets civils i polítics concreta que fins i tot en situacions de privació de llibertat la persona ha de ser tractada “humanament i amb respecte a la dignitat inherent a la persona humana”. I l'art. 13 del Pacte sobre els drets socials afegeix en relació als drets culturals que “l'educació s'ha d'orientar vers el ple desenvolupament de la personalitat humana i del sentit de la seva dignitat”.

7. Dignitat humana segons el Tribunal Constitucional

Segons el TC, la dignitat de la persona i el lliure desenvolupament de la seva personalitat “són la base del sistema constitucional de drets fonamentals”. Bona part de la doctrina espanyola diu que la noció de dignitat de la persona no només és la base del sistema de drets sinó també el valor constitucional suprem, perquè malgrat que no està reconeguda entre els valors superiors de l'ordenament jurídic, la dignitat és el paràmetre interpretatiu de la resta de normes de l'ordenament jurídic espanyol. La dignitat de la persona no està configurada a la CE com un dret sinó com un valor que és el fonament dels drets i llibertats. El TC diu que la dignitat ha de ser “un referent” per examinar en el cas concret l'aplicació dels drets fonamentals però no pot ser presa en consideració de manera autònoma per estimar o desestimar pretensions d'emparament. Així, en les seves sentències, el TC resol en base a un o més d'un dret fonamental, però remarcant que “deriva” de la dignitat de la persona, o destacant que aquell dret està directament “connectat” amb la dignitat i el lliure desenvolupament de la personalitat (p.ex: STC on es permet canviar la menció registral del sexe i el nom als menors d'edat amb prou maduresa i que es trobin en una situació estable de transsexualitat). Per tant, a la pràctica, qui vulgui reivindicar el respecte a la seva dignitat ha de contextualitzar-la i relacionar-la amb algun o alguns drets fonamentals.

8. Concepte de drets fonamentals

En un sentit ampli tots els drets del títol I de la Constitució són drets fonamentals, ja que així ho diu la rúbrica global del títol I (“dels drets i deures fonamentals”). Ara bé, en un sentit més estricte, tant la doctrina com el propi Tribunal Constitucional acostumen a reservar aquesta denominació de drets fonamentals als drets continguts a la Secció Primera del Capítol II del Títol I (art. 15 a 29). És a dir, els drets fonamentals són aquella part dels drets que estan reconeguts a la Constitució que tenen les màximes garanties i es corresponen amb els drets dels articles 15 a 29 de la Constitució.

Així doncs, els drets fonamentals són drets inalienables i irrenunciables, pertanyent a tota persona per preservar la seva dignitat, de tal forma que tothom ha de respectar-los en tot cas, fins i tot els poders públics, que han d'actuar sempre sotmesos a la llei, essent els drets fonamentals el límit d'actuació dels mateixos.

9. Naturalesa jurídica dels drets fonamentals

Pel que fa a la naturalesa jurídica dels drets fonamentals, cal tenir en compte que tenen un caràcter doble, com a drets subjectius i com a elements objectius estructuradors de tot l'ordenament jurídic:

Primer, els drets fonamentals com a drets subjectius suposen facultats que les persones poden exercir per demanar una tutela pública en cas de vulneració per una tercera persona o un poder públic. Els drets subjectius atorguen la capacitat de reaccionar enfront de violacions dels poders públics. Poden ser atorgats per contractes, llei o Constitució (aquí trobem els drets fonamentals, drets subjectius que gaudeixen d'una protecció singular i superior a la dels altres drets subjectius creats per la llei.)

Segon, els drets fonamentals són també elements estructurals bàsics de l'ordenament, de manera que expressen uns valors essencials de l'estat de dret. Representen un sistema objectiu de valors. Són un element estructurador de l'Estat en tant que determinen l'actuació dels poders públics. I d'aquí també se'n deriva el seu caràcter de drets irrenunciables. Per tant, els drets fonamentals no són només drets subjectius, individuals, sinó que tenen una doble naturalesa o doble dimensió: subjectiva i objectiva.

10. Drets reconeguts en els Estatuts d'Autonomia

Els Drets Estatuaris són mandats del legislador (del poder legislatiu autonòmic), NO són drets fonamentals ni drets subjectius. Els drets estatuaris només serveixen per l'àmbit territorial de l'Estatut, només vinculen als poders públics de Catalunya. Els drets estatuaris poden fixar nous drets i l'EAC pot ampliar el nivell mínim dels DF. Tots els drets que estan a l'Estatut són drets fonamentals establerts a la CE o drets que estan directament relacionats amb competències de la Generalitat. TOTS els drets de l'estatut tenen una vinculació material amb alguna competència de la Generalitat. Per tant, els ciutadans poden tenir una quantitat i qualitat de DF diferents, però sempre estan limitats a les competències de l'Estatut. Les competències limiten els drets.

11. Classificació dels drets a la Constitució espanyola

La CE estableix al seu Títol I “Dels drets i deures fonamentals” l'ordenació dels drets i llibertats.

Encara que la denominació del Títol Primer de la CE sigui la de “drets i deures fonamentals”, el contingut d'aquesta part (arts. 10 a 55 CE) és més complex que el simple enunciat de drets i deures.

