Dret Internacional Públic: Responsabilitat, Controvèrsies i Fonts

Lliçó 27: La Protecció Diplomàtica

Concepte de Protecció Diplomàtica

La protecció diplomàtica és la invocació per un Estat de la responsabilitat d’un altre Estat per un perjudici causat per un fet internacionalment il·lícit d'aquest Estat a una persona que és nacional del primer Estat, amb vista a fer efectiva aquesta responsabilitat. Aquesta protecció s'exercirà mitjançant l'acció diplomàtica o per altres mitjans de solució pacífica.

Quan un Estat realitza un fet internacionalment il·lícit del qual és víctima directa un particular, aquest té com a principal via de reclamació l'ordenament jurídic intern de l'Estat autor del fet il·lícit. Si aquesta via no és efectiva, hi ha alguns supòsits excepcionals en els quals el particular pot acudir a una instància internacional per reclamar responsabilitat a l'Estat autor del fet il·lícit, com ara l'accés al Tribunal Europeu de Drets Humans per violació de l'esmentat conveni. No obstant això, el normal és que el particular, un cop esgotats els recursos interns de l'Estat, no tingui ja cap altra via de reclamació. En aquests supòsits, té un paper especial la institució de la protecció diplomàtica. La protecció diplomàtica té una triple finalitat:

• Prevenir la violació de normes internacionals relatives a estrangers.
• Fer cessar una activitat de caràcter il·lícit.
• Obtenir una reparació.

La Protecció Diplomàtica a Espanya

No hi ha obligació legal d'exercici de la protecció diplomàtica, però es pot plantejar l'exigència de responsabilitat patrimonial pel mal funcionament de l'administració. Ara bé, el Tribunal Suprem en el cas Couso (2021) ha establert el criteri que l'Estat té l'obligació d'exercir la protecció diplomàtica.

Condicions per a l'Exercici de la Protecció Diplomàtica

a) La Nacionalitat de la Reclamació

Suposa que només el vincle de nacionalitat entre l'Estat i l'individu li dona a aquell el dret a la protecció diplomàtica. Cal l'exercici de la PD per un Estat quan: l'agreujat sigui nacional seu; l'agreujat no sigui nacional seu, sempre que hi hagi acords particulars, com en el cas de la representació internacional d'un Estat per un altre; o la possibilitat que l'Estat exerceixi la PD dels apàtrides i refugiats que tinguin residència legal i habitual a l'Estat.

Problemes en la Nacionalitat de la Reclamació

• La continuïtat de la nacionalitat (des del fet a la reclamació).
• La doble nacionalitat i el criteri de la nacionalitat efectiva: els Estats tenen la mateixa capacitat de reclamar, sent la nacionalitat predominant.
• La nacionalitat de les persones jurídiques: el vincle de nacionalitat ha de ser vigent: el dany s'hagi produït, l'Estat decideix intervenir, s'ha pronunciat la decisió.

b) Esgotament dels Recursos Interns

L'individu lesionat haurà d'utilitzar tots els recursos judicials i administratius que la legislació de l'Estat autor de l'acte origen de la reclamació posi a disposició dels particulars. Dues excepcions:

• L'Estat contra el qual es reclama hagi renunciat expressament a que s'esgotin els recursos interns.
• Els recursos interns no ofereixin cap possibilitat raonable d'obtenir una reparació eficaç. Aquesta situació pot donar-se per diverses causes: retards injustificats en l'administració de justícia pels tribunals o que aquests no dictin la seva sentència en un termini raonable.

Lliçó 28: L'Arranjament Pacífic de Controvèrsies Internacionals

Noció i Classes de l'Arranjament Pacífic

Controvèrsia internacional: desacord sobre un punt de dret o de fet, una contradicció, una oposició de tesis jurídiques o d'interessos entre dos subjectes.

Tipologia de mitjans de solució de les controvèrsies:

• Els mitjans polítics o diplomàtics. Els mitjans diplomàtics són aquells en què intervenen els òrgans normals de les relacions internacionals, com els agents diplomàtics, ministres d'Afers Estrangers, etc. Dins d'aquests mitjans hi ha les negociacions diplomàtiques, els bons oficis i la mediació, les comissions d'investigació i de conciliació. La característica principal dels mitjans diplomàtics és la de facilitar la solució per mitjà de l'acord entre els Estats interessats.
• Els mitjans jurídics o jurisdiccionals. Els mitjans jurídics són l'arbitratge i l'arranjament judicial, la qual cosa suposa sotmetre voluntàriament les parts a un òrgan judicial, creat ad hoc en l'arbitratge o a un òrgan preexistent en l'arranjament judicial, que solucioni la diferència generalment sobre la base del Dret Internacional i que aquesta solució es contingui en una sentència arbitral o judicial vinculant per a les parts.

Principis Rectors de l'Arranjament Pacífic

L'obligació de comportament i la lliure elecció de mitjans.

Evolució del Principi d'Arranjament Pacífic

• Conferències de la Pau de la Haia de 1899 i de 1907.
• Pacte de la Societat de les Nacions de 1919.
• Acta General de Ginebra de 1928 per a l'arranjament pacífic de les controvèrsies internacionals.
• Carta de les Nacions Unides de 1945:
  • Article 1.1: subpropòsit dins del propòsit del manteniment de la pau i seguretat internacionals.
  • Article 2.3: enunciació del principi de l'arranjament pacífic de les controvèrsies.
  • Capítol VI: estableix l'arranjament pacífic de les controvèrsies com a funció de les Nacions Unides (art. 33).

Sistema de l'ONU per a l'Arranjament Pacífic

Doble dimensió del propòsit de l'article 1.1 de la Carta: manteniment de la pau i la seguretat internacional “i amb aquest fi”:

• Prendre mesures col·lectives eficaces per prevenir i eliminar les amenaces a la pau o suprimir tot acte d'agressió o altres trencaments de la pau.
• Dur a terme, per mitjans pacífics, de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l'ajust o l'arranjament de controvèrsies o de situacions de caràcter internacional, susceptibles de conduir a un trencament de la pau.

