El documental: història i tècniques

John Grierson

El pare del documental

John Grierson, britànic que va encunyar el terme "documental", va conduir el gènere a la seva majoria d'edat i va encendre la metxa del gir social que va viure en la dècada dels trenta. Sociòleg escocès que va posar les bases de la cèlebre Escola Documental Britànica. Influït pel soviètic Dziga Vertov, va explorar el camp del documental des d'una rigorosa concepció sociològica. Un dels més importants empentes al documental el va donar basant-se en les aportacions «realistes» del cinema soviètic com a instrument d'informació i formació. Grierson, en Drifters (1929), s'acosta al món de la pesca de l'arengada en una pel·lícula educativa en la qual no cal esperar trobar-se amb temes exòtics o cosmopolites, sinó incidències en aspectes socials. Grierson entenia que els documentals havien de tenir una funció social, pedagògica i d'educació cívica. Avui és considerat el més important teòric del documental i la seva obra és vista com un antecedent del neorealisme italià i del Free Cinema anglès.

Les tècniques del món documental

Bill Nichols, als llibres citats a la bibliografia, ha clarificat les modalitats de representació de la realitat que es poden trobar en la història del documental. S'ha vist la modalitat expositiva utilitzada en el documental clàssic i les modalitats d'observació i participativa propiciades per l'aparició del que s'ha anomenat cinema directe i cinema-vérité. El més important que es va verificar en la història del documental va ser la revolució tecnològica que va transcórrer en els anys 50 i 60, i que va consistir en la introducció i utilització de càmeres i so sincronitzat portàtils. Aquests invents van permetre la realització d'entrevistes al carrer (com veiem en el film de Jean Rouch, Chronique d'un été). Aquest nou equipament que va substituir l'ús del 35 mm va permetre una major i diversificada producció de documentals al mateix temps que van fer que les noves estratègies creessin nous estils i que noves formes del gènere documental prenguessin vida. Des de finals dels anys 80-90 fins a l'actualitat, la digitalització ha fet possible que l'autor i la càmera treballin individualment (equips molt reduïts), el que ha permès l'explosió de subjectivitat que domina el treball documental. A continuació, se centrarà l'atenció en les altres dues formes proposades per l'autor, la modalitat reflexiva i la performativa, sorgides, a partir dels anys vuitanta, per noves formes d'expressió audiovisual.