• El Capítol I (“dels espanyols i els estrangers”) regula les condicions d'exercici dels drets fonamentals, tot i que també s'hi reconeix algun dret subjectiu.
• El Capítol II (“drets i llibertats”) és on trobem la declaració de drets.
• El Capítol III (“principis rectors de la política social i econòmica”), on no s'hi reconeixen drets subjectius sinó només “principis rectors”, que han d'orientar l'acció dels poders públics.
• El Capítol IV (“garanties de les llibertats i els drets fonamentals) tampoc no s'hi estableixen drets sinó les garanties dels drets fonamentals, que han d'assegurar la plena efectivitat dels drets.
• El Capítol V (“suspensió de drets i llibertats) estableix les bases de la regulació de la suspensió dels drets fonamentals.

12. Garanties dels drets fonamentals (art. 15 a 29 CE)

• Eficàcia directa i immediata (aplicació directa des del text constitucional).
• Vinculen tots els poders públics.
• Reserva de llei ordinària per a la regulació del seu exercici.
• Reserva de llei orgànica per a la regulació del seu desenvolupament directe.
• Contingut essencial que el legislador haurà de respectar.
• Protecció davant la jurisdicció ordinària: procediment preferent i sumari.
• Recurs d'empara davant del TC.
• Reforma constitucional pel procediment de l'art. 168 CE.

13. Garanties dels drets de la secció 2a del Capítol II del Títol I (arts. 30-38 CE, excepte el 30.2)

Drets de la secció 2a. (arts. 30-38 CE, excepte el 30.2):

La Constitució els hi reconeix les garanties següents:

• Eficàcia directa i immediata.
• Vinculació per als poders públics.
• Reserva de llei ordinària per a la regulació del seu exercici.
• Obligació del legislador de respectar el contingut essencial del dret en regular-lo.
• Protecció davant la jurisdicció ordinària.

No tenen: Reserva de llei orgànica, protecció mitjançant procés preferent i sumari, recurs d'empara davant el TC, ni reforma constitucional pel procediment de l'art. 168 CE.

14. Deures constitucionals: Exemples i exigibilitat

A més de drets i llibertats, la CE regula també deures. L'art. 9.1 CE afirma que els ciutadans i els poders públics estan sotmesos a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic. Per tant els deures que estableix la Constitució tenen exigibilitat jurídica. Ara bé, aquests deures jurídics, genèrics, només són exigibles d'acord amb la configuració legal, que els omple de contingut i els plasma en obligacions concretes. Per tant, els deures constitucionals necessiten la complementarietat de la llei per a fer-los totalment exigibles. A la CE trobem diversos deures com ara:

• El deure de defensar Espanya (art. 30.1 CE).
• El deure de pagar tributs (art. 31.1 CE).
• El deure de treballar (art. 35.1 CE).
• El deure de conèixer el castellà (art. 3 CE).
• El deure de respectar el medi ambient (art. 45 CE).

15. Vies internacionals de protecció dels drets fonamentals

L'estat espanyol ha subscrit tractats internacionals que no només reconeixen drets fonamentals sinó que també estableixen òrgans de protecció d'aquests drets:

• El cas més important és el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), creat pel Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals.
• A més de la via jurisdiccional supraestatal que suposa el TEDH, cal assenyalar encara una altra via rellevant dins l'àmbit europeu: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
• D'altra banda, cal afegir els diversos mecanismes de protecció dels drets humans de l'Organització Nacions Unides (ONU).

16. Titularitat dels drets fonamentals en les persones jurídiques

El titular d'un dret és el subjecte a qui se li reconeix el poder jurídic en què consisteix aquell dret. La titularitat dels drets en general correspon a les persones físiques, però també les persones jurídiques poden ser-ho, en la mesura què són “personificacions” (creacions humanes a les que el dret els hi atorga la condició d'ésser subjectes dels drets). Avui en dia es considera que les persones jurídiques poden ser titulars d'aquells drets que, per la seva naturalesa, els pertoquen. La Constitució espanyola no conté un precepte similar al de la Constitució alemanya, que estableix que els drets fonamentals també regeixien per a les persones jurídiques nacionals en la mesura que, per la seva naturalesa, els resultin aplicables. Tanmateix, aquesta ha estat l'opció del TC espanyol. Així s'ha admès:

• El dret de propietat (art. 33 CE).
• El dret a la inviolabilitat de domicili (art. 18.2 CE).
• El dret a la tutela judicial efectiva (art. 24 CE).
• El dret a la igualtat (art. 14 CE).

17. Drets fonamentals en relació amb els estrangers

Quatre grups de drets fonamentals en relació als estrangers:

1. Drets que corresponen als estrangers en els mateixos termes que als espanyols, ja que estan directament relacionats amb la dignitat humana. Per exemple: dret a la vida i a la integritat física i moral, llibertat ideològica i religiosa.
2. Drets que corresponen als estrangers, però no necessàriament en els mateixos termes que els espanyols. Drets dels quals són titulars els espanyols i els estrangers en les condicions que indiquin els tractats i la llei. Per exemple: dret a entrar a Espanya, dret al treball. En canvi, actualment, són drets comuns a espanyols i estrangers que tinguin una residència legal: llibertat de residència i circulació, dret de vaga i llibertat sindical.
3. Drets exclusius dels espanyols. Per exemple: drets de sufragi actiu i passiu i el dret d'accés als càrrecs públics, amb algunes excepcions.
4. Drets dels que només poden ser titulars els estrangers. Per exemple: dret d'asil i les garanties de l'extradició.

18. Col·lectius amb drets restringits

Drets dels que no poden gaudir persones que pertanyen a determinats col·lectius. El fet de pertànyer a un col·lectiu com el dels policies, jutges o militars pot fer que algunes persones no puguin gaudir de tots els drets com la resta de ciutadans.

