El Dret Comú i el Dret Propi a Catalunya: Anàlisi Històrica

El Dret Comú i el Dret Propi a Catalunya

Com tants altres monarques europeus, Jaume I, el 1243, va prohibir l’al·legació de les lleis romanes i canòniques davant els tribunals i que els advocats hi intervinguessin en defensa d’altri; però, en disposar, pocs anys després (1251) que, en defecte del dret propi, fos aplicat el seny natural, va permetre de fet que continuessin essent invocades les doctrines del dret comú com a màxima expressió d’aquest seny natural. Un capítol de la Cort de 1409 va sancionar aquesta pràctica, reconeixent oficialment la supletorietat del dret comú (recepció en sentit estricte). Que el dret comú fos supletori no ens ha de fer pas pensar que fos un dret secundari, poc important: era un dret que ho regulava o s’ho plantejava tot o gairebé tot, que oferia solucions raonables i enraonades a totes les situacions i a tots els conflictes. Era la base, l’esquelet del sistema jurídic català. Mentre que el dret propi era molt poca cosa i, a més, havia nascut, en gran part, per evitar, limitar, precisar o modificar el dret comú, per la qual cosa, sense el dret comú, gran part de l’ordenament propi hagués perdut el seu sentit. No solament el dret propi esmenava el dret comú: els notaris omplien les escriptures de clàusules, moltes de les quals tenien per finalitat també esmenar-lo, clàusules que havien estat concebudes i analitzades pels juristes del dret comú. La majoria d’aquestes clàusules determinaven efectes concrets, singulars; però n’hi havia tres de genèriques:

1. El PACTUM de non petendo; era el pacte de no reclamar una cosa determinada a la que hom tenia o hom podria tenir-hi dret.
2. La RENUNCIA d’un dret o drets: de fet, produïa el mateix efecte que l’anterior; era i és una institució molt poc regulada per la llei i molt desenvolupada per la doctrina, cosa comprensible perquè ha estat i segueix essent la clàusula més utilitzada tant en els contractes privats com en els que s’eleven a escriptura pública. Un bon coneixement de la doctrina sobre aquesta institució ha estat sempre, i avui dia més que mai, indispensable per a un bon exercici professional d’un jurista i per a l’eficaç redacció dels contractes.
3. El JURAMENT CONFIRMATORI: és un jurament que té per finalitat validar un negoci jurídic nul. El seu origen es troba en l’Imperi Romà, quan un emperador va decidir que un contracte celebrat per un menor era vàlid a fi que el menor no s’emparés en la seva manca d’edat per no acomplir-lo perjudicant així injustament l’altra part. El jurament confirmatori s’utilitzava per validar negocis il·lícits, com p.ex. els préstecs usuraris. Molts contractes contenien juraments. Un dels efectes d’aquests juraments era sotmetre les diferències entre les parts a la jurisdicció eclesiàstica. La clàusula, a més de ser xocant per a la nostra mentalitat laicista d’avui, presenta una altra incongruència als nostres ulls: era, com les clàusules anteriors, una clàusula d’estil que els notaris només posaven en l’escriptura allargada (mundum), i, doncs, que no sortia enlloc fins que aquest no es redactava; i, a més a més, i això és el que avui ens sorprèn més, no n’eren informats els atorgants, que suposadament eren els que efectuaven el jurament. Tot i això, sempre es va considerar una clàusula vàlida. Aquestes clàusules, creades i desenvolupades pel dret comú, només feien efecte sobre el dret comú, però no sobre el dret propi: és a dir, els drets conferits pel dret propi eren irrenunciables, i les seves prohibicions eren inconfirmables mitjançant jurament.

El Sistema de Fonts Vigent

El sistema de fonts del dret català era, com el de molts altres països de l’època, en primer lloc el dret propi, i en segon lloc, el dret comú. Dintre del dret propi, hi ha una jerarquia: 1r és el dret pactat (el més important és el pactat entre el Rei i els Braços en Cort General; però també hi ha altres pactes, com p.ex. entre els barons i els seus vassalls i súbdits), i 2n, el dret unilateral dels que tenen autoritat (com en el cas anterior, el més important és el dret del Rei, però també dicten normes els barons, els municipis...) que no poden contradir allò que s’ha pactat. Les disposicions que determinen el sistema de fonts del dret, en parlar del dret propi, fan una extensa enumeració de classes de normes (vegeu, p.ex., supra fol.98v text nº 8), sense establir-ne un ordre de prelació. Nosaltres entenem que en alguns casos regiria amb preferència el dret general del Principat, i en uns altres, els drets municipals i d’altres (baronals...). Tanmateix, és un tema que ha estat poc estudiat.