Dramatúrgia Catalana Actual: Tendències, Autors Clau i Evolució

L'Escriptura Teatral Actual: Evolució i Característiques

Hereu del teatre de cambra i del teatre universitari, a començaments dels setanta van aparèixer nombrosos grups de teatre independent. Solien crear els muntatges de forma col·lectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental. Havia canviat el concepte de text dramàtic: ja no era l'escriptor qui elaborava aïlladament un text literari que després s’escenificava, sinó que el conjunt del grup s’involucrava en la creació de l'espectacle i en el procés de producció.

Avui dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s’han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l'escriptura teatral. D'una banda, el text s'ha alliberat d’antigues convencions, i d'altra s’han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció de personatge, etc.

El retorn a la centralitat del text dramàtic ha passat per un procés de depuració dels plantejaments textuals tradicionals. La simbiosi entre autor i director ha propiciat que en la dramatúrgia actual hi hagi autors que no s'han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, com Juli Leal o Sergi Belbel.

Tendències de l'Escriptura Teatral Actual en Català

• Dramatúrgia de la Ironia i l'Humor

  Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat. Aquesta tendència és capitanejada per Sergi Belbel, un escriptor de grans èxits, estretament vinculat a la pràctica escènica, bon coneixedor dels mecanismes de l'escenificació, i inclinat a una estètica deliberadament deslligada de la tradició autòctona.

• La Teatralitat Opaca i la Poètica de la Sostracció

  Una altra dramatúrgia empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica. És una teatralitat poc interessada en els problemes de l’actualitat, centrada en els conflictes individuals més que en els col·lectius, amb personatges innominats.

  És la “teatralitat opaca”, que es forjà en els Tallers de Dramatúrgia del valencià Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. L'exponent màxim d'aquesta tendència de "poètica de la sostracció" són Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.

• Aproximació Reflexiva a la Realitat

  Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial: Toni Cabré, Manel Dueso.

• La Via Comercial i la Comèdia Lleugera

  També tenim la via comercial, derivada de la cultura mediàtica de les telesèries, que es decanta per una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, i que revisa els gèneres tradicionals amb la finalitat que el producte escènic arribi a un major nombre d'espectadors: Carles Alberola, Paco Mir, Jordi Galceran.

• El Teatre de la Irritació

  Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.

La Dramatúrgia Valenciana Contemporània

En l’àmbit valencià, a partir de l'últim quart del segle XX s'ha consolidat una nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera.

Manuel Molins: Història, Melodrama i Experimentació

Molins és autor d’obres inspirades en personatges i fets històrics valencians: Dansa del vetlatori (1973), Quatre històries d'amor per la reina Germana (1980), Centaures (1982). Una altra part de la seva producció s’orienta al melodrama (Tango, 1995), o a la comèdia (Ni tan alts, ni tan rics, 1989). Té un tercer bloc d'obres que són propostes dramàtiques experimentals: Els viatgers de l'absenta (1989).

Rodolf Sirera: Renovació i Èxit Internacional

Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencià contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica, amb obres com Plany en la mort d'Enric Ribera (1974), i El verí del teatre (1978), molt representada arreu del món. Va aprofundir en l'experimentació escènica en obres com La caverna (1993) i Punt de fuga (1999). També ha fet diverses adaptacions, i des de 1995 s’ha especialitzat com a guionista de sèries televisives.