Doble funció de les Nacions Unides en relació a aquest propòsit:

• Establiment d'un sistema de seguretat col·lectiva (Capítol VII de la Carta).
• Mecanismes per facilitar l'arranjament pacífic de controvèrsies (Capítol VI de la Carta).

Capítol VI: poden portar una controvèrsia al Consell de Seguretat:

• Estats membres de Nacions Unides, parts o no en la controvèrsia (art. 35.1).
• Estats no membres de Nacions Unides parts en la controvèrsia (art. 35.2).
• El Secretari General de les Nacions Unides (article 99).
• L'Assemblea General de les Nacions Unides (article 11.3).

Mesures que pot adoptar el Consell de Seguretat (Capítol VI de la Carta):

• Investigar la controvèrsia per determinar si aquesta pot posar en perill el manteniment de la pau i la seguretat internacionals (article 34).
• Fer recomanacions a les parts.

Si la situació s'agreuja i posa en perill el manteniment de la pau i seguretat internacional, hi ha un trànsit cap al Capítol VII de la Carta.

Lliçó 30: Mesures Coactives per a l'Aplicació del Dret Internacional

Les mesures coercitives són mesures de pressió que el Dret Internacional preveu amb l'objectiu d'assegurar el seu compliment. Existeixen dos tipus de mitjans:

• Mitjans d'observació: de caràcter preventiu i constitueixen una pressió politico-social. De control, supervisió o vigilància i de seguiment.
• Mitjans de reacció: són mitjans de pressió o coacció dirigides a imposar el compliment d'una obligació jurídica o a fer cessar la violació d'una norma de Dret Internacional. Van destinades a sancionar l'incompliment o violació de la norma de Dret Internacional. Inclouen mesures d'autotutela unilateral i sancions col·lectives.

Mesures Unilaterals dels Estats

Són mesures d'autotutela; cada Estat lesionat respon i fa aplicar la legalitat a l'infractor. A falta d'una centralització del poder polític de la SI, correspon a cada Estat controlar l'aplicació del Dret Internacional. Aquestes mesures poden ser:

• Lícites: conformes al Dret Internacional i són mesures de pressió poc amistoses. Poden ser:
  • Ruptura de les relacions diplomàtiques.
  • Retorsió.
• Il·lícites: la seva il·licitud queda convalidada per ser la resposta a un fet il·lícit previ. Es tracta de les contramesures previstes a l'article 30 del projecte de la CDI. Poden constituir una represàlia, la resposta a un fet il·lícit per mitjà d'un altre fet il·lícit. Requisits:
  • Esgotar els procediments de solució de controvèrsies.
  • Notificar la intenció d'adoptar-la a l'altre Estat.
  • La resposta al fet il·lícit ha de ser proporcional.

Qui pot prendre mesures és l'Estat lesionat. Les contramesures no tenen caràcter punitiu, tenen caràcter temporal i hauran de suspendre's quan el fet internacionalment il·lícit hagi cessat.

Les contramesures no poden afectar determinades obligacions (límits):

• L'obligació d'abstenir-se de recórrer a l'amenaça o l'ús de la força, tal com s'enuncia en la Carta de les Nacions Unides.
• Obligacions establertes per a la protecció dels drets humans fonamentals.
• Obligacions de caràcter humanitari que prohibeixen les represàlies.
• En caràcter general, totes les obligacions que emanen de normes de ius cogens.

Tipus de Mesures Unilaterals

a) Mesures que són lícites d'acord amb el Dret Internacional, però que resulten poc amistoses:

• Ruptura de relacions diplomàtiques.
• Altres mesures de retorsió (polítiques, econòmiques...).

b) Mesures que, en principi, són il·lícites, però que incorren en causa d'exclusió de la il·licitud: serien les contramesures.

Objecte de les contramesures:

• Contingut de les contramesures.
• Límits de les contramesures.
• Proporcionalitat de les contramesures.
• Condicions de les contramesures.
• Terminació de les contramesures.

Mesures Col·lectives a través d'Organitzacions Internacionals

L'única OI on es poden apreciar aquestes mesures és en l'ONU. En el Capítol VII de la CNU s'exposen les accions en cas d'amenaces a la pau, trencaments de la pau o actes d'agressió. L'article 39 de la CNU faculta el Consell de Seguretat a:

• Determinar l'existència de tota amenaça a la pau, trencament de la pau o acte d'agressió.
• Fer recomanacions o decidir quines mesures seran preses de conformitat per a mantenir o restablir la pau i seguretat internacional.

Tipus de mesures:

• a) Mesures provisionals per tal d'evitar que la situació s'agreuja.
• b) Mesures que no inclouen l'ús de la força, poden comprendre la interrupció total o parcial de les relacions econòmiques i de les comunicacions ferroviàries, marítimes, aèries, postals, telegràfiques, així com la ruptura de relacions diplomàtiques.
• c) Mesures que inclouen l'ús de la força si les mesures de l'article 41 resulten inadequades o no han tingut efecte.

El supòsit principal en el qual es pot plantejar aquesta reacció col·lectiva és l'acció en cas d'amenaça a la pau, trencament de la pau o actes d'agressió (sistema de seguretat col·lectiva Capítol VII de la Carta). L'òrgan responsable de l'adopció de mesures en aquest supòsit és el Consell de Seguretat:

• És el responsable primordial del manteniment de la pau i la seguretat internacionals.
• Els Estats Membres reconeixen que el Consell de Seguretat actua en nom de tots ells.
• El Consell de Seguretat actuarà d'acord amb els propòsits i principis de les Nacions Unides.
• Els Estats membres convenen a acceptar i complir les seves decisions.