• Els policies no tenen dret de vaga.
• Els jutges i els fiscals no es poden afiliar a cap partit polític ni sindicat.
• Els membres de les Forces Armades i els cossos sotmesos a disciplina militar (Guàrdia Civil) tenen prohibit per llei sindicar-se; els militars tampoc no tenen el dret de sufragi passiu.

19. Col·lectius amb exercici de drets limitat

En altres casos no és que es negui la titularitat d'un dret a un determinat col·lectiu sinó que es condiciona o limita el seu exercici:

• Militars: tenen alguns límits en l'exercici dels seus drets com el dret de petició (art. 29 CE) que només el poden exercir individualment (i no col·lectivament), o la llibertat d'expressió i d'informació (art. 12) o el dret de reunió i manifestació (art. 13).
• Funcionaris dels cossos i les forces de seguretat de l'Estat (llevat de la Guàrdia Civil): poden exercir el dret de sindicació, però en el cas de la Policia Nacional les organitzacions sindicals han d'estar constituïdes exclusivament per membres d'aquest cos. Aquesta limitació no afecta els Mossos d'esquadra, l'Ertzaintza ni les policies municipals.

20. Condicions d'exercici dels drets fonamentals

La titularitat d'un dret fonamental no implica necessàriament la possibilitat del seu exercici. Per a poder exercir-los cal complir alguna condició. La condició d'exercici més important és la majoria d'edat, és a dir, la plena capacitat d'obrar (art. 12 CE majoria edat 18 anys). Ara bé, alguns drets es poden exercir abans dels 18 anys. En alguns supòsits és necessari, a més de la majoria d'edat, el compliment d'algun altre requisit establert per llei, especialment en el cas de drets fonamentals de configuració legal (els que per al seu exercici és imprescindible la definició del seu contingut per la llei). Finalment, també cal tenir present que alguns drets fonamentals són d'exercici personalíssim i no es poden delegar en terceres persones, ni sotmetre a representació el seu exercici (ex: sufragi actiu).

21. Contingut essencial dels drets fonamentals

Els drets fonamentals estan recollits en preceptes constitucionals que utilitzen conceptes abstractes i controvertits. És a dir, no sempre és fàcil delimitar el contingut del dret perquè costa fixar els límits dels drets fonamentals. Les lleis que regulin els drets fonamentals del capítol II del Títol I CE han de respectar el seu contingut essencial (art. 53.1 CE), és a dir, aquelles característiques que el defineixen, els elements bàsics que el fan reconeixible. En paraules del TC, el contingut essencial d'un drets és “el conjunt de facultats necessàries per a què el dret sigui recognoscible com a pertanyent al tipus descrit i sense les quals deixa de pertànyer a aquest tipus per a quedar comprès en un altre”. A més, aclareix que “es depassa o es desconeix el contingut essencial quan el dret queda sotmès a limitacions que el fan impracticable, el dificulten més enllà del raonable o el despullen de la necessària protecció”. Per tant, la llei pot restringir un dret si és adequat i necessari per tal de garantir un altre dret (amb proporcionalitat entre el grau de restricció i la importància del dret protegit). Però no és acceptable una restricció que no permeti “reconèixer” aquell dret.

22. Criteri interpretatiu dels límits dels drets fonamentals

Els drets fonamentals han de ser limitats perquè siguin realment eficaços per a tothom per tal de regular les col·lisions de drets i fer compatible la convivència de diferents drets de diverses persones (el límit són els drets dels altres). Es pot diferenciar entre límits expressos (interns i externs) i els límits implícits.

• Els límits interns formen part de la pròpia definició intrínseca del dret.
• Els límits externs posen de manifest la convivència de drets fonamentals o la col·lisió entre ells. Així, l'exercici dels drets de les altres persones s'estableix com un límit. Sovint es dóna un enfrontament entre qui vol exercir un dret i qui en vol exercir un altre, de manera que caldrà ponderar, trobar un equilibri, o admetre que un cedeix davant de l'altre. Es tracta de fer interpretacions del cas concret, perquè cada cas és diferent i la intensitat de la ponderació pot ser diversa (p.ex: dret de reunió quan se celebren en llocs de trànsit públic que xoca amb el dret a la llibertat de moviments i de circulació de les persones. Així, caldrà regular la manera d'exercir el dret per a què el primer no deixi sense efecte el segon).

És a dir, els drets fonamentals tenen límits (de diferents tipus) que en delimiten el contingut i un d'aquests límits és el respecte als drets dels altres. Les col·lisions de drets no es poden resoldre mitjançant la imposició d'un dret fonamental sobre un altre sinó que s'han de resoldre mitjançant la ponderació entre els béns jurídics afectats, aplicant el criteri o principi de proporcionalitat.

23. Requisits per a la restricció legítima d'un dret fonamental

Els drets fonamentals poden entrar en conflicte amb altres drets fonamentals o amb béns d'importància constitucional i davant d'aquests conflictes s'han de ponderar els diversos drets i béns en joc per tal de trobar una solució d'equilibri. La solució pot comportar haver de restringir algun dret fonamental. Segons el TC, la restricció d'un dret fonamental és legítima si, a més de ser establerta per llei i tenir una justificació objectiva i raonable, es compleixin tres requisits:

1. La restricció és necessària (per tal de protegir un altre dret fonamental o un bé jurídic).
2. Adequada (idònia).
3. Hi ha una relació de proporcionalitat entre el grau de restricció del dret restringit i la importància del dret o bé que es tracta de protegir amb la restricció.

És a dir, davant d'un conflicte de drets s'ha de fer un judici de necessitat, adequació i proporcionalitat. (Només la llei pot fixar límits, i s'ha de poder veure la justificació objectiva).

