Diversitat lingüística: llengües minoritzades a Europa

Diversitat lingüística a Europa i el món: llengües minoritzades

A Europa es parlen unes 60 llengües. Hi ha molt pocs estats monolingües, com ara Portugal i Islàndia. La majoria dels estats europeus són plurilingües i reconeixen la diversitat lingüística dels territoris que els formen, aplicant una planificació lingüística. Aquest és el cas de Bèlgica, Suïssa i l'ex-Iugoslàvia, entre d'altres. D'altres, en canvi, ignoren aquesta diversitat i/o la persegueixen, com és el cas de França. En relació amb aquest no-reconeixement de la diversitat lingüística d'un estat i amb la persecució que pateixen o han patit històricament molts idiomes, cal parlar de llengües minoritzades.

Si observem el conjunt universal de llengües, comprovem que hi ha un grup reduït d'idiomes: anglès, xinès, francès, espanyol, portuguès, àrab, rus... que assoleixen un ús quantitatiu elevat. N'hi ha d'altres d'un ús quantitatiu més restringit: occità, èuscar, bretó, sard, islandès, català, suec, etc. En aquest sentit, són llengües minoritàries.

La diferència entre el primer grup d'idiomes i el segon només és quantitativa, no de qualitat.

No tota llengua minoritària és una llengua minoritzada. Així, per exemple, el suec, amb deu milions de parlants, i el danès, amb sis milions, són llengües a molta distància de les llengües majoritàries pel que fa al nombre de parlants, però gaudeixen d'una situació d'ús públic i privat normal i d'un estatus social i legal totalment normal.

No són, doncs, idiomes minoritzats, encara que pel nombre d'usuaris puguin ser considerats com a minoritaris. D'altra banda, també podem trobar casos de llengües majoritàries quantitativament que, en certs llocs i circumstàncies, estan patint un procés de minorització, fins al punt d'estar amenaçats en aquests punts concrets. És el cas de l'espanyol a Puerto Rico o el francès al Quebec.

Suïssa: un exemple de respecte a la diversitat lingüística

Suïssa ha aplicat sempre el principi territorial. La seva constitució federal proclama l'oficialitat de l'alemany, el francès i l'italià. El romanx, una altra llengua del país, es manté com a llengua nacional, però no oficial. Qualsevol ciutadà es relaciona amb l'administració pública amb la llengua pròpia de cada territori.

Bèlgica: tres llengües oficials i una zona bilingüe

Bèlgica té una organització lingüística que reconeix tres llengües: el neerlandès, el francès i l'alemany. La mateixa constitució divideix l'estat en quatre zones lingüístiques. A cada una d'aquestes zones hi domina l'idioma de la regió, però la zona de Brussel·les és l'única zona bilingüe, i cada individu pot triar entre neerlandès o francès, encara que el francès és la llengua dominant.