La Dixi i la Impersonalitat: Marques Lingüístiques de l'Enunciació

La Dixi: Marques Lingüístiques de l'Enunciació

Els elements de l’enunciació es poden incorporar a l’enunciat a través de marques lingüístiques observables com la dixi.

Definició de Dixi

La dixi és una funció textual que consisteix a marcar lingüísticament la presència en l’enunciat dels elements de l’enunciació: persona, temps i espai. La paraula dixi significa “assenyalar”, i això és el que fan aquestes marques, anomenades díctiques o díctics.

Les marques díctiques tenen una característica comuna: el seu significat és sempre diferent d’acord amb cada acte comunicatiu verbal concret (per exemple, el pronom jo canvia de significat segons qui l’empra).

Tipus de Dixi

1. Dixi de persona: Conjunt de marques lingüístiques que assenyalen les persones de l’enunciació (emissor i receptor).
2. Dixi social: És un tipus de dixi de persona que assenyala les marques que existeixen entre els interlocutors.
3. Dixi espacial: Conjunt de marques lingüístiques que assenyalen l’espai respecte a la posició situacional dels interlocutors.
4. Dixi de temps: Conjunt de marques lingüístiques que assenyalen el temps en relació al moment en què parlen els interlocutors.

La Dixi Personal

Les marques lingüístiques d’aquesta dixi són:

1. Pronoms personals de primera i segona persona, que identifiquen l’emissor i el receptor.
2. Morfemes verbals de primera i segona persona, necessaris en una llengua de subjecte buit (el·líptic).
3. Possessius de primera i segona persona, que representen una relació de pertinença respecte als interlocutors.

La tercera persona no participa en l’intercanvi comunicatiu i designa el que s’anomena la no-persona. La tercera persona ha de passar necessàriament per una identificació prèvia, és a dir, pel nom.

Valors Discursius dels Pronoms i Morfemes de 1a i 2a Persona

Els pronoms de primera i segona persona i els morfemes de 1a i 2a persona tenen diversos valors discursius, especialment el pronom nosaltres:

• Nosaltres = jo + Ø: Valor majestàtic.
• Nosaltres = jo + Ø: Valor de modèstia. És propi dels textos científics i tècnics. El responsable de l’enunciació és un sol individu i s’utilitza com a marca d’objectivitat.
• Nosaltres = jo + tu (+ tu...): Valor inclusiu. Manifesta el desig de l’emissor d’implicar el receptor en el seu discurs. La interpretació inclusiva es produeix quan qui parla es refereix a ell i als qui l’escolten.
• Nosaltres = jo + ell (+ ell...): Valor exclusiu. L’emissor no compta amb el receptor sinó amb terceres persones que considera solidàries amb el seu missatge. Es dona en el cas que només parla una de les persones en nom d’un col·lectiu del qual no forma part el receptor. (Exemple: Nosaltres, els professors, volem fer-vos uns programes adequats).
• Nosaltres = jo + tu + ell (+ tu + ell...): Valor global.
• Nosaltres = jo + tota la comunitat: Valor universal.

L’ús de vosaltres també inclou la suma de diversos tu o la suma de diversos tu + ell.

La Dixi Social

La presència de marques díctiques de persona en un text, a més de la referència a les persones de l’enunciació, manifesta aspectes que tenen a veure amb la intencionalitat i la valoració subjectives, tant en la manera com es relacionen els interlocutors entre si com en la manera com es relacionen amb el producte de l'enunciació.

A) Relació de Distància (Tractament Formal)

Es requereixen fórmules de tractament formal:

• La marca pronominal més clara és: Vostè i Vós (aquest últim s’utilitza poc en l’actualitat).
• Altres marques no pronominals inclouen:
  • L’ús del nom i el cognom.
  • La utilització de títols com Senyora, Doctor, etc.

B) Relació de Proximitat o Solidaritat (Tractament Informal)

Si la relació és de proximitat o solidaritat, o es vol marcar com a tal, s'utilitzen les següents marques:

• S’utilitza el pronom Tu.
• S’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom.
• S’usa l’article davant del nom o del cognom.
• S’usen hipocorístics.