24. Tractats internacionals i la seva incidència en l'ordenament jurídic espanyol

Per a determinar el contingut dels drets fonamentals, els tractats internacionals en matèria de drets humans tenen una incidència doble en l'ordenament jurídic espanyol: formen part de l'ordenament intern i són un criteri d'interpretació de la Constitució.

Així, la CE estableix un criteri general per a la interpretació dels drets i llibertats: “Les normes relatives als drets fonamentals que reconeix la Constitució s'interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de Drets Humans i els Tractats i els Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”. Aquesta obertura interpretativa sobre el dret internacional sobre la matèria és una ampliació del criteri interpretatiu. Segons el TC, cal “interpretar els corresponents preceptes d'acord amb el contingut d'aquests tractats o convenis, de manera que a la pràctica aquest contingut es converteix en el contingut constitucionalment declarat dels drets i les llibertats”. En conseqüència, tant els jutges del Poder Judicial com el Tribunal Constitucional han de tenir en compte aquests tractats a l'hora d'interpretar i aplicar les disposicions constitucionals que protegeixen els drets i les llibertats.

25. Vinculació dels drets i llibertats: Poders públics i particulars

La Constitució estableix la vinculació dels poders públics i dels ciutadans als drets fonamentals com a part de la vinculació jurídica de tota la Constitució. Però aquesta vinculació no és la mateixa respecte dels ciutadans que dels poders públics. Els ciutadans no han de vulnerar la Constitució (drets fonamentals) i amb això ja compleixen amb aquesta vinculació. Els poders públics tenen una vinculació negativa (no han de vulnerar la Constitució) i una vinculació positiva (l'han de garantir i desenvolupar). Per això els poders públics estan sotmesos al principi de vinculació “més forta” als drets fonamentals, ja que no han de vulnerar drets i a més els han de garantir i desenvolupar. Estan vinculats pel dret.

26. Vinculació dels drets i llibertats entre particulars

. A l’inici històric dels drets fonamentals, la protecció d’aquests es dirigia inicialment cap al poder públic: els individus eren els titulars dels drets i l’Estat era el subjecte passiu que estava obligat a respectar-los (eren un límit de l’actuació de l’Estat). Però actualment molts dels drets de la Constitució poden ser violats per particulars i els drets fonamentals poden operar com a límits a l’actuació dels particulars, i no només com a límit de l’actuació dels poders públics.  Ara bé, hi ha drets que per la seva pròpia naturalesa, no poden tenir eficàcia envers els particulars, Per tant, no tots els drets fonamentals vinculen els particulars, sinó només ho fan els que protegeixen d’actes o omissions que poden ser efectuats tant per poders públics com per particulars. Davant d’una col·lisió de drets entre particulars cal examinar cas a cas els drets i contradrets dels particulars i efectuar una ponderació o balanç entre els drets implicats, per tal de resoldre si tots dos drets poden ser exercits amb limitacions, o si un és preferent o preval sobre l’altre.  

27. Esmenta els dos grups de garanties dels drets recollits a la Constitució espanyola i les garanties que s’integren en els seus subgrups. Garanties jurisdiccionals Davant els jutjats i tribunals integrants del Poder Judicial: Tutela ordinària  o Procediments de caràcter preferent i sumari. El recurs d’empara davant el TC i La protecció internacional dels drets: el recurs davant del TEDH. Garanties no jurisdiccionals.Distingim dos subgrups: 1. Garanties normatives, que es deriven de la regulació jurídica dels drets fonamentals: (Vinculació immediata i Rigidesa constitucional o Reserva de llei  o Respecte al contingut essencial) i 2. - Garanties institucionals, que són òrgans o institucions que l’estat posa a disposició de les persones per:Protegir els seus drets i llibertats (policia, ministeri fiscal, defensor del poble) o Protegir drets específics (Agència Espanyola de Protecció de Dades, Administració electoral)

28. Explica sintèticament el que estableix l’art. 24.1 CE. L’art. 24 CE estableix que “tothom té dret a obtenir la tutela efectiva dels jutges i dels tribunals en l’exercici dels drets i interessos legítims, sense que, en cap cas, pugui haver-hi indefensió”. És un dret que comporta en un primer moment l’accés a la jurisdicció, de manera que qualsevol persona pugui dirigir-se a un jutge o tribunal quan consideri que se li ha vulnerat un dret, amb la pretensió d’obtenir-ne una resposta. Per tant, en un segon moment, el dret a la jurisdicció comporta el dret a obtenir una resolució. Es tracta de tenir dret a una decisió, d’acord amb unes regles de procediment.

29. Enumera les garanties de caràcter processal que estableix l’art. 24.2 CE. Les garanties processals de l’art 24.2 són: 1. que es conegui el jutge natural o ordinari, que és el predeterminat per la llei;  2. la defensa i assistència lletrada;  3. ser informat de l’acusació formulada;  4.un procés públic sense dilacions indegudes i amb totes les garanties (publicitat de les actuacions judicials, excepte en aquells casos que estableixin les lleis processals) 5. utilitzar tots els mitjans de prova pertinents per la defensa 6. no declarar contra un mateix, i no confessar-se culpable 7. a presumpció d’innocència 8. no declarar “per raons de parentiu o de secret professional” sobre fets presumptament delictius.

