Dorífor de Policlet i Hermes amb Dionís: Anàlisi i Comparació

Dorífor de Policlet

Títol: Dorífor
Autor: Policlet
Cronologia: 430 a.C.
Tipologia: Escultura exempta
Materials: Original en bronze, còpia romana en marbre
Mides: 2,12 m
Estil: Grec clàssic
Tema: Esportiu
Localització: Museu Arqueològic Nacional (Nàpols)

Policlet esculpeix la figura d'un jove atleta dempeus, totalment nu. Amb la mà esquerra sosté una llança (perduda) sobre l'espatlla. L'escultura es complementa amb un petit suport, degut al pes, que enganxa el braç dret a la cama, i amb una soca a l'altura de la cuixa de l'atleta, que sosté tot el pes. La composició ha estat executada mitjançant un càlcul precís de proporcions, utilitzant un cànon anatòmic perfecte, segons el qual l'alçada total ha de ser equivalent a set vegades el cap.

Policlet estableix un joc harmònic entre les diferents parts del cos per aconseguir un equilibri, conegut com a contrapposto. Hi ha una contraposició entre el que és dinàmic i el que és estàtic: el tors en tensió marca l'elevació del maluc dret i flexiona la cama esquerra, fet que produeix el contrari a les espatlles. El cos presenta un modelatge més marcat al tors, on es defineixen les línies principals de la musculatura. Al cap hi apareix una major voluntat naturalista pel que fa a la captació del gest i a la distribució plàstica dels cabells.

L'escultura representa un atleta en repòs, instants abans de participar en una prova de llançament. Resumeix l'ideal antropològic dels grecs de l'època clàssica: un jove amb capacitat, en equilibri perfecte entre vigor físic i intel·ligència, destresa i voluntat. Per representar l'equilibri i l'harmonia, segueix el cànon marcat per l'artista. El rostre ha d'estar dividit en tres parts iguals: la zona del front, la zona entre el front i el nas, i la zona del nas fins a la barbeta. No es percep cap gest d'orgull ni de vanitat; presenta el gest serè d'aquell que manté l'excel·lència ètica del seu èxit.

Policlet parteix de la tècnica de la darreria de l'època arcaica, que s'havia fet servir per donar vida a l'estàtua. Cerca un ideal anatòmic, format en les idees pitagòriques sobre els nombres. El cànon ideal i la composició en contrapposto instauren un model que no només adopten els seus contemporanis, sinó que exerceix una gran influència en l'art romà i serveix d'exemple per als escultors del Renaixement, com Miquel Àngel.

Hermes amb Dionís Infant de Praxíteles

Autor: Praxíteles
Cronologia: 350-330 a.C.
Tipologia: Escultura exempta
Material: Marbre
Mides: 2,13 m
Estil: Grec postclàssic
Tema: Mitològic
Localització: Museu Arqueològic d'Olímpia

La figura apareix dempeus. Recolza el braç esquerre en una roca coberta amb una túnica, mentre sosté el petit Dionís. Entre el tronc i la figura d'Hermes hi ha un suport transversal, necessari per aguantar el pes de l'estàtua. L'artista fa un estudi minuciós de la compensació de volums, utilitzant el contrapposto. Un dels malucs està més elevat i la cama contrària flexionada; amb les espatlles fa el mateix. L'estructura és suau i dinàmica, en forma d'una gran "S" invertida, l'anomenada corba praxiteliana. El moviment de la figura d'Hermes contrasta amb la verticalitat del petit Dionís i la túnica. En comptes de mostrar una ondulació falsament ordenada, presenta una caiguda natural dels plecs, fent servir la tècnica dels draps molls, que aporta una sensació de realitat. Els cabells estan tractats de manera natural, i el rostre i els ulls s'allunyen de la duresa atlètica i formal.

Praxíteles s'inspira en la mitologia grega i mostra dos déus de l'Olimp: Hermes (déu del comerç i missatger diví) i Dionís (déu del vi). Dionís era perseguit per Hera i, en un moment de màxima amenaça, Zeus va retornar el jove Dionís a l'edat de la infantesa i va manar a Hermes que el portés al mont Nisa perquè en tinguessin cura les nimfes, que és el moment que reprodueix Praxíteles. Antigament, aquesta imatge decorava l'antic temple d'Hera a Olímpia. Quan es va trobar, tenia les cames mutilades i també li faltava el braç esquerre. L'escultura es va fer per commemorar la pau entre les polis d'Elis i Arcàdia, que eren els patrons de les ciutats.

L'obra segueix els cànons de bellesa de l'època clàssica i la configuració anatòmica marcada per Policlet. És considerada la precursora dels canvis que van donar origen al nou llenguatge de l'estil hel·lenístic. La seva obra es va fer notar durant el període hel·lenístic en l'obra de Lisip i Escopes, i posteriorment en l'època del Renaixement.