Dramatúrgia Catalana: De Benet i Jornet a l'Actualitat

Característiques de l'escriptura teatral actual

A partir del 1975, el teatre es desentenia de la paraula dramàtica. Els protagonistes eren els directors, l'expressió corporal i la imatge, i les tècniques de treball col·lectiu. Els Joglars es consolidaven com a companyia històrica. Es van crear Els Comediants, Dagoll Dagom, La Cubana i La Fura dels Baus. A finals dels 80, van començar a aparèixer nous dramaturgs. El fenomen de “recuperació del text” té una correspondència en l'àmbit europeu. La paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral. Però, la producció d'aquests autors no tindrà res a veure amb la dels anys anteriors. S'imposen models com Samuel Beckett, Harold Pinter, David Mamet o Thomas Bernhard. Al teatre català, aquesta renovació fou protagonitzada per Benet i Jornet. Hi havia sales alternatives com la Sala Beckett de Barcelona, on han sorgit les veus més sòlides del panorama dramatúrgic actual com Lluïsa Cunillé. Un nou tipus d'autor teatral es va implicar en el procés creatiu de l'espectacle, autors que no s'han quedat en la faceta textual, sinó que alhora dirigeixen, com Sergi Belbel. I altres que escriuen, interpreten i dirigeixen els seus espectacles com Carles Alberola. D'aquests autors, el més significatiu és Sergi Belbel, que ha progressat envers la reproducció més realista de la nostra societat, especialment de la violència oculta en les nostres actituds i accions quotidianes. Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals de la nova dramatúrgia catalana. El seu teatre és d'investigació, que capgira les categories dramatúrgiques usuals, situa el conflicte en l'espectador, i la tensió apareix en les expectatives no tancades, en els enigmes sense resoldre i en els signes buits. La majoria dels nous autors investiguen el llenguatge per definir petites batalles o estratègies de poder, d'abast individual o col·lectiu. La capacitat d'adaptació a espectacles diversos ha contribuït molt a difondre el teatre català. Belbel, Benet i Jornet o Sirera, també han escrit musicals, guions per a les sèries de televisió o comèdies.

L'obra teatral de Benet i Jornet i el món audiovisual

Benet i Jornet és el primer representant d'una generació de dramaturgs que comença amb la convocatòria del premi de teatre J.M. de Sagarra; són autors joves que havien crescut durant el franquisme i entre els quals es troba Rodolf Sirera. Les primeres obres, com Una vella, coneguda olor (1963), amb la qual va guanyar el premi citat, s'insereixen en els postulats del realisme històric i prenen com a referents Bertolt Brecht, Buero Vallejo, Salvador Espriu, Arthur Miller, Eugene O'Neill i Tennessee Williams. Aquesta base realista del teatre va ser reformulada per mitjà de l'experimentació formal durant els 70 (Berenàveu a les fosques -1972-, La desaparició de Wendy -1973-, i Revolta de bruixes -1976- són alguns dels textos més representatius d'aquesta etapa). Amb la publicació de Desig (1991) va iniciar l'última fase de la seua producció dramàtica. L'obra configura, juntament amb Fugaç (1994), E. R. (1995) i Testament (1997), un cicle en què, al costat d'una renovació formal, tècnica i estilística, l'autor reflexiona sobre els seus temes més personals amb influències de Samuel Beckett, Thomas Bernhard i Harold Pinter. El canvi d'orientació afecta els temes i aspectes concrets de l'estètica teatral. Paral·lelament a aquestes obres, Benet en publica unes altres adreçades a un públic infantil o juvenil, com Taller de fantasia (La nit de les joguines) (1970) i Supertot (1973); comença també una carrera com a creador de guions per a sèries de televisió. A partir d'aquí, Benet i Jornet es mantindrà sempre fidel a aquestes dues noves línies d'escriptura -teatre infantil i televisió-, i les continuarà practicant, de manera regular, paral·lelament a la seua obra dramàtica major. Durant els últims anys, Benet ha mantingut la producció de teatre infantil i juvenil i Ventdelplà (2005). En Salamandra (2005), una de les seues últimes obres publicades i una de les més riques des del punt de vista temàtic, s'obri així un joc de perspectives a través de la dicotomia ficció/realitat, melodrama/documental, que funciona com un mecanisme que no sols al·ludeix al procés de creació, sinó que també dibuixa un retrat autoconscient de la personalitat artística bipolar de Benet com a creador de melodrames per a la televisió i com a dramaturg compromès políticament i socialment. Benet i Jornet és un dels pocs dramaturgs catalans de la seua generació que ha modificat i transformat encertadament la seua trajectòria artística d'acord amb les inquietuds estètiques i polítiques més vitals de cada període en concret.