Lliçó 24: Noció i Evolució de la Responsabilitat Internacional

Noció i Codificació de la Responsabilitat Internacional

Concepte general: En qualsevol sistema jurídic, l'incompliment de les normes genera una responsabilitat. La responsabilitat internacional és la institució dirigida a la restauració de l'ordenament internacional o de la simple normalitat de la vida internacional davant d'aquelles conductes lesives per als diferents membres de la societat internacional atribuïbles a determinats subjectes internacionals (Estats o OI) que comporten l'obligació de reparació.

Projectes de codificació sobre responsabilitat internacional:

• La fallida Conferència codificadora de 1930 sobre la responsabilitat internacional dels Estats.
• Treballs en el si de la Comissió de Dret Internacional (des de 1949):
  • Exclusivament responsabilitat internacional de l'Estat.
  • Exclusivament originada en el fet internacionalment il·lícit.
  • Orientació centrada en l'elaboració de normes secundàries.
  • El projecte definitiu de la CDI de l'any 2001 (El fet internacionalment il·lícit de l'Estat com a origen de la responsabilitat internacional, contingut de la responsabilitat internacional de l'Estat, formes de fer efectiva la responsabilitat internacional).
• La CDI també sobre codificació de la prevenció de dany transfronterer i de la responsabilitat per la pèrdua causada per un dany transfronterer resultant d'activitats perilloses (els projectes de 2011 i de 2006 de la CDI).

Tendències Recents de la Responsabilitat Internacional

• a) L'aparició de la responsabilitat internacional d'entitats no estatals:
  • Responsabilitat internacional de les OI.
  • Responsabilitat internacional de l'individu per crims de transcendència internacional.
• b) L'admissió d'una responsabilitat internacional objectiva o per risc, derivada de fets que són lícits, però que causen danys a altres Estats (projectes CDI sobre prevenció del dany transfronterer i la responsabilitat per la pèrdua causada per un dany transfronterer).
• c) La deslateralització de la relació jurídica de responsabilitat:
  • Progressiva formulació de la noció de normes imperatives de Dret Internacional (normes ius cogens).
  • Progressiva acceptació de l'existència d'obligacions erga omnes.
  • Identificació de la gravetat per a la comunitat internacional de determinades violacions del Dret Internacional.

Principis Bàsics de la Responsabilitat Internacional

• Tot incompliment d'una obligació comporta la responsabilitat internacional de l'Estat autor de l'incompliment.
• Tot Estat està subjecte a la consideració que la seva actuació no es correspon amb el que d'ell exigeix l'obligació internacional.
• La responsabilitat internacional pot tenir diferents orígens:
  • Uns comportaments que constitueixen un fet internacionalment il·lícit.
  • Uns comportaments que són lícits (és a dir, no prohibits), però que causen danys a altres Estats.
• La qualificació del fet de l'Estat com internacionalment il·lícit es regeix pel Dret Internacional i no pel dret intern de l'Estat.
• Del fet internacionalment il·lícit sorgeix una nova relació jurídica: la relació jurídica de la responsabilitat.

Lliçó 25: La Responsabilitat Internacional dels Estats: El Fet Il·lícit

Les Contramesures

• Causa d'exclusió de la il·licitud en el cas i en la mesura que les contramesures siguin la resposta a un previ fet il·lícit de l'altre Estat.
• Objecte: induir l'Estat responsable a complir amb les obligacions que es deriven de la seva responsabilitat internacional.
• Contingut: incompliment temporal d'obligacions internacionals en relació amb l'Estat responsable.
• Tipus d'obligacions que no poden ser afectades per les contramesures: obligacions que derivin de normes d'ius cogens.
• Proporcionalitat de les contramesures: proporcionals al perjudici sofert, tenint en compte la gravetat del fet internacional il·lícit.
• Condicions del recurs a contramesures: requeriments previs per al compliment de l'obligació de responsabilitat i notificació de l'adopció de contramesures a l'Estat responsable.
• Finalització de les contramesures: quan l'Estat responsable hagi complert les seves obligacions en relació al fet il·lícit.

Concepte de Fet Internacionalment Il·lícit

L'enfocament del projecte de la CDI resideix en la responsabilitat internacional originada pel fet internacionalment il·lícit. Tot fet internacionalment il·lícit genera responsabilitat internacional. Fet atribuïble a un subjecte jurídic internacional que constitueix una violació o infracció del DI i lesiona drets d'un altre subjecte(s) d'aquest ordenament, donant lloc a la responsabilitat del subjecte autor del fet. Per tant, dos elements:

• Element subjectiu del fet internacionalment il·lícit (lesionat com a conseqüència de l'incompliment de l'obligació).
• Element objectiu del fet internacionalment il·lícit (resulta violat).

Element Subjectiu del Fet Il·lícit

Element subjectiu: és l'atribució d'un comportament a l'Estat a un determinat subjecte del DI. Molts d'aquests fets internacionalment il·lícits pels quals els Estats resulten responsables constitueixen conductes passives.

Atribució a l'Estat de Fets dels seus Òrgans

Si l'Estat és directament responsable en el pla internacional pels fets dels particulars. Només es consideren fets de l'Estat els realitzats per persones o entitats que actuen en qualitat de tals òrgans i no a títol privat de la persona.

Criteris Complementaris d'Atribució

Criteris complementaris que es consideren fets de l'Estat:

• El comportament de tota persona o entitat facultada per exercir atribucions del poder públic.
• Comportament d'un òrgan posat a disposició d'un Estat per un altre Estat.
• Comportament d'un òrgan que s'ha extralimitat en la seva competència o ha contravingut les instruccions.
• Comportaments sota la direcció o control de l'Estat.
• Comportaments en cas d'absència o defecte de les autoritats oficials.
• Comportament que l'Estat reconeix i adopta com a propi.

Responsabilitat de l'Estat per Fets de Particulars

El comportament només serà atribuïble a l'Estat si aquest va dirigir o controlar l'operació i si el comportament denunciat era una part integrant de l'operació. Regla general: no atribució a l'Estat per fets dels particulars, però pot resultar responsable per la seva passivitat o manca de diligència en la prevenció o repressió de tals comportaments.