30. El procediment preferent i sumari de tutela dels drets fonamentals: els drets objecte de tutela, els actes tutelables i els legitimats per interposar-lo.  El procediment preferent i sumari té com a finalitat la protecció del dret fonamental vulnerat, es diu que és preferent ja que passa davant de qualsevol altre assumpte que tingui el tribunal i sumari perquè ha de ser un procés més ràpid i accelerat que la resta.  Els drets objecte de tutela són els continguts als articles 14 i del 15 al 29 (encara que mitjançant una llei orgànica es po drà ampliar la llista de drets tutelables).  L’objecte d'impugnació són actes que provinguin dels poders públics i de particulars.  Està legitimada per a presentar el recurs d’empara ordinari tota persona física o jurídica, espanyola o estrangera

31 Enumera els 4 principals requisits per a poder accedir a l’empara constitucional. Els principals requisits per a poder accedir a l’empara constitucional són quatre: Cal exhaurir la via judicial prèvia  Haver estat part a la via judicial prèvia,Haver invocat en via judicial la defensa del dret que es considera vulnerat, i que el demandant justifiqui l'especial transcendència constitucional del recurs

32. Els drets emparables, els actes impugnables i els legitimats en el Recurs d’emparament constitucional. Els drets emparables són: El principi d’igualtat davant la llei i el dret a la no discriminació (art 14) Els drets fonamentals de la secció 1ª del Capítol segon del Títol I (art 29) El dret a l’objecció de consciència al servei militar (art 30.2). Actualment sense aplicabilitat pràctica. És a dir, l'objecte d'aquest procés és la protecció enfront de les vulneracions dels drets i llibertats reconeguts en els articles 14 a 29 i 30.2 de la Constitució.  Els actes impugnables són: Disposicions, actes jurídics o simple via de fet dels poders públics (art. 41.2 LOTC). Per tant, poden ser actes, omissions o disposicions sense rang de llei. No és possible impugnar una llei mitjançant el recurs d’empara, però sí els seus actes d’aplicació. Els causants de la lesió dels drets fonamentals han de ser poders públics.  Els legitimats per presentar el recurs:  La legitimació activa correspon a tota persona natural o jurídica que invoqui un interès legítim, el Defensor del Poble i el Ministeri Fiscal. Poden comparèixer en el procés amb el caràcter de part demandada les persones afavorides per la decisió, acte o fet en raó del qual es formuli el recurs o que hi ostentin un interès legítim.  

33. Enumera les modalitats del recurs d’emparament constitucional. Hi ha diferents modalitats de recurs d’emparament: la Llei orgànica del Tribunal constitucional (LOTC) en preveu tres i la Llei orgànica del règim electoral general (LOREG), dos més.  Llei Orgànica del Tribunal Constitucional (LOTC): distingeix tres modalitats de recurs d'empara en raó de l'origen de l'acte del poder públic al que se li imputa la vulneració dels drets fonamentals: Recurs d'empara contra decisions parlamentàries (art. 42 LOTC) Recurs d'empara contra decisions governatives i administratives (art. 43) Recurs d'empara contra decisions judicials (art. 44 LOTC) Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG): ha previst dues modalitats de recurs d'empara contra actes i decisions de l'Administració electoral: Recurs d'empara contra els Acords de les Juntes Electorals sobre proclamació de candidats i candidatures (art. 49.3 LOREG)   Recurs d'empara contra els Acords de les Juntes Electorals sobre proclamació d'electes i elecció i proclamació de Presidents de les Corporacions locals (art. 114.2 LOREG).  

34. Explica sintèticament el requisit de l’especial transcendència constitucional en el recurs d’emparament davant el TC. Un dels principals requisits per a poder accedir a l’empara constitucional es que el demandant justifiqui l’especial transcendència constitucional del recurs. Es tracta d’un requisit insubsanable, introduït per la LO 6/2007. El recurs d'empara s'inicia mitjançant demanda dirigida al Tribunal Constitucional on, a més de complir els 4 requisits principals, cal fer constar amb claredat els fets que la fonamenten, els preceptes constitucionals infringits i fixar l'empara que se sol·licita per a preservar o restablir el dret o llibertat que es consideri vulnerat.  La demanda ha de ser objecte d'una decisió d'admissió per part de les Seccions (3 magistrats) o de les Sales (6 magistrats). Per a la seva admissió a tràmit, cal que el contingut del recurs justifiqui una decisió sobre el fons per part del TC en raó de la seva especial transcendència constitucional, que s'apreciarà atenent a tres criteris:   La seva importància per a la interpretació de la Constitució.  La seva aplicació o per a la seva general. La determinació del contingut i abast dels drets fonamentals Per tant, des del 2007, en què s’afegí aquest nou requisit de l’especial transcendència constitucional, per admetre el recurs d’emparament no és suficient que una persona hagi sofert una lesió d’algun dels drets tutelables sinó que, a més, cal que el cas tingui una especial transcendència que justifiqui un pronunciament del TC.

35. Els efectes de les sentències del Tribunal Constitucional en els recursos d’empara. Els efectes de les sentències del TC són inter partes (afecten les parts del procés), tot i que la jurisprudència que es genera té un caràcter interpretatiu important (per a tothom) en relació als elements analitzats.  La Sentència dictada en conèixer del fons del recurs atorgarà o denegarà l’empara sol·licitada. En cas que s'atorgui l'empara (estimació del recurs), l’art. 55.1 LOTC detalla que els efectes són (un, dos o tots tres):1. declaració de la nul·litat de la decisió, acte o resolució impugnada, determinat en el seu cas els efectes concrets.2. reconeixement del dret o llibertat pública, segons el seu contingut constitucionalment declarat.3. restabliment del recurrent en la integritat del seu dret o llibertat, amb l’adopció de les mesures  adequades, si escau, per a la seva conservació

36. El TEDH: competències, composició i elecció. Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), creat pel Conveni Europeu, és una via jurisdiccional internacional per a la protecció dels drets establerts al CEDH (Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals). Té seu a Estrasburg. Competènciesdel Tribunal: és competent per decidir sobre les al·legacions de violació del Conveni Europeu de Drets Humans a partir de demandes individuals o interestatals (d’un estat contra un altre estat part en el Conveni). El TEDH no pot actuar d’ofici.  Composició: el TEDH està compost del mateix nombre de jutges que d’estats part en el Conveni. L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa elegeix els jutges a partir d’una terna que proposa cada estat. Elecció: Són elegits per un mandat únic de 9 anys no renovable. 

