Dona i Ocell de Miró: Escultura Surrealista al Parc de Barcelona

Dona i Ocell: L'Emblemàtica Escultura de Joan Miró a Barcelona

L'escultura Dona i Ocell és una obra monumental de Joan Miró (Barcelona, 1893 – Son Abrines, Mallorca, 1983), creada amb la col·laboració del ceramista Joan Gardy Artigas. Finalitzada l'any 1982, aquesta escultura exempta, feta de ciment i recoberta de trencadís de colors, s'inscriu dins l'estil abstracte i surrealista de l'artista. La seva temàtica és profundament al·legòrica i es troba ubicada al Parc Joan Miró de Barcelona, a l'antiga plaça de l'escorxador.

Context Històric i Artístic

Ens trobem l'any 1983, amb la transició democràtica ja consolidada a Espanya. Catalunya ha recuperat el seu parlament autonòmic i ha aprovat la llei de normalització lingüística. Són anys d'una gran inquietud creativa i un esperit de canvi i progrés, marcats per l'arribada de la postmodernitat. A Barcelona, es promouen diversos projectes de renovació urbanística, amb un fort desig de desmarcar-se dels llenguatges artístics tradicionals associats al passat i una clara voluntat de modernitat i projecció internacional. Espanya entraria a la Unió Europea el 1986.

Anàlisi Formal de l'Obra

Estil i Llenguatge de Miró

Joan Miró és, sens dubte, un dels artistes catalans més importants i reconeguts del segle XX. Després del seu primer viatge a París l'any 1920, Miró va quedar profundament impressionat per la vitalitat i diversitat de les avantguardes artístiques. L'any 1924, s'adhereix al moviment surrealista, del qual reivindica una absoluta llibertat creadora. Cercant aquesta puresa i llibertat, Miró mostra un interès genuí per l'art primitiu i l'art dels infants, així com per l'automatisme del surrealista André Masson. L'exploració de les possibilitats creatives de l'automatisme el porta a la creació d'un llenguatge de signes propis (com la dona, l'ocell, l'estel, la lluna, el sol o els genitals), amb els quals construeix un univers simbòlic i poètic molt personal, dins de l'abstracció.

Elements Plàstics i Composició

L'escultura Dona i Ocell és de grans dimensions i està feta de formigó gris amb incrustacions ceràmiques de colors, aplicades seguint la tècnica del trencadís. A més del negre, Miró recorre, com és habitual en la seva obra, al vermell, el groc, el verd i el blau. D'aquesta manera, contraresta l'aspecte pesant, gris i rugós del formigó amb la lluentor ceràmica dels colors primaris i secundaris, que reflecteixen fortament la llum.

L'obra consta de tres elements superposats:

• Una enorme estructura vertical arrodonida de forma fàl·lica, formada per un cos allargat com una tija i una mena de brot al capdamunt. En definitiva, una forma orgànica. La tija mostra a una de les bandes un gran tall vertical tractat amb trencadís negre i a l'altra, una concavitat arrodonida també negra, motiu que es repeteix a la part superior del brot.
• Un cilindre desigual buidat i amb trencadís blanc, situat a sobre de l'estructura vertical i perpendicular a ella, lleugerament desviat respecte de l'eix central.
• Una mitja lluna al capdamunt.

Tot i tractar-se d'una estructura voluminosa, la seva verticalitat i la presència dels elements descentrats a la part superior confereixen a l'obra un notable dinamisme i lleugeresa.

L'Entorn Urbà de l'Escultura

L'entorn de Dona i Ocell és urbà, i l'obra està envoltada per tota mena d'edificis situats a una certa distància, la qual cosa fa que s'imposi visualment. L'estructura està situada en un parc obert, concretament a la cantonada d'un espai quadrat, dins d'un estany. Aquesta ubicació singular destaca la individualitat de l'escultura, separada de l'espectador per l'estany, i reforçada pel seu propi reflex en l'aigua. L'obra s'ha fet força coneguda en estar situada en un punt de la ciutat amb molt de trànsit, sent molt visible des de múltiples angles. És, per tant, una escultura multifacial.