La Impersonalitat

Definició d'Impersonalitat

La impersonalitat és un fenomen lingüístic que dona compte de l’absència de marques dels interlocutors en el text. Amb les marques d’impersonalitat, l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu, fent que el text tingui un caràcter més objectiu. És típic dels textos científics, mentre que la dixi personal fa el text més subjectiu.

Construccions Impersonals

1. Impersonals reflexes: Oracions amb subjecte genèric, amb el pronom es, i apareixen sempre en tercera persona del singular.

   Exemple: «Es viu molt bé en aquesta ciutat.» (Si el verb no és transitiu o no apareix el Complement Directe, és oració impersonal reflexa, no passiva reflexa).

2. Construccions esdevenimentals: Descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte concret. Es tracta d’oracions amb predicats com haver-hi, caldre, fer falta, semblar, parèixer.
3. Oracions amb subjectes indeterminats: Corresponen a hom, o a sintagmes nominals de caràcter genèric com la gent, tothom, algú.
4. Oracions amb verbs conjugats d’interpretació genèrica o impersonal: Les persones que poden manifestar aquest valor de subjecte indeterminat són:
   • Tercera persona del plural: «Truquen a la porta.»
   • Primera del plural: «Primer posem el pronom i després l’arrel del verb.» (Interpretació genèrica).
   • Segona del singular o del plural: «No parleu fort.», «Quan penses en això no pots fer més que esgarrifar-te.»

   El caràcter indeterminat del subjecte pot donar-se per:

   • Ignorància per part del parlant.
   • Indiferència.
   • Perquè es vol ocultar intencionadament.
   • Perquè es vol fer referència a un agent global.
5. Infinitius amb subjecte semàntic genèric.
6. Oracions passives: El fet de destacar l’objecte de l’acció fa que es deixi en segon lloc o que s’obviï el subjecte lògic (agent).
7. Passives reflexes: El verb concerta amb el sintagma nominal (que funciona com a subjecte gramatical).

   Exemple: «Es tornaran els diners de les entrades.»

La Dixi Espacial

La dixi espacial és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, a partir del qual concebim la resta dels llocs del discurs per proximitat o llunyania.

Marques Díctiques d'Espai

1. Demostratius espacials, que poden ser de tres tipus:
   • Determinants: aquest, aqueix, aquell.
   • Pronoms neutres: açò, això i allò.
   • Proformes adverbials: ací, aquí, allí/allà.
2. Els adverbis de lloc.
3. Les locucions adverbials de lloc.

Observació: Els demostratius també poden ser díctics textuals (anàfora o catàfora).

La Dixi Temporal

Les marques díctiques de temps són aquelles que s’interpreten en referència al temps de l’enunciació, és a dir, el moment en què els interlocutors parlen. El temps es pot considerar en tres moments respecte al moment de l'enunciació:

• Ara (Simultaneïtat)
• Abans d’ara (Anterioritat)
• Després d’ara (Posterioritat)

Marques Díctiques de Temps

1. Adverbis temporals: avui, demà, ahir, ara, etc.
2. Sintagmes nominals: Demostratius + substantiu temporal (Exemple: aquesta tarda).
3. Morfemes verbals del mode indicatiu:
   • El present, que indica simultaneïtat respecte al moment de parla.
   • El perfet, que indica anterioritat a l’«ara».
   • El futur, que indica posterioritat a l’«ara».

Diferència entre Dixi i Anàfora Temporal

L’imperfet, el plusquamperfet i el condicional no són díctics sinó anafòrics, perquè s’interpreten amb referència a un temps passat, un «aleshores».

Exemple: «Quan tu vas entrar, el xiquet dormia.»

• Vas entrar és un temps anterior al de la parla (díctic).
• Dormia és una acció simultània a la d’entrar (anafòric, referit a vas entrar).

Aquesta relació temporal doble o relativa caracteritza la interpretació anafòrica.

Nota important: Els temps en mode subjuntiu no poden ser mai díctics.