Responsabilitat per Fets de Moviments Insurreccionals

S'aplica el mateix que als fets de particulars.

Element Objectiu del Fet Il·lícit

És la violació de l'obligació internacional. Consisteix en què el comportament atribuïble a l'Estat constitueix una violació d'una obligació internacional al seu càrrec. La violació de l'obligació: hi haurà obligació quan un fet d'aquest no està en conformitat amb el que d'ell exigeix aquesta obligació.

Aspectes particulars:

• Amb independència de l'origen o naturalesa de l'obligació violada.
• L'obligació internacional violada ha d'estar vigent respecte de l'Estat.
• Extensió en el temps de la violació d'una obligació internacional.
• La violació d'una obligació internacional consistent en un fet compost.

Circumstàncies d'Exclusió de la Il·licitud

Condicions generals:

• S'han de complir sempre les obligacions que emanin d'una norma imperativa de Dret Internacional general.
• S'ha de complir l'obligació quan la circumstància d'exclusió de la il·licitud hagi deixat d'existir.
• L'exclusió de la il·licitud no exclou la qüestió de la indemnització per qualsevol pèrdua (dany) causada pel fet en qüestió.

Tipus de Circumstàncies d'Exclusió

• Consentiment: si un Estat dona el seu consentiment per a autoritzar un altre Estat a incomplir un TI, s'exclou la il·licitud. El consentiment ha de ser prestat vàlidament de forma prèvia al fet il·lícit.
• Legítima defensa: es podrà al·legar després d'una agressió armada d'un altre Estat. Ha de ser proporcional i immediata i mai es podrà admetre la legítima defensa preventiva.
• Contramesures en raó d'un fet internacionalment il·lícit: comportament que no és conforme al DI però que constitueix una mesura acceptada com a reacció a un previ il·lícit d'un altre Estat. Dos tipus de contramesures: Reciprocitat i Represàlies. Aquestes contramesures han de ser proporcionals i mai han de comportar l'ús de la força.
• Força major: força irresistible o un esdeveniment imprevist, aliens al control de l'Estat, que fan materialment impossible complir amb l'obligació.
• Perill extrem: si l'autor d'aquest fet no té raonablement altra manera, en una situació de perill extrem, de salvar la seva vida o la vida d'altres persones confiades a la seva cura.
• Estat de necessitat: es realitza per salvaguardar un interès essencial d'un Estat davant un perill greu o imminent sempre que l'Estat no hagi provocat de forma directa tal circumstància.

Contingut de la Responsabilitat Internacional

La relació jurídica de responsabilitat: Es tracta d'una nova relació jurídica que sorgeix del fet il·lícit. Abast de les obligacions sorgides d'aquesta nova relació jurídica: davant un altre Estat o de diversos Estats, i davant la comunitat internacional en el seu conjunt.

Contingut de la Nova Relació Jurídica

• Les conseqüències de la responsabilitat no afecten la continuïtat del deure de complir l'obligació que ha estat violada.
• L'Estat responsable del fet internacionalment il·lícit ha de posar fi a la il·licitud si el fet continua.
• L'Estat responsable del fet internacionalment il·lícit ha d'oferir seguretats i garanties de no repetició, si les circumstàncies ho exigeixen.
• L'Estat responsable està obligat a reparar íntegrament el perjudici causat.
• L'Estat responsable no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l'incompliment de les seves obligacions internacionals.

Formes de Reparació

La reparació és l'obligació que té l'autor d'un fet internacionalment il·lícit a reparar el dany causat, en ser considerat internacionalment responsable del fet il·lícit que ha comès. Diverses formes:

• Restitució: restablir la situació que existia abans de la comissió del fet il·lícit, sempre que i en la mesura en què:
  • No sigui materialment impossible (impossibilitat material).
  • No comporti una càrrega desproporcionada (impossibilitat jurídica).
• Indemnització del dany causat, en la mesura en què aquest no pugui ser reparat per la restitució; és la forma més comuna de reparació.
• Satisfacció per perjudici causat, en la mesura en què aquest no pugui ser reparat mitjançant la restitució o la indemnització. S'inclou una sèrie de prestacions: prestació d'excuses, el càstig dels culpables, el pagament d'una suma simbòlica i fins i tot la verificació del caràcter il·lícit del fet.

Violacions Greus de Normes Imperatives

Aquestes violacions específiques han de ser:

• Violació greu (incompliment flagrant o sistemàtic de l'obligació).
• L'obligació violada ha d'emanar d'una norma imperativa de dret internacional general.

Existeix una obligació de reparar, de cessament i de donar garanties, però s'afegeix que: la resta d'estats tenen l'obligació de no ajudar aquest estat i altres estats poden cooperar i posar-se d'acord per prendre mesures coercitives per obligar-lo a deixar de vulnerar la norma jurídica. Aquestes han de ser proporcionals i autoritzades pel CS.

Conseqüències de Violacions Greus Específiques

Conseqüències particulars que es deriven d'aquestes violacions específiques:

• Tots els Estats han de cooperar per a posar fi a aquest tipus de violacions.
• No es reconeixerà com a lícita una situació creada per una violació greu d'aquest tipus, ni es prestarà ajuda o assistència.

Això sense perjudici:

• De les altres conseqüències previstes en el projecte d'articles.
• De tota altra conseqüència que es pugui generar segons el Dret Internacional (acció, per exemple, del Consell de Seguretat).

Formes d'Efectivitat de la Responsabilitat

Invocació de la responsabilitat per part de l'Estat lesionat:

• Condicions per invocar la responsabilitat.
• Notificació de la reclamació per part de l'Estat/s lesionat/s adreçada a l'altre/s Estat/s autor/s de l'incompliment.
• Admissibilitat de la reclamació i situacions en les quals no pot ser invocada la reclamació.
• Renúncia al dret a invocar la responsabilitat.