37.  Estructura del TEDH. El TEDH pot actuar amb 4 formacions diferents: 1. Les demandes manifestament inadmissibles les examina un Jutge únic.  2. Un Comitè de 3 jutges pot pronunciar-se per unanimitat sobre l’admissibilitat i el fons d’un afer que ja compti amb una jurisprudència consolidada del Tribunal.  3. Una demanda també pot ser assignada a una Sala de 7 jutges que es pronuncia per majoria, normalment, sobre l’admissibilitat i el fons de l’afer.  4. Excepcionalment, la Gran Sala de 17 jutges examina els afers que una sala li deriva perquè s’inhibeix a favor seu o perquè accepta la sol·licitud de remissió d’un cas.

38. L’execució de les sentències del TEDH. L’execució de les sentències del TEDH: les sentències dictades per un comitè o per la Gran Sala i les decisions d’inadmissibilitat, són definitives i no es poden recórrer. Per tant, cal tenir ben clar que les sentències del TEDH tenen l’efecte de cosa jutjada, i prevalen sobre qualsevol altra sentència estatal. No obstant això, les parts poden sol·licitar la remissió del cas a la Gran Sala perquè es torni a examinar. Les sentències per violació són obligatòries per a l’estat condemnat i, per tant, ha d’executar-les. Quan s’emet una sentència de violació, el Tribunal envia l’expedient al Comitè de Ministres del Consell d’Europa, que estableix amb el país condemnat i el departament d’execució de sentències la manera com s’executarà la sentència i quines mesures es prendran per evitar que es torni a produir una violació similar del Conveni. Això es tradueix en l’adopció de mesures generals, que normalment solen ser reformes legislatives i, en cas necessari, mesures individuals. 

39. El TJUE i la Carta de Drets Fonamentals de la UE. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg, està format pels dos òrgans jurisdiccionals: el Tribunal General (coneix dels recursos interposats pels ciutadans) i el Tribunal de Justícia (estudia alguns dels recursos presentats pels països de la UE contra les institucions europees) Té per funcions principals: Garantir que la legislació de la UE es compleixi i s'interpreti i s'apliqui de la mateixa manera a cadascun dels països membres. Resoldre els litigis entre els governs estatals i les institucions europees.  També és accessible, en determinades circumstàncies, als particulars, a les empreses i les organitzacions que creguin vulnerats els seus drets per una institució de la UE.  El Tractat de Lisboa, que va entrar en vigor el desembre de 2009, incorpora una Carta de Drets Fonamentals de la UE i dota al TJUE de més gran capacitat d’acció perquè pot aplicar i interpretar aquests drets.   La Carta dels Drets Fonamentals de la UE reuneix en un únic text tots els drets individuals, civils, polítics, econòmics i socials de què gaudeixen els ciutadans de la UE. La Carta inclou tots els drets recollits fins aleshores per la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE, els drets i llibertats consagrats al Conveni Europeu de Drets Humans, els drets i els principis derivats de les tradicions constitucionals comunes dels països de la UE i d'altres instruments internacionals (dignitat, llibertat, igualtat, solidaritat, ciutadania, justícia i disposicions generals). La Carta dona més visibilitat i claredat als drets fonamentals dins de la UE i reforça la seguretat jurídica.

40. Explica sintèticament què és la Carta Internacional de Drets Humans i quins dos tipus de mecanismes de supervisió i protecció dels drets humans existeixen en el sistema de les Nacions Unides. Carta Internacional de Drets Humans: formada per La Declaració universal de dret humans i pels Pactes sobre drets humans de 1966 (PIDCP i PIDESC).  En el sistema de les Nacions Unides, hi ha dos tipus de mecanismes de supervisió i protecció dels drets humans:   1. Òrgans creats en virtut detractats. Actualment són 10 comitès d'experts independents que supervisen la implementació dels tractats internacionals sobre drets humans. Cada un d’aquests Comitès està especialitzat.   El Comitè de Drets Humans, instituït pel PIDCP, és el que té l’abast temàtic més ampli, però no és un òrgan “global” que s'ocupi de tots els drets humans descrits a tots els tractats sinó que només és l'encarregat de supervisar l'aplicació dels recollits al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. No té caràcter jurisdiccional i emet dictàmens no vinculants per als estats. 2. Òrgans i mecanismes creats en virtut de la Carta. El principal òrgan creat en virtut de la Carta és el Consell de Drets Humans, amb seu a Ginebra. És un organisme intergovernamental compost per 47 Estats responsables de la protecció de tots els drets humans a tot el món. Entre d’altres funcions, és l’encarregat de nomenar els “relators especials” o els grups de treball que elaboren els “Procediments Especials”; també és qui impulsa l’“Examen Periòdic Universal”. A més, l’ONU crea “Comissions d’investigació” i “Missions de determinació dels fets”, que s'utilitzen per respondre a situacions de greus violacions del dret internacional humanitari i del dret internacional dels drets humans

