Dona i Ocell de Miró: Escultura Surrealista a Barcelona

Dona i Ocell: L'Emblemàtica Escultura de Joan Miró a Barcelona

La monumental escultura Dona i Ocell, creada per Joan Miró, és una de les obres més reconegudes de l'artista i un símbol de la Barcelona moderna. Ubicada al Parc de l'Escorxador, aquesta peça surrealista de formigó i ceràmica convida a la reflexió sobre la connexió entre l'ésser humà i la natura.

Fitxa Tècnica de l'Obra

• Cronologia: 1986
• Estil: Surrealisme automàtic
• Materials: Formigó i ceràmica
• Tècnica: Encofrat i trencadís
• Forma: Exempta
• Tipologia: Dempeus
• Cromatisme: Policrom
• Localització: Parc de l’Escorxador, Barcelona

Context Històric i Cultural

L’obra va ser construïda durant el govern de Felipe González (1982-1996), caracteritzat en aquesta primera etapa per l’entrada d’Espanya a l’OTAN i a la CEE. Aquest període també va suposar una gran modernització del país. Com a punts foscos, cal destacar els GAL o la guerra bruta contra ETA i la corrupció.

Descripció de l'Escultura

Dona i Ocell és una escultura exempta de grans dimensions que consta de tres elements superposats:

• Una gran estructura vertical buidada, de formes arrodonides i amb una evident aparença fàl·lica.
• Un tub cilíndric o rodet, que es desvia lleugerament de l’eix central que el sosté.
• Una mitja lluna que completa l’escultura.

L’opacitat i el gruix del formigó tenen com a contrast una rica ornamentació ceràmica de trencadís amb tessel·les de colors primaris i secundaris. La brillantor pròpia de la ceràmica ajuda a reflectir la llum solar, intensificant el conjunt i creant clarobscurs en funció de la ubicació del sol.

Malgrat ser una estructura molt pesada i voluminosa de formigó, Miró aconsegueix donar a l’escultura la idea de lleugeresa i moviment gràcies al joc gravitatori dels elements superposats a la part superior (el rodet i la mitja lluna). Aquesta sensació de lleugeresa s'aconsegueix, en primer lloc, superposant uns panells de colors sobre un eix central de formigó, formant una mena de collage. En segon lloc, situant elements superposats a la part superior. La integració de l’escultura en el seu entorn es reforça gràcies a la visió reflectida de la mateixa obra a l’estany.

Estil Artístic: El Surrealisme de Miró

Aquesta obra pertany al moviment del surrealisme, que es caracteritza per:

• L’any 1924, el poeta francès André Breton va publicar el manifest surrealista.
• Les idees de Breton es basaven en el seu coneixement de la psicoanàlisi de Freud i del comportament dels malalts psiquiàtrics.
• El concepte bàsic és l’automatisme, on els quadres, escultures i poemes han de sorgir de l’inconscient com si fos una mena de dictat màgic.
• Dins del surrealisme, destaquen dos corrents: el surrealisme automàtic (Joan Miró, André Masson, Leandre Cristòfol) i el surrealisme oníric (Max Ernst, René Magritte, Salvador Dalí).
• Joan Miró va crear un llenguatge personal on unes formes orgàniques semblen tenir vida pròpia, aconseguint una gran expressivitat.

Significat i Funció de l'Obra

Significat:

L’obra és un exemple de l’univers iconogràfic de Miró i s’ha d’entendre a través d’una lectura figurativa. L’artista estableix una connexió entre el món masculí (representat per la forma fàl·lica de l’escultura) i el món femení (representat per la gran incisió negra vertical que suggereix la vagina). L’escultura és un tot hermafrodític on alguns interpreten el rodet i la mitja lluna, situats a la part superior, com un nadó i un ocell. D’aquesta manera, l’artista connectaria el món terrenal amb el món dels astres. L’obra forma part d’una trilogia que Miró va regalar a la ciutat de Barcelona per donar la benvinguda als visitants que arribaven per via aèria (mural ceràmic de la terminal T2), per via marítima (mosaic a les Rambles) i per via terrestre (Dona i Ocell).

Funció:

Projectar la ciutat de Barcelona com a destinació turística.