• Pluralitat d'Estats lesionats: cada Estat pot invocar separadament la responsabilitat.
• Pluralitat d'Estats responsables: es podrà invocar la responsabilitat de cada Estat.
• Invocació de la responsabilitat per part d'un Estat diferent de l'Estat lesionat: quan estem davant de violacions d'obligacions que són davant de tota la comunitat internacional.

Lliçó 18: Estructura i Competències de les Organitzacions Internacionals

Estructura Orgànica de les Organitzacions Internacionals

L'únic element comú és que les OI han de tenir una estructura orgànica permanent. Estructura orgànica: conjunt d'òrgans que integren cada Organització. El nombre d'òrgans, la seva grandària o composició i les interrelacions entre els diferents òrgans depèn de cadascuna de les OI; és a dir, aquí també tot és en funció de la seva funció. Tipus d'òrgans:

• Òrgans intergovernamentals: hi participen els estats com a tals. Compostos per representants dels Estats. Poden ser plenaris (hi participen tots els Estats membres de l'OI, ex: AG) o restringits (integrats per representants d'alguns Estats membres només, ex: CS).
• Òrgans no intergovernamentals: integrats per personal de l'OI, com ara funcionaris.
• Òrgans de caràcter parlamentari.

Dret de les Organitzacions Internacionals

• Normes de Dret Internacional vàlides per a totes les organitzacions internacionals.
• Dret propi de cada OI (dret de la OI): cada OI té les seves pròpies regles. Basat en el seu tractat constitutiu.

Tractat constitutiu de l'OI: Norma suprema de l'organització; tot acte ha d'ajustar-se a això. Característiques constitucionals:

• Creació d'un nou ens (subjecte DI).
• Realitza una atribució expressa de competències.
• Cal interpretar-lo de manera extensiva i dinàmica.
• Limitades possibilitats de reserves al tractat constitutiu.
• Procediments de reforma o revisió del tractat constitutiu.

Competències de les Organitzacions Internacionals

Les competències de les OI poden ser:

• a) Competències explícites: establertes al seu tractat constitutiu.
• b) Competències implícites: no establertes al Tractat Constitutiu, però que l'OI pot exercir perquè són necessàries per assolir les finalitats de la pròpia organització.

Classificació de Competències

• Deliberatives.
• Normatives.
• Organitzatives.
• Executives.
• Financeres.
• Operacionals (enviar representants de l'OI per realitzar tasques en un tercer estat).
• Jurisdiccionals (Tribunal que resol litigis entre funcionaris i Estats).

Competència Normativa de les OI

• Interna (regula el propi funcionament de l'OI):
  • Reglaments (recullen normes de funcionament de cada òrgan).
  • Instruccions (actes obligatoris per a l'òrgan a qui van dirigides, ja que està subordinat a l'òrgan emissor).
  • Recomanacions interorgàniques (dirigides d'un òrgan a un altre amb el qual es troba en situació de coordinació o dependència).
• Externa (transcendeixen de la pròpia OI i van dirigides a altres subjectes de DI, sobretot a Estats membres): decisions, recomanacions intersubjectives, preparació de TIs.

Formació de Voluntat en les Organitzacions Internacionals

Actes de l'OI adoptats pels òrgans de l'OI a través de la voluntat. Condicions:

• Quòrum mínim per a la vàlida constitució de l'òrgan.
• Determinació si hi ha igualtat o no del vot entre membres de l'òrgan.
• Si no n'hi ha, determinació del nombre de vots corresponents a cada membre.

Mecanisme de formació de voluntat. Procediments habituals:

• Unanimitat (vot afirmatiu de tots els membres de l'òrgan; funciona en OI petites).
• Unanimitat relativa (possibilitat d'Estat abstès, no obligat per l'acte).
• Diverses majories (simple, absoluta, qualificada...).
• El consens (cap Estat suficientment en contra, no hi ha votació).

Lliçó 1: Societat, Relacions i Dret Internacional: Evolució Històrica

La Societat Internacional

Concepte: societat formada per una sèrie d'actors internacionals que participen en les RI, tenen la capacitat d'actuar transnacionalment. Trets característics de la SI:

• Escàs grau d'integració.
• Nombre reduït de components.
• Descentralitzada políticament (cada estat és un nucli de poder centralitzat).
• Heterogeneïtat (existeixen diversos grups dins dels quals els seus integrants són diferents. Els Estats s'agrupen en funció d'interessos comuns).
• Universalitat (hi participen tots els Estats).

Actors internacionals: són unitats de la SI que gaudeixen de l'habilitat per relacionar-se i mobilitzar recursos dins la SI per fer efectius els seus objectius. Tipus d'actors internacionals:

• Actors típics (tenen personalitat jurídica atorgada pel DIP, ex: Estat o OI).
• Actors atípics (tenen acció esporàdica, ex: empreses, ONG).
• Forces transnacionals (associacions de persones amb objectius i estratègies transfrontereres, forces que pressionen l'Estat per aconseguir els seus interessos, ex: Greenpeace).

Les Relacions Internacionals

Concepte: relacions entre els subjectes de DI. Relacions dins la SI:

• Posició central dels Estats.
• Participació plural d'actors internacionals.
• Interaccions entre subjectes de DI.
• Pluralitat i diversitat d'interessos entre subjectes de DI.

El Dret Internacional Públic (DIP)

Concepte: conjunt de normes jurídiques creades pels subjectes de DI dirigides a regular les relacions entre ells. 3 finalitats:

• Supervivència de l'Estat.
• Mantenir la vigència del sistema capitalista.
• Atendre els interessos de la humanitat.

Funcions bàsiques:

• Garantir la coexistència (independència).
• Facilitar la cooperació (interdependència).