41. Explica sintèticament quin tipus de garantia són i en què consisteix la vinculació immediata, la rigidesa constitucional i el respecte al contingut essencial.   Són garanties no jurisdiccionals normatives.La vinculació immediata oaplicació directa, producte de la força normativa de la CE. D’aquesta manera encara que no hi hagi una regulació legal, tots els drets del Capítol II del Títol I (arts. 14 a 38 CE) són directament aplicables perquè deriven de la mateixa CE. La Constitució espanyola és una constitució rígida ja que preveu un procediment de reforma diferent i més complicat i agreujat que el de les lleis ordinàries. És a dir, preveu un procediment de reforma agreujat dels preceptes constitucionals relatius als drets fonamentals (art 168 CE). Així, la reforma dels dret fonamentals s’equipara a la revisió total de la ConstitucióQualsevol llei ha de respectarel contingut essencial del dret al que es refereix (“naturaleza jurídica o el modo de configurar cada derecho”). Per tant, la llei pot restringir un dret si és adequat i necessari per tal de garantir un altre dret o bé de suficient importància, i sempre que hi hagi proporcionalitat entre el grau de restricció i la importància del dret o bé a protegir. Però no és acceptable una restricció que no permeti “reconèixer” aquell dret.

42. Explica sintèticament quin tipus de garantia són i en què consisteix la reserva de llei i la reserva de llei orgànica. Són garanties no jurisdiccionals normatives. La reserva de llei vol dir que només la llei pot regular l’exercici dels drets fonamentals ( arts. 14 a 38 CE). Aquesta reserva es justifica perquè en una democràcia representativa ha de ser el legislador (elegit per sufragi universal) qui estableixi una normativa de tanta importància com els drets fonamentals. L’objectiu és reservar al parlament l’aprovació de les normes jurídiques que regulen l’exercici els drets i llibertats. Per tant, el reglament (que està a mans del govern) només podrà incidir en la regulació de l’exercici dels drets en la mesura que serveixi com a complement indispensable de la llei per motius tècnics o per optimitzar el compliment de les finalitats d’aquesta   Quan es tracti del drets i llibertat reconeguts a la Secció primera del capítol II del Títol I (arts. 15 a 29 CE), l’art. 81 CE reforça la reserva de llei i exigeix que sigui una llei orgànica la que reguli els aspectes bàsics del dret. Segons el TC, només estan reservats a la llei orgànica els drets d’aquesta secció, i es reserva només el desenvolupament directe de les normes constitucionals que regulen aquests drets. Per tant, el desenvolupament directe dels drets continguts als articles 15 a 29 només pot ser realitzat per llei orgànica

43. Explica sintèticament què són les garanties institucionals i enumera’n 5 exemples. Les garanties institucionals provenen d’òrgans o institucions que l’Estat posa a disposició de les persones per a protegir els seus drets i llibertats Exemples: la policia, el ministeri fiscal, el defensor del poble, l’Agència Espanyola de Protecció de Dades i l’Administració electoral

44. El Defensor del poble és un òrgan constitucional que es defineix com a comissionat de les Corts Generals, per a controlar que les administracions públiques respectin els drets de les persones.  En la seva activitat pot investigar el comportament de funcionaris públics o dependències administratives i formular recomanacions, advertiments i recordatoris sobre la seva actuació. Emet anualment un informe en el que passa revista a les actuacions que considera que se separen del correcte funcionament de l’administració, encara que les seves actuacions no són vinculants.Pel que fa a la defensa dels drets fonamentals, el Defensor del Poble pot interposar tant el recurs d’empara com el recurs d’inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional 

45. Enumera els dos tipus de suspensió de drets en l’estat d’excepció i setge i explica sintèticament la jurisprudència del Tribunal Constitucional en relació a si amb un estat d'alarma es pot o no suspendre algun dret fonamental. La Constitució espanyola del 1978 preveu per l’estat d’excepció i de setge: Suspensió col·lectiva o general dels drets amb la declaració de dos dels tres estats excepcionals  Suspensió individual dels drets fonamentals en relació a bandes armades o elements terroristes. En canvi, la jurisprudència del TC ha deixat clar que la declaració de l'estat d'alarma no permet la suspensió de cap dret fonamenta, tot i que sí que es poden adoptar mesures que poden suposar limitacions o restriccions al seu exercici

46. L’estat d’alarma: qui el pot declarar, amb quins requisits i les quatre situacions possibles que permeten declarar-lo. Quatre situacions possibles que permeten declarar l’estat d’alarma:   Catàstrofes (terratrèmols, inundacions, incendis o accidents de gran magnitud);  Crisis sanitàries, epidèmies o greus contaminacions;  Situacions de desabastiment de productes de primera necessitat 4) Paralització de serveis públics essencialsL’estat d’alarma serà declarat pel Govern mitjançant un Decret acordat en Consell de Ministres, amb una durada màxima de quinze dies. El Decret ha d’establir l’àmbit territorial d’aplicació. Cal donar-ne compte al Congrés dels Diputats, el qual n’ha d’autoritzar la pròrroga

47. Mesures que es poden acordar en un estat d’alarma. El decret de declaració de l'estat d'alarma pot acordar les mesures següents: Limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats Practicar confiscacions temporals de tot tipus de béns i imposar prestacions personals obligatòries. Intervenir i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions o locals de qualsevol naturalesa, amb excepció de domicilis privats. Limitar o racionar l'ús de serveis o el consum d'articles de primera necessitat.. Impartir les ordres necessàries per assegurar el proveïment dels mercats i el funcionament dels serveis i dels centres de producció 

