Diversitat Lingüística: Un Tresor Mundial

La diversitat lingüística al món

La diversitat és un concepte difós originalment per l'ecologia per referir-se a la riquesa d'espècies vives dins un ecosistema. En el camp de la lingüística, la diversitat lingüística designa la coexistència de llengües diferents. Hi ha més de 6.000 llengües diferents, moltes de les quals estan en perill d'extinció.

Les famílies lingüístiques

Amb l'evolució de les llengües, s'arriben a establir unes famílies lingüístiques que es diversifiquen en subgrups dels quals formen part diferents llengües.

La diversitat lingüística a l'Estat espanyol

• Castellà: Llengua oficial de l'Estat, parlada per 31 milions de parlants a Espanya i més de 300 milions a l'Amèrica Llatina i altres països.
• Català: Prop de 6 milions de parlants. Oficial a Catalunya, País Valencià i les Illes Balears. Es parla també a Aragó, Andorra, Catalunya Nord, l'Alguer i una regió de Múrcia.
• Gallec: 2,5 milions de parlants. Oficial a Galícia, oest d'Astúries i nord-est de Castella i Lleó. Íntimament relacionada amb el portuguès.
• Basc: 540.000 parlants al País Basc, 50.000 a Navarra i 80.000 al País Basc francès. Llengua oficial a Euskadi.
• Lleonès: En procés de descomposició, molt castellanitzat. Inclou l'asturià (100.000-450.000 parlants) i el mirandès (10.000-15.000 parlants).
• Aragonès: 23.000 parlants a Aragó, actiu només per a 9.000 parlants.
• Aranès: A la Vall d'Aran, 4.000 parlants de la llengua occitana.

La diversitat lingüística a Catalunya

A Catalunya coincideixen llengües pròpies amb les instal·lades, originades històricament o per motius diversos a la societat catalana.

• Català: Llengua pròpia de Catalunya, compartida al País Valencià, les Illes Balears, Andorra (únic Estat on és oficial), la Franja de Ponent (Aragó), l'Alguer, Catalunya Nord i la regió del Carxe (Múrcia). El 1979 recupera l'oficialitat i és un dels signes d'identitat nacional de Catalunya.
• Aranès: Llengua pròpia de la Vall d'Aran, compartida per la societat aranesa amb la resta de terres occitanes. Arrelament i vitalitat de la llengua occitana. El 1990 es declara llengua oficial. El català no és llengua pròpia sinó llengua instal·lada.
• Llengua de signes catalana: Llengua pròpia dels sords catalans. Té un canal espaciovisual. El 1994 va ser reconeguda oficialment i és utilitzada per 32.000 persones.
• Castellà: Segona llengua de Catalunya. És present en la història lingüística del territori, és llengua oficial segons l'Estatut d'Autonomia de 1979, llengua internacional i primera llengua parlada per la meitat de la població.
• Anglès: Tercera llengua a Catalunya, encara que no s'expressi demogràficament. Això ve donat per ser la llengua d'ús internacional més estesa. És la llengua estrangera majoritària als centres d'ensenyament catalans.

Altres llengües que s'han aportat a Catalunya, més de tres-centes, com el tamazight o l'àrab, entre d'altres. Gràcies al turisme (llengües europees) o a la immigració (gallec).

Els fenòmens de contacte entre llengües

La sociolingüística és la disciplina que estudia la llengua en relació amb el seu ús en la societat. S'ocupa de la variació de la llengua en funció de l'ús que en fan els parlants i, sobretot, de l'ús de llengües diferents en una mateixa societat.

• Bilingüisme: Ús alternatiu de dues llengües. Pot ser:
  • Individual: Quan l'individu domina, més o menys equilibradament, dues llengües i en tria una o altra en funció de diversos factors.
  • Territorial: Quan un espai polític té dues zones clarament diferenciades des del punt de vista lingüístic.
  • Social: Quan dues llengües coexisteixen en el si d'una societat determinada en què una d'aquestes llengües és la pròpia del territori i l'altra és la llengua instal·lada.
• Diglòssia: Situació de dues llengües en contacte en què els parlants en fan servir una per a usos formals i una altra per a usos informals.
• Minorització: És el procés de disminució de l'ús d'una llengua per part de la comunitat que la parla en el territori que li és propi, que pot acabar conduint a la substitució lingüística. Una llengua minoritzada està discriminada al seu propi territori i està pressionada per la llengua dominant. Una llengua minoritària té un nombre relativament reduït de parlants però no té la pressió de cap llengua.
• Normalització: Procés de reorganització social que té com a objectiu estendre el coneixement, l'ús i les actituds favorables a la llengua minoritzada.
• Normativització: Establiment i difusió de la normativa oficial de la llengua.
• Normalització: Presa de consciència per part de la comunitat i canvi de les actituds lingüístiques que afavoreixen la substitució.
• Planificació lingüística: Actuació organitzada de l'Administració pública a favor de la normalització de la llengua.