Evolució Històrica del Dret Internacional

La Societat Medieval

La infraestructura econòmica del s. V-IX és agrícola; és una societat de subsistència. En la Baixa Edat Mitjana apareix l'artesanat, el comerç i els burgesos. No existeix un sistema de relacions permanent, però sí que existeixen relacions de comerç i apareixen normes de comerç internacional. El DIP no existeix encara.

Formació dels Estats Moderns

Aquesta societat medieval entra en un procés de ruptura tant en el pla econòmic com el polític i ideològic. Aquestes ruptures configuren l'aparició del DIP. Ruptura econòmica (feudalisme al capitalisme. Necessitat d'ampliar mercats). Ruptura política (aparició d'Estats Moderns que es caracteritzen per ser sobirans i independents).

La Pau de Westfàlia: Amb aquesta pau es consolida el sistema d'Estats moderns. Els Estats són sobirans i iguals, i s'ha de respectar la seva jurisdicció interna.

A partir d'aquesta consolidació (punt inicial DIP) destaquen els següents fets històrics:

• A partir de 1815, el Concert Europeu, on les grans potències europees solucionen els seus problemes en relació amb l'equilibri mundial.
• Conferència de Berlín 1885: inici de reunions on tracten qüestions polítiques entre els Estats membres. La seva finalitat és mantenir un equilibri de poders i el manteniment de la coexistència.
• Al s. XIX s'inicia una certa cooperació institucionalitzada entre els Estats. Comissions fluvials (estats riberencs es posen d'acord per explotar els grans rius europeus) i unions administratives, precedents de les OI.
• Conferències de la Pau de la Haia 1899-1907: comencen a haver-hi determinades preocupacions humanitàries i es plantegen que la solució dels problemes internacionals entre Estats no ha de passar per un conflicte armat, sinó solucionar-ho de forma pacífica. Regulació del ius in bello (regular el comportament dels conflictes bel·ligerants) i mecanismes d'arranjament pacífic de controvèrsies.
• La Primera Guerra Mundial i la creació de la Societat de Nacions. La PGM, el punt clau que va donar inici a aquest conflicte va ser l'assassinat de l'Arxiduc Francesc Ferran. Durant la guerra, dos fets fonamentals: la intervenció dels EUA en el conflicte europeu per primera vegada i la Revolució Soviètica. Societat de Nacions: precedent de l'ONU, iniciativa americana que tenia com a finalitat establir les bases d'una pau duradora, no reeixida pels constants conflictes.
• La Segona Guerra Mundial i la creació de l'ONU. L'ONU supera els defectes de la Societat de Nacions: consagra jurídicament la posició de les diferents potències guanyadores. Posició privilegiada (dret a veto) acceptada per la resta d'Estats membres. Conferència de San Francisco, on s'aprova el tractat constitutiu de l'ONU i la Carta de l'ONU per mantenir la pau i seguretat internacional dels Estats.

Lliçó 4: Fonts i Estructura del Dret Internacional

Rellevància del Consentiment i Sistema de Fonts

La teoria de les fonts del dret: fonts formals i fonts materials.

El paper essencial del consentiment dels Estats:

• El consentiment com a única font material del Dret Internacional.
• Del consentiment d'un Estat al consens d'una pluralitat d'Estats.
• La flexibilitat en l'expressió del consentiment.

Els principis que regeixen l'expressió del consentiment estatal:

• La igualtat sobirana.
• La no intervenció i la prohibició de l'ús o amenaça de la força.
• El paper integrador i essencial del principi de bona fe.

Trets Característics de l'Ordenament Jurídic Internacional

El Dret Internacional és un dret que es basa en el relativisme. La sobirania dels estats de la societat internacional es caracteritza pel consentiment dels estats en la creació i aplicació de les normes. No obstant això, hi ha certs límits al relativisme imposats per les normes imperatives de Dret Internacional general (normes ius cogens). Un Estat solament està obligat per un Tractat Internacional quan realitza un acte formal anomenat prestació de consentiment. Perquè l'obligació vinculi jurídicament un Estat sobirà, és necessari que aquest hagi participat en el seu procés d'elaboració o bé l'hagi acceptat. Si un estat no dóna el seu consentiment a una norma jurídica, aquesta no l'obliga a complir-la. Els principis generals del Dret Internacional són els principis comuns dels estats; és a dir, allò en què coincideixen els ordenaments jurídics interns dels Estats, són comuns per a tots. Els actes normatius de les OI: la plasmació del DI és indirecta, ja que els actes normatius són votats pels estats membres, com ara el Consell de Seguretat.

Fonts Formals del DIP: Article 38 de l'Estatut de la CIJ

Enumeració de les fonts formals del DIP (un llistat no exhaustiu ni jeràrquic):

• Els tractats internacionals.
• El costum internacional.
• Els principis generals del dret.

Una única font material del DIP: el consentiment dels Estats.

Els mitjans complementaris: No són fonts formals del DIP perquè no estan els consentiments / voluntats dels Estats. Són la doctrina i la jurisprudència.

Articulació entre Procediments Formals de Creació

L'absència de jerarquia entre les fonts formals. La interacció entre les diferents fonts formals.

No hi ha jerarquia de fonts, però sí que hi ha jerarquia normativa perquè aquests estats que tenen el consentiment consideren que hi ha normatives més importants que d'altres.

L'Estructura del Dret Internacional

L'absència de jerarquia entre les fonts formals:

• El consentiment estatal és l'única font material.
• Ens trobem davant de “relacions horitzontals” entre les normes.
• Els conflictes entre les normes es resolen no per jerarquia sinó per criteris d'aplicació preferent.
• Són vàlids els principis de la lex posterior derogat priori i que la lex specialis derogat generali.

Però, excepcionalment, hi ha una jerarquia normativa en el Dret Internacional. Es tracta de les normes imperatives del Dret Internacional general (normes de ius cogens). Són normes que expressen la normativització dels valors essencials de la societat internacional. Reflecteixen els valors de la societat i també els protegeixen. Són normes que són universalment aplicables. Són normes jeràrquicament superiors; per tant, aquelles normes que no siguin contràries.

La Carta de les Nacions Unides té més valor, amb una jerarquia al capdamunt.

Interaccions entre les Diferents Fonts

En aquesta situació no existeix una reserva de fonts, és a dir, que qualsevol procediment de creació de DI pot servir per crear normes de DI en qualsevol matèria, ja que no hi ha una reserva de llei com en el Dret Constitucional. Per tant, un determinat tema pot ser regulat per una o diverses fonts de creació de DI o per totes alhora. Els efectes de la interacció de fonts són 3:

• Efecte declaratiu: quan un tractat o un acte internacional posa per escrit un principi general o un costum, és a dir, reflecteix que ja existeix.
• Efecte generador: a partir d'un tractat o un acte, els estats demostren que el que està escrit produeix una pràctica que genera costum o un principi general del dret.
• Efecte cristal·litzador: el tractat o l'acte normatiu d'una OI ajuden a acabar el procés de creació del costum, ja que a aquesta pràctica estatal li manca un element per ser costum. Li manca el fet d'introduir-la en un tractat o acte normatiu. Es requereix la pràctica obligatòria més l'opinio iuris.

Normes Imperatives o de Ius Cogens

El concepte de normes imperatives o de ius cogens és recent; es va desenvolupar en el Conveni de Viena sobre el Dret dels Tractats de 1969. L'article 53 d'aquest Conveni preveu: «Una norma imperativa de dret internacional general és una norma acceptada i reconeguda per la comunitat internacional d'Estats en el seu conjunt com a norma que no admet acord en contrari i que sols pot ésser modificada per una norma ulterior de dret internacional general que tingui el mateix caràcter». Però el difícil és saber quines són les normes imperatives.

Identificació de les Normes de Ius Cogens

El problema és la dificultat d'identificació de les normes imperatives de Dret Internacional:

• Han de ser normes de Dret Internacional general i no particular.
• Han de ser normes acceptades i reconegudes per la comunitat internacional d'estats en el seu conjunt (acceptat i reconegut que no poden admetre cap acord en contrari, tenen una jerarquia superior).
• Acceptat i reconegut que només poden ser modificades per una norma ulterior del mateix caràcter.
• Per definició, són també normes amb caràcter «erga omnes», és a dir, que vinculen a tots els Estats.

Lliçó 5: El Costum Internacional

El Costum Internacional i els Principis Generals del Dret

Costum internacional: La prova d'una pràctica generalment acceptada com a dret. L'accepten perquè consideren que és obligatòria. El costum internacional consisteix en una font de dret internacional basada en la pràctica dels Estats, en el sentit de repetició d'actes davant d'una mateixa situació. Per tant, es tracta d'una font de dret consuetudinari, dret no escrit. Fins a final del segle XIX, va ser la principal font de dret internacional. La CIJ el defineix com: «la pràctica generalment acceptada com a dret». Es tracta del comportament dels Estats en les seves relacions mútues o d'un procediment de creació normativa particularment adaptat al medi en el qual els Estats han desenvolupat la seva activitat.

Elements del Costum Internacional

• Element material: una pràctica uniforme, constant i general.
  • Constant: no existeixen costums instantanis, sinó que la pràctica s'ha de consolidar durant un cert temps fins a obtenir l'opinio iuris. Pràctica continuada en el temps.
  • Generalitzada: els costums generals i universals són els que segueix la majoria d'Estats arreu del món.
  • Uniforme: davant la mateixa situació, els Estats actuen de la mateixa manera, seguint la mateixa pauta.
• Element espiritual-psicològic: opinio iuris. Consisteix en què els Estats, quan segueixen la pràctica, ho fan perquè tenen la convicció que és jurídicament obligatòria. El problema que planteja aquest element és provar la seva existència.

Classes de Costum Internacional

• El costum general o universal i l'objector persistent. Obliga a tots, però si hi ha un estat que manifesta que no vol ser part, no se l'obligarà. Tenen àmbit universal i obliguen, en principi, a tots els Estats, a excepció d'aquells Estats que s'hagin oposat al mateix costum durant el període de formació de forma expressa, i l'Estat litigant que s'oposi a que li sigui aplicada una Costum general, haurà de provar que l'ha rebutjada en el període de la seva formació.
• El costum particular.
  • Costum regional: costum manifestat per un grup d'Estats (tres o més). Ha de provar la seva existència l'Estat que al·lega aquell costum regional.
  • Costum local: costum manifestat per dos Estats (costum bilateral). Ha de provar la seva existència l'Estat que al·lega el costum.

Prova del Costum Internacional i Càrrega de la Prova

Existeix una diferència entre el costum general universal i el regional i local. La càrrega de la prova en el costum regional i local correspon a qui al·lega l'existència del costum i ho ha de demostrar, ja que és obligatori per al propi Estat i per a la resta.

En canvi, en el costum general universal, la càrrega és diferent: es presumeix que existeix el costum i, per tant, l'Estat a qui no s'apliqui el costum ha de demostrar que no és practicant o és un opositor pertinaç.

Relacions entre Costum i Tractats Internacionals

Els fonaments de la interacció. Efectes interactius:

• Efecte declaratiu: un costum ja existent passa a ser reconegut i declarat en un Tractat Internacional. Quan aquest tractat internacional entra en vigor, obliga els Estats que l'han ratificat (segueix existint el costum, però modificat).
• Efecte cristal·litzador: hi ha un costum aparentment en formació amb l'acceptació o el convenciment que és una obligació. Si durant aquest procés s'elabora un tractat sobre aquella matèria, aquest precipitarà el costum internacional.
• Efecte generador: estant en un procés de formació d'una norma per la via consuetudinària, el fet d'introduir-la en un Tractat Internacional fa que cristal·litzi com a Dret Internacional.