48. Diferència entre limitació i suspensió de drets segons la jurisprudència del Tribunal Constitucional (*). El TC parteix de la base que “tota suspensió és una limitació, però no tota limitació implica una suspensió” i considera que el termes “limitació” o “restricció” fan referencia a  “reduir a menors límits” algun dret mentre que la suspensió implica una “cessament o privació” que impedeix temporalment l’exercici d’un dret. És a dir, sempre hi ha una restricció, però pot ser parcial o total. D'aquesta manera, el TC considera que cal fer una valoració sobre la intensitat de la restricció (aplicant el principi de proporcionalitat. Depèn del grau d’intensitat de la restricció: Suspensió → Restricció total. La intensitat de la limitació molt alta -      Limitació → restricció parcial 

49. L’estat d’excepció: qui el pot declarar, amb quins requisits i els supòsits en què es pot declarar. Qui el pot declarar: El Govern, mitjançant Decret acordat en Consell de Ministres, prèvia autorització del Congrés dels Diputats Requisits: aquest Decret haurà d’indicar l’àmbit territorial, la durada i les condicions. No podrà excedir de trenta dies. La declaració de l’estat d’excepció està prevista per a casos d’alteracions greus de l’ordre públic, que afectin directament l’estabilitat i la permanència del sistema democràtic.  

50. Enumera els drets que es poden suspendre en un estat d’excepció. Els drets que es poden veure afectats per la suspensió del seu exercici quan es declari l’estat d’excepció són: el dret a la llibertat i a la seguretat, el dret a la inviolabilitat de domicili, el dret al secret de les comunicacions, el dret a la llibertat de residència, el dret a la llibertat de circulació, el dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació, i la prohibició del segrest de les publicacions si no és per resolució judicial, el dret de reunió i manifestació, el dret de vaga i el dret a adoptar mesures de conflicte col·lectiu

51.L’estat de setge: qui el pot declarar, amb quins requisits, els supòsits en què es pot declarar. Supòsits en què es pot declarar: L’estat de setge està previst per si es produeix o amenaça de produirse una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència de l’Estat, la integritat territorial o l'ordenament constitucional, que no pugui resoldre's per altres mitjans Qui el pot declarar: El Congrés dels Diputats, per majoria absoluta Requisits: s’ha d’indicar l’àmbit territorial, durada i condicions, a proposta del Govern. 

52. Enumera tots els drets que es poden suspendre en un estat de setge. Per al cas de l’estat de setge els dret afectats són els mateixos que per a l’estat d’excepció: el dret a la llibertat i a la seguretat, el dret a la inviolabilitat de domicili, el dret al secret de les comunicacions, el dret a la llibertat de residència, el dret a la llibertat de circulació, el dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació, i la prohibició del segrest de les publicacions si no és per resolució judicial, el dret de reunió i manifestació, el dret de vaga i el dret a adoptar mesures de conflicte col·lectiu, i a més es permet a més la suspensió de les garanties de la detenció de l’art. 17.3 CE (informació dels seus drets i de les raons de la seva detenció i l’assistència lletrada).   

53. Compara sintèticament els estats d’alarma, excepció i setge en relació a qui els pot declarar i amb quins requisits. l’estat de l’arma pot decretar-ho al govern amb el requisit de que ha de ser a través d’un decret acordat en el Consell de ministres amb una durada màxima de 15 dies. l’estat d’excepció el pot de Català al govern i té com a requisit decret acordat en consell de ministres previ autorització de congrés dels diputats hi haurà d’indicar l’àmbit territorial i la durada i condicions, no podrà accedir els 30 dies. L’estat de setge La declarar el congrés dels diputats per majoria absoluta a proposta del govern

54. Compara els drets que es poden suspendre o limitar en l’estat d’alarma, excepció i setge. ESTAT D’ALARMA: A l’Estat d’alarma els drets no es poden suspendre, només es poden limitar. ESTAT D’EXCEPCIÓ: el dret a la llibertat i a la seguretat, el dret a la inviolabilitat de domicili, el dret al secret de les comunicacions, el dret a la llibertat de residència, el dret a la llibertat de circulació, el dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació, i la prohibició del segrest de les publicacions si no és per resolució judicial, el dret de reunió i manifestació, el dret de vaga i el dret a adoptar mesures de conflicte col·lectiu. ESTAT DE SETGE: el dret a la llibertat i a la seguretat, el dret a la inviolabilitat de domicili, el dret al secret de les comunicacions, el dret a la llibertat de residència, el dret a la llibertat de circulació, el dret a entrar i sortir lliurement d’Espanya, el dret a la llibertat d’expressió i d’informació, i la prohibició del segrest de les publicacions si no és per resolució judicial, el dret de reunió i manifestació, el dret de vaga i el dret a adoptar mesures de conflicte col·lectiu + suspensió de les garanties de la detenció de l’art. 17.3 CE (informació dels seus drets i de les raons de la seva detenció i l’assistència lletrada).   

55. La suspensió individual: drets que es poden suspendre i per a quines persones. En el cas de determinades persones sospitoses de formar part de bandes armades o elements terroristes, només és possible la suspensió de l’exercici de 3 drets: El dret a la llibertat personal en tant que la detenció preventiva de màxim 72 hores es pot ampliar dos dies més La inviolabilitat del domicili El secret de les comunicacions, sempre amb coneixement judicial i, en el seu cas, control parlamentari