Rellevància del Costum en el Dret Internacional Actual

A causa en gran part al predomini que ha adquirit en ella l'element espiritual o opinio iuris, el Costum ha sabut adaptar-se a les exigències de la societat internacional dels nostres dies i segueix, per tant, tenint gran importància. D'altra banda, es pot afirmar que pràcticament tot el Dret Internacional general que regeix en la Comunitat Internacional està format per normes consuetudinàries i Principis Generals del Dret.

Lliçó 7: Els Tractats Internacionals

Concepte de Tractat Internacional

Concepte: Un tractat internacional és un acord entre uns determinats Estats que manifesten de forma escrita que tenen drets i obligacions de caràcter internacional. Els seus elements essencials són:

• Manifestació de la voluntat de forma escrita (amb això es diferencia del costum).
• Dos o més subjectes de Dret Internacional (es necessita el consentiment de més d'un Estat).
• Genera efectes jurídics (han de produir drets i obligacions que han de complir-se, poden ser exigibles).
• Conformitat amb el Dret Internacional (el seu incompliment comporta una responsabilitat internacional).

Classes de Tractats Internacionals

• Pel nombre de parts.
• Pel tipus de subjecte.
• Per la matèria.
• Per la duració.
• Pel grau d'obertura.
• Per la seva funció.

Regulació dels Tractats Internacionals

La regulació sobre els tractats internacionals: existència d'un doble pla normatiu:

• Normes internacionals sobre els tractats.
• Normes internes (de cada estat) sobre els tractats.

Contingut del Dret dels Tractats Internacionals

Doble pla normatiu: són normes internacionals, però també són normes internes. L'elaboració de la codificació internacional del Dret dels Tractats (les normes internacionals sobre els tractats):

• Conveni de Viena de 23 de maig de 1969 sobre el Dret dels Tractats (entre Estats). És un tractat sobre els Tractats Internacionals. Quant a la classificació entre subjectes, només es regula el dret entre Estats.
• Conveni de Viena de 21 de març de 1986 sobre el Dret dels Tractats entre Estats i Organitzacions Internacionals o entre dues o més Organitzacions Internacionals.

Principis bàsics del Dret dels Tractats en el Dret Internacional:

• El consentiment dels Estats.
• El principi de la bona fe (pacta sunt servanda).

Concepte de Tractat segons la Convenció de Viena (1969)

• Acord de voluntats concordades.
• Fet per escrit.
• Entre dos o més estats.
• Regit pel Dret Internacional: genera drets i obligacions de Dret Internacional.
• En un instrument únic o dos o més instruments connexos.
• Qualsevol que sigui la seva denominació.

Àmbit d'Aplicació de la Convenció de Viena (1969)

• Exclusivament als tractats entre Estats.
• No exclusió del valor jurídic d'altres tipus d'acords.
• Aplicació als tractats constitutius d'Organitzacions Internacionals i als tractats adoptats en el si d'una Organització Internacional.

Convenció de Viena (1986): Tractats entre Estats i OI

La Convenció de Viena de 1986 sobre el Dret dels Tractats entre Estats i Organitzacions Internacionals o entre Organitzacions Internacionals: característiques peculiars. Quant a la ratificació, no es pot fer servir per part d'una organització internacional, ja que no hi ha un cap; per tant, aquest conveni modifica el del 69 per poder incorporar organitzacions internacionals.

Codificació i Desenvolupament Progressiu del DI

Codificació és intentar posar per escrit en tractats internacionals el costum preexistent. Se li afegeix l'intent de desenvolupament progressiu, que vol dir que intenten actualitzar les normes que es redactin o crear noves normes per a problemes nous. Aquesta codificació té lloc en la Comissió de Dret Internacional dins de l'ONU.

Dos temes importants que s'han codificat són la Convenció del Dret del Mar i en matèria de responsabilitat dels estats. Els tractats de la codificació solament obliguen a aquells subjectes que siguin part, que hagin prestat el consentiment.

Evolució Històrica de la Codificació del DI

• Codificació privada:
  • Institut de Droit International (1873).
  • International Law Association (1873).
• Codificació pública o oficial:
  • Conferències de Pau de La Haia (1899 i 1907).
  • Conferència de 1930 de la Societat de les Nacions.
  • Nacions Unides: la tasca de l'Assemblea General (article 13 de la Carta) i de la Comissió de Dret Internacional (CDI).

La Comissió de Dret Internacional (CDI)

Composició de la Comissió de Dret Internacional

• 34 experts en DI.
• Hi formen part a títol individual.
• NO representen els governs dels Estats.
• Elegits per l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Funcions: Codificació i Desenvolupament Progressiu

Funcions: codificació i desenvolupament progressiu del Dret Internacional. L'Assemblea General proposa un tema i la CDI l'accepta i nomena un Relator Especial que prepara un projecte d'articles. La CDI discuteix el projecte i prepara un text provisional d'articles sobre el tema amb comentaris. El text provisional se sotmet a l'Assemblea General i als Estats perquè hi formulin observacions. Amb l'informe del Relator Especial, la CDI torna a examinar, en segona lectura, el projecte d'articles i elabora un projecte final d'articles que sotmet a l'Assemblea General. L'Assemblea General adopta la decisió que estimi convenient sobre el projecte d'articles (pot convocar una conferència per aprovar un tractat).

Etapes del Procés de Codificació i Desenvolupament

• Elaboració tècnica del projecte: L'Assemblea General proposa un tema i la CDI l'accepta i nomena un Relator Especial que prepara un projecte d'articles. La CDI discuteix el projecte i prepara un text provisional d'articles sobre el tema amb comentaris.
• Conferència multilateral codificadora: El text provisional se sotmet a l'Assemblea General i als Estats perquè hi formulin observacions.
• Manifestació del consentiment dels Estats: Amb l'informe del Relator Especial, la CDI torna a examinar, en segona lectura, el projecte d'articles i elabora un projecte final d'articles que sotmet a l'Assemblea General. L'Assemblea General adopta la decisió